La Llar del Llibre ha acollit, aquest dimarts, la presentació de la biografia Tarradellas de l’historiador i periodista Joan Esculies. L’obra, d’un miler de pàgines, producte d’onze anys d’investigacions i dos i mig d’escriptura, cerca esbrinar qui era realment Josep Tarradellas, així com proporcionar la informació veraç sobre el president de la Generalitat a l’exili i desmitificar el personatge.
No és la primera vegada que Esculies presenta llibres a Sabadell. Al desembre de 2018 ho va fer, també a La Llar del Llibre, amb la seva a biografia d’Ernst Lluch, guardonada amb el Premi Gaziel de Biografies i Memòries. Així mateix va presentar, l’octubre de l’any passat, a la Fundació Bosch i Cardellach l’obra del periodista Gil Toll sobre el diari republicà El Diluvio.
La biografia de Tarradellas ha estat presentada per l’historiador sabadellenc, Josep Antoni Pozo, coneixedor de la seva figura arran dels seus treballs sobre les col·lectivitzacions a Catalunya a la Guerra Civil. Un home que més que Lluís Companys va governar el país, una observació corroborada per Esculies. Pozo qualificà aquesta obra com un “llibre ben travat” i gairebé definitiu sobre el personatge. Així apareixen les seves contradiccions, però també el fil conductor de la fidelitat a les seves idees.
L’autor ha traçat una sèrie de factors per comprendre la dimensió humana i política de Tarradellas, nascut al 1899. En primer lloc, la seva independència econòmica. Fins a la Guerra Civil treballà com a viatjant de comerç de diverses empreses de làtex centreeuropees i nord-americanes. Va fer molts diners i gaudia d’una sòlida posició econòmica, amb Mercedes inclòs. En segon lloc, el drama personal causat pel naixement de la seva filla Montserrat amb síndrome de Down i que va marcar tota la seva vida, fins a punt de considerar que la política podria haver estat una “via d’escapament” d’aquesta situació.
Seguidament, Escolies ha volgut desfer una certa “llegenda negra” sobre el personatge. Tarradellas no es va enriquir amb el patrimoni de la Generalitat. A final de la guerra va invertir en obres d’art (Picasso, Dalí, Nonell…) davant la imminent pèrdua de valor de la moneda republicana. Al 1954 havia exhaurit el seu patrimoni personal i es va veure abocat a demanar diners a empresaris i mecenes. L’autor ha indicat la importància de Tarradellas a la guerra on aconseguí que la Generalitat fos la màxima autoritat en el territori i sobretot el seu paper central en la reorganització d’ERC a l’exili.
Així mateix, apuntà al “conflicte generacional”, a la Transició, entre els joves polítics de 30 anys de l’interior i Tarradellas, que tenia 70 anys, i era considerat un vell record del passat a qui no coneixia ningú. La mateixa situació, però a la inversa, que experimentà amb Francesc Macià i ell era el seu jove secretari.
Esculies ha subratllat la seva gran “tenacitat” i “tossuderia” per sostenir quasi en solitari la Generalitat i aconseguir els seus objectius polítics. No fou ni un teòric ni un ideòleg, sinó un polític que armat amb quatre o cinc idees lluitava per dur-les a terme. Tarradellas creia que Catalunya és una nació que té dret a l’autogovern, però sense “etiquetes” federalistes, confederalistes, autonomistes o independentistes. L’important és el contingut real de les competències i establir una relació bilateral, de govern a govern, amb l’Estat de caràcter federal, fonamentada en la “lleialtat”. També, pensava que els partits havien de ser de matriu catalana i no sucursals de formacions espanyoles. D’altra banda, sempre fou molt conscient del simbolisme del poder i del valor de la imatge que va aprendre de Macià i De Gaulle. Amb aquestes idees va basar la seva acció política.
Per acabar, l’autor va descriure les seves polèmiques amb Montserrat i Òmnium Cultural. En el primer cas, perquè l’Abadia donava aixopluc a la revista Serra d’Or que actuava com a portaveu de les plataformes antifranquistes dominades pels comunistes. D’una banda perquè ell era visceralment anticomunista, però també perquè s’oposava a que aquestes plataformes substituïssin a la Generalitat en l’exili com a interlocutor amb Adolfo Suárez. En el segon cas, perquè les delegacions a l’estranger d’Òmmium Cultural, fundat en el 1963 per un grup d’empresaris nacionalistes, detreia els ja migrats fons de la Generalitat a l’exili.
Raventós, Pujol i Benet
Al torn de les intervencions del públic, Esculies va respondre a diverses qüestions referides a les relacions amb d’altres personatges. Respecte a Joan Raventós, amb qui mantenia una bona relació personal, ha indicat com el PSC, a partir de 1980, va utilitzar la seva figura per atacar a Jordi Pujol. Tarradellas -assegura- sempre fou fidel a ERC.
L’autor qualificà de molt “complexes” les relacions personals i polítiques amb Jordi Pujol, així com les excel·lents relacions que mantenia amb Marta Ferrusola. La trencadissa es produí al 1976 quan, amb el suport del PSUC, Pujol va ser designat -sense la seva autorització- el representant català a la Comissió dels Nou destinada a negociar amb Suárez les reformes polítiques. Pujol pertanyia per la seva formació al nacionalisme romàtic alemany, mentre que Tarradellas era fill dels valors de la revolució francesa. Esculies es va mostrar molt dur amb Josep Benet, qui va escriu un volum de més de 600 pàgines destinat a “omplir de fang” Tarradellas. Benet més que com historiador actuava com “advocat de la història”. Sembla ser, -indicà- que Benet estava tan convençut que seria el president de la Generalitat que fins i tot la seva dona havia triat el color de les cortines del Palau.
Foto portada: Joan Esculies i Josep Antoni Pozo. Autor: A. S.
