Maite Santasuana, psicòloga: ‘El regal de la Dana’

Maite Santasuana Casals, psicòloga, aficionada a l’escriptura, a la muntanya i a la marxa nòrdica. Alumna del curs de contes de Escriptorium i sòcia de la UES.

Oh! No, dos quarts de set. M’he adormit! És el tercer cop aquesta setmana. Un altre dia sense córrer. Ara que ja es pot sortir a fer esport, jo aquí, més confinada que mai. No ho entenc. No em moc de casa i no tinc hores per a res. Ni per treure la Dana! Tot el dia enganxada a aquest coi de trasto i la Dana enganxada a mi. Qui va inventar les videoconferències es va quedar descansat. Bé, de fet, estan bé, són útils. El problema som nosaltres que no sabem trobar la mesura de res. Ja em diràs per què ara a les set del matí he quedat amb el Ramon per fer un cafè virtual. Com si fóssim a la feina, va dir. Sí, Dana, ja sé que vols sortir, que has de sortir, però ara no pot ser, potser abans de dinar. Ja està, el Ramon, mai és puntual, i ara ho ha de ser. Ja va, ja va. A què venen tantes presses? Si a les vuit ens veurem a la vídeo de l’equip. O era a la de les nou que venia ell? No ho sé, em perdo amb tanta connexió. A veure què vol ara! Segur que amb una trucada convencional ho podríem solucionar. La majoria de temes es resoldrien així. Però la gent es vol veure. Té conya. Alguns no se suporten i ara no poden passar ni un dia sense veure’s. De cop, tots ens hem tornat encantadors i solidaris. Potser hauria d’haver vingut abans aquest virus. Quines bestieses de pensar!

Anem pel Ramon. I ara! On va amb pijama? Hi ha confiança, però tanta! Jo, corrent per posar-me presentable i ell acaba de saltar del llit. Que estem a casa, però és feina! I ara per què es talla? Comencem bé el dia! Un WhatsApp. Uff!! Encara bo que és ell qui té problemes. I si és tan important com diu, perquè no ens truquem? Que no, que em vol veure. Doncs ja ens veurem a la reunió, si és que es pot connectar. Mira, almenys podré prendre el cafè amb calma. Que no Dana, que ara no podem sortir, que si sortim arribaré tard a la reunió. Arribaré! On haig d’arribar, si ja hi sóc? No he sortit de casa, no he començat la feina i ja estic estressada. Quin invent, el teletreball! Jo que sempre l’havia defensat i ara em moro per tornar a l’oficina. Fa un mes que estem així. Ja no ho aguanto! Qui ha decidit que teletreballar vol dir no tenir horaris? Com enyoro la caravana del matí cap a Barna! Aquella bombolla que era el meu cotxe! Wagner a tope! I el primer cafè del bar de la cantonada que tots volíem al mateix temps. Allò sí que era tranquil·litat i no ho sabíem! Més d’un mes de confinament i no he pogut sentir ni una òpera sencera. Molta iniciativa, molta oferta cultural a les xarxes. I el temps lliure, on és? Han fet un nou conveni i no me n’he assabentat?

Les vuit. Comencem. Això sí que és com sempre. Els puntuals continuen essent puntuals i els altres, amb noves excuses. Ara no diuen retencions, ara és que estava acabant un informe i no m’he adonat de l’hora. Que estava parlant amb no sé qui. Curts de feina, això és el que són! Però, ja se sap, organitzar-se bé està mal vist, fins i tot en època de confinament. Ja van deu minuts de retard. I el Ricard que no es veu. Vinga, clica la càmera! Això, surt i torna a entrar. Ja és un quart de nou. Per què no ho proven abans? Però, és igual, sempre falla alguna cosa. I com sol passar s’ha fet l’hora i ho deixem per demà. Demà? Però, si demà és festa! Sempre ens enganxen amb la mateixa història. Com que tots els dies són igual, què més dona? Doncs sí que dona. Demà és festa i tampoc podré sortir a córrer. I si no corro, no veig aquell noi catxes que em somriu amb els ulls per sobre la mascareta. Que la sequera ja dura massa, carai! I per què no diem res? Tenim por. El fantasma de l’ERTO ens ronda.

Les nou i tots connectats. No m’ho puc creure! I el Ramon? Li tocava o no? Ara em truca! Ara no puc, Ramon. Ara tampoc puc estar per tu, Dana. Ostres ja m’he perdut! Per què ningú no posa ordre? El que convoca hauria de coordinar la reunió. O parlem tots alhora o no parla ningú. Per què no desconnecten el micro si no parlen? Se sent un gat que no para de miolar i en algun pis deuen fer obres. Quin guirigall! I la Marina no para de xupar càmera. Veus, també la podria desconnectar. Espero que algú faci un resum. Una altra hora perduda. A veure si puc acabar els informes i trucar als clients. Ramon, que no, que no puc. Dana, més tard, a l’hora de dinar sortirem, d’acord? Dinar! Allò que fèiem amb els companys a La Bodegueta. Els dinars de feina! Mai hauria pensat que els trobaria a faltar. Dana, no! Ramon, penja! Un altre cop t’has pixat al rebedor? No, Ramon, no, la Dana! No, Dana, si tens raó. Abans sortíem dos cops i tot era ordenat. Abans, tot just fa poc més d’un mes.

Mitja tarda i no he pogut fer gairebé res del previst. I a les set tenim la vídeo que ha convocat el Director. A les set! Anant bé acabarem a les vuit. Si abans arribava més aviat a casa. I ara, ara no me’n moc, però no hi soc mai. A veure, em queda acabar tres informes, la vídeo amb els de comunicació, trucar a dos clients i… el Ramon un altre cop, que pesat! Hauràs d’esperar una mica més, Dana. Si ja li he dit que avui no puc estar per ell. S’ha acabat! El silencio!

Aquí estic. La feina per acabar i fa mitja hora que esperem el Director. Tots connectats. Cadascú en el seu requadre de pantalla. Mirades, somriures, ja ens ho hem dit tot. Mira, la dona del Ricard treu el cap i els nens de la Núria, que monos! I el Ramon, ara sí que li ha anat bé. Que devia voler? Fa mala cara. Vaig a buscar una birra que això va per llarg. Ai! El diré. No falla mai, et mous un segon i pam. I ara, què passa? M’ha desaparegut la vídeo. Però els sento. No entenc aquesta aplicació. Dana, no, ara no, si us plau! Surto i entro de nou. Va, vinga, ràpid! Ja… però no sento res. Quines cares que fan! Provo amb el mòbil. Tampoc. Que coi passa amb el micro? Si tot el dia ha anat bé! Ai! Que acaben. No! No he pillat res! Al final hauré de trucar al Ramon. No! Dana, no, un altre cop el pipí al rebedor, no!

Ramon, que no he sentit res, el micro què… que dius que què? No pot ser, si està tot a mitges. Això és el que em volies dir? I com ho sabies? Ah! Clar, el teu amic. Gràcies de totes maneres. Sí, ja parlarem. Adéu.

Dana, maca. Tens pipí? No pateixis, bonica, ja podem sortir i demà dos cops i demà passat, i l’altre. I veure el noi catxes, i escoltaré una òpera sencera i dues i tres. Però, no sé si podré comprar birres. Perquè, creus que ens ho pagaran això de l’ERTO?

I a tu què t’explico, oi? Va, no m’empentis més, agafo el mòbil i marxem. I això? Dana, això no és un pipí! El que em faltava, una merda al rebedor! I ara, què passa? Missatge del Dire? Vol que li passi els informes! Si el Ramon m’ha dit que demà ja soc fora. Però, ens ronda el fantasma de l’acomiadament. Dana, bonica, potser demà tampoc podrem sortir dos cops, o sí. Un clic, una foto i, vols informes, Dire? Doncs, aquest és el meu informe de tot plegat, una bona merda. Dana, anem!

Comments are closed.