Pilar Urreta, periodista: ‘Més presents que mai’

Pilar Urreta, periodista. Participa en aquesta secció amb un relat de ficció.

– Ja hi soc, hi entres? —El meu company de feina em reclamava a la reunió a través del Teams. Se m’havia passat l’hora trucant al meu gestor hipotecari.

-Sí, ara mateix  —vaig mentir mentre m’acabaven de fer els números. El resultat de l’estudi el podria veure l’endemà online al meu espai de client del web.

Vaig penjar i vaig clicar en l’enllaç que donava accés a la meva sala virtual. Ell ja hi era, acompanyat de la periodista. Em vaig unir a la conversa. Parlàvem de com el necessari confinament dels últims dies ens havia canviat la forma de treballar i ens havia obligat a adoptar eines de col·laboració i comunicació a distància, com ara la videoconferència. En menys d’un mes havíem triplicat l’ús d’aquestes solucions. No hi havia dubte: estàvem davant de la implantació definitiva del teletreball. Per fi la digitalització s’imposaria arreu d’un país on encara hi havia empreses sense pàgina web.

Abruptament, es va obrir la porta i un esclat de riure va inundar l’habitació. Una Elsa de sis anys i una Anna de tres van irrompre enmig de la videoconferència com dos pistolers borratxos que, assedegats, entren a la cantina en un western. Apurada, vaig prémer el mute però no vaig poder impedir que la trena rossa creués, com una bandera victoriosa, la càmera del portàtil. Les vaig mirar amb una barreja de vergonya i fúria, però en veure-les ballar no vaig poder estar-me de somriure. El meu company i la periodista també somreien divertits. El gest desesperat que els hi vaig fer amb la mà no va servir per dissuadir-les. Per sort, el meu company va arribar en el moment en què intentaven escalar pel cobrellit i les va desarrapar, forcejant amb la rebel·lia infantil.

Era divendres a la tarda. Ja havíem passat tres setmanes tancats a casa, un fet que en qualsevol altre moment hagués estat impensable i impossible. 21 dies sense sortir? Crec que això no em passava des que em vaig trencar la clavícula quan tenia 22 anys. Amb la diferència que llavors vaig rebre les visites dels amics i companys de la feina que, amb la seva escalfor, em demostraven que em trobaven a faltar i m’animaven a recuperar-me com més aviat millor.

Ara estàvem tots igual de fotuts. Bé, igual no. Hi havia els morts, els recuperats, els infectats, els que no ho estaven i els que tenien algun símptoma però encara no havien estat diagnosticats per falta de recursos. Això sí, tots teníem por. I, també, tots enyoràvem els familiars i amics. És curiós com les situacions límit ens igualen.

En aquell moment, després de tres setmanes de teletreball refugiada a la meva habitació, durant les quals havia superat per molt les hores de feina de la meva jornada reduïda, tenia davant meu tot un cap de setmana per… seguir a casa i fer de mare full-time! A diferència de molta altra gent, no llegiria l’últim llibre que havia comprat feia un mes, ni gaudiria tranquil·lament de tots els concerts gratuïts d’instragramers sobtats, ni veuria aquella peli de la qual me n’havien parlat tan bé. No, el meu cap de setmana eren elles, l’Anna i l’Elsa, l’Elsa i l’Anna.

L’endemà a les 7.30h ja m’esperaven dretes al lavabo mentre jo acabava de fer un pipi amb les lleganyes encara als ulls.

-Mama, tinc gana -va dir l’Anna.

Vam fer el ritual matiner de dissabte: elles, chococrispies amb llet i un suc; jo, la bugada. Després van anar a pintar, moment que vaig aprofitar per esmorzar. La tranquil·litat va acabar a mig matí. L’Elsa va intentar agafar el nino amb el qual jugava la seva germana petita i l’estira-i-arronsa va acabar amb un braç de drap esguerrat. Un crit ensordidor va sortir de la gola de l’Anna i les llàgrimes li van començar a recórrer les galtes molsudes. L’Elsa va lluir orgullosa el trofeu manc, mentre l’Anna l’intentava agafar.

Van començar les corredisses pel passadís. En girar la cantonada, vaig arrabassar el nino i vaig fer un crit que les va deixar glaçades. Després d’una estona al racó de pensar, els vaig explicar que encara ens quedaven molts dies d’estar a casa tancades i que no podíem seguir així. Totes havíem de posar de la nostra part per portar-ho el millor possible. “Sobretot jo, oooommmm”, vaig pensar.

Finalment, dissabte va passar ràpidament. Vam organitzar un aperitiu virtual amb els amics,  vam fer una classe de ioga i vam gaudir d’un conte per Instagram. Va caure la nit i, amb ella, jo rendida al sofà.

Avui al matí hem fet una doble classe de medi per contestar aquestes preguntes:

-Mama, per què et surt sang de la vulva?

-Com s’omple el mar d’aigua?

A la tarda hem vist Haru en el país de los gatos. L’Elsa m’ha ajudat a fer les crispetes. Un cop al sofà, l’Anna se m’ha arraulit a sobre per fer la migdiada. No hi havia pressa, ningú no ens esperava. Li he acariciat la maneta suaument. Ja no és un bebè. Si tot va bé, a finals de maig celebrarem el seu quart aniversari amb una festa.

-I convidarem a tots els meus amics de la classe —repeteix sempre que surt el tema.

Després de la peli, l’Elsa ha desenrotllat l’estoreta de ioga.

-Em puc treure els mitjons? —he assentit amb l’Anna encara adormida a sobre meu. L’Elsa ha començat a fer equilibris i m’he quedat parada de quant li han crescut els peus. “D’aquí poc podrà utilitzar les vambes que ens va donar l’Aina”, he recordat.

En acariciar el cabell de l’Anna, he notat una cosa similar a una llémena just a l’arrel a sobre del front. He apartat el cabell manyoc a manyoc i he trobat una altra darrere l’orella, i una altra, i una altra, i una altra. “No ho entenc, fa setmanes que no van a cole!”. Agafo la llemenera i una bona glopada d’aire i m’hi poso. Total, no tinc res més a fer. Res més que aprendre d’elles i sentir-me afortunada de poder abraçar-les a l’hora que vulgui sense cita prèvia, ni profilaxi, ni intermediaris virtuals. Ara més que mai, no hi ha ahir ni demà. Tan sols aquest moment, efímer i conscient, per ser-hi presents.

Comments are closed.