Xavier Vidal

Xavier Vidal, escriptor: ‘El confinament i la llibertat dels sentits’

El sabadellenc d’origen valencià Xavier Vidal és periodista i escriptor. Va fundar i és professor de conte a l’escola d’escriptura vallesana Escriptòrium. Ha guanyat diversos guardons literaris, com el premi de conte Helena Jubany, el premi Recull, el Premi Joan Santamaria de Novel·la o el Premi 7Lletres de Narrativa, entre altres de narrativa curta. En la seva faceta periodística ha estat productor, redactor, guionista i cap de redacció de diversos programes de ràdio (La Ventana, Versió Rac 1, El Matí de Catalunya Ràdio), televisió (Crónicas Marcianas, Banda Ampla, Còmics o Torres en la cocina). Així veu ell el confinament d’aquests dies, amb un relat a mig camí entre la realitat i la ficció. 

Set dies de confinament. Els manuals de psicologia més o menys barata corren per internet per suportar l’aïllament. Potser la clau està en deixar de mirar tant a les pantalles i mirar més al voltant. La Nuc descansa al meu costat, a la terrasseta de casa. Ara aixeca les orelles perquè d’un punt sense origen definit del veïnat se sent la veu de Tina Turner interpretant Rolling on the river. Té bon gust musical i una oïda molt fina, tot i ser una gossa que mai a la vida ha estudiat solfeig. Imagina que a l’altra banda de la finestra per on tots dos suposem surten els acords hi ha un parella que balla, una parella que es somriu, una parella que es roba un petó i s’acosten l’un a l’altre amb lentitud i delectança.

De sobte, mira cap a l’altra banda, aixeca el musell amb un interès creixent perquè arriba una dolçor de salsa de tomàquet i carn de vedella daurada amb paciència i ofici. S’hi abraonaria si estigués més a prop, però el balcó que creiem el focus originari d’on ve la flaire està una mica massa lluny per saltar-hi. Ens quedem un moment meditant què dinarem, gaudint de les essències d’una bolonyesa que alegrarà el migdia a una família, per molt enclaustrada que estigui en el pis de 70 metres quadrats.

Què és això? La Nuc ha fet un salt, en una terrassa propera, no sabríem dir amb precisió quina, un gos menut gemega. Ens mirem, tant ella com jo pensem que vol jugar, que necessita moure’s, que algú li tiri la pilota, que faci veure que li pren, que corri per empaitar-lo i després corri per fugir de la seva persecució. La Nuc li respon en un llenguatge que desconec, però que sembla que l’altre gos sí que sigui capaç de comprendre. De sobte, llença un lladruc molt més alegre i desapareix. Ara només podem sentir la pilota que mossega i fa un xiulet estrident, festiu, alegre. Després d’insistir-hi una bona estona, sentim el soroll de la pilota caient a terra i un bordar feliç. La Nuc li contesta amb una bordadissa que l’altre respon alegre mentre imaginem que corre a recollir la pilota que li han llençat.

La tensió arriba a la terrassa. Una abella remoreja fins a arribar a la primera flor que ha obert el gesmiler. La Nuc s’alça amb tota l’atenció i la cura del món, com una lleona que s’acosta a la presa al cràter del Ngorongoro, a les planures de Tanzània. Es mou sense fer cap soroll. Primer una passa, després, una altra, la cua quieta, rígida, paral·lela a terra, els ulls fixos en l’abella, que liba amb cura sense ser conscient del perill que se li acosta. La Nuc té el cap alineat amb l’espinada, els músculs preparats, la llengua, entre les dents i els dits oberts amb les urpes preparades. Quan és a un pam de l’abella que té tota la intenció de engolir-se, llenço la pela d’una taronja que m’acabo de cruspir contra el gesmiler i l’insecte marxa volant. La Nuc es gira, em mira decebuda i torna lentament al seu jaç.

Encara no hi ha arribat que ja salta cap a la barana de la terrassa, atreta per l’enrenou d’una noia amb malles de licra que crida davant la pantalla d’un mòbil i es mou sola en una eixida un parell de pisos més avall. La Nuc la mira encuriosida com va bellugant-se i cridant: “Isquios, canvi; glutis, canvi; abdominals; canvi; malucs, canvi; els melics ben junts!”. És incapaç d’entendre per què la noia capcineja d’una banda a l’altra amb contundència si no hi ha cap bèstia que caçar o empaitar. Perd l’interès i torna al seu catau, deixant anar un sospir de complaença i felicitat.

Tot d’una, s’aixeca, estira primer les potes de davant fent cara de llobarro, tota tensionada, i després, les de radere, allargant-se més del que jo hauria pogut imaginar mai. S’acosta, em pica amb el morro la cama. No li faig cas perquè en aquell moment estic escrivint la frase “em pica amb el morro la cama”. No s’aconforma, pica més fort i espera resposta, però jo segueixo sense fer-li cas perquè estic escrivint la frase “no s’aconforma”. Definitivament, fa cara de no resignar-se i, amb el musell m’empenta l’ordinador cap a un costat perquè se’m vol posar a la falda i quan se li fica una cosa entre cella i cella, per molt confinats que estiguem, no hi ha Deú que la faci desistir. Para, Nuc, para…