Fes-te subscriptor de l’iSabadell

• “Nosaltres ens sentíem molt lliures nedant. Ho fèiem ben bé per hobby, perquè ens venia de gust representar el país”.
• Ballesté va ser reconeguda com la millor esportista espanyola del 1963 per Mundo Deportivo.

La nedadora Maria Ballesté (Sabadell, 1947) va ser una de les pioneres que van obrir camí en l’esport femení. De la mà del Club Natació Sabadell, va aconseguir nombrosos campionats i rècords d’Espanya a la dècada dels 60. La seva gran projecció va traduir-se aviat en un bitllet olímpic per a Tòquio 1964, on va competir en la prova de 100 metres papallona. Tenia aleshores 16 anys, però ja era una de les atletes més destacades del país. Quatre anys després, quan en tenia 20, va posar punt i final a una carrera esportiva curta però memorable.

60 anys després de la seva participació als Jocs Olímpics, Ballesté ens atèn per telèfon per recordar la seva experiència i compartir la seva visió de l’esport.

Què recorda de la seva experiència a Tòquio?
Nosaltres havíem viatjat bastant, però el Japó ja era un país que quedava molt lluny d’aquí i que era molt diferent a altres països. Realment va ser una experiència fantàstica perquè, a part d’això, el nostre entrenador va aconseguir que anéssim un mes i mig abans a la Vila Olímpica. Podem dir que pràcticament la vam obrir nosaltres amb el nedador americà Don Schollander, els d’hípica de Mèxic… I és clar, va ser fantàstic. Els japonesos van estar brillants organitzant aquelles olimpíades. De fet, van ser com les primeres olimpíades contemporànies, amb la televisió a color.

Vau notar un canvi cultural molt gran?
Sí. Els japonesos ho tenien tot perfecte. Recordo només un dia d’entrenaments en què se’ls va apagar la llum a la piscina i no sabien què fer, pobres. Ho tenien tot tan calculat que no sabien improvisar! Pensa també que un mes i mig dona per fer moltes coses, així que vam poder anar visitant Tòquio després dels entrenaments. Va ser una experiència molt maca per a nosaltres, amb una traductora fantàstica que ens ho traduïa tot. Ara el món està més globalitzat, però llavors encara no, estem parlant de l’any 64 i era molt complicat entendre les coses sense aquesta ajuda.

Què recorda de la relació amb la resta d’esportistes a la Vila Olímpica?
Va ser impactant, allà em vaig adonar de com de gran era el món. No et sabria dir la quantitat de països que hi havia, però passar l’estona en aquells menjadors internacionals era fantàstic. De sobte, un dia se’t seia al costat un jugador del Pakistan, amb el seu turbant, i a l’endemà un lluitador de sumo japonès… Va ser una experiència inoblidable. Recordo també la cerimònia d’obertura amb molt de respecte. Ara quan veig que desfilen em poso una mica nerviosa, perquè a nosaltres ens feien desfilar amb un ordre que semblàvem militars. Tot ha canviat molt, però va ser una experiència molt maca.

Vostè es classifica per als Jocs Olímpics amb molt bones marques a Espanya. Com va anar la competició?
Com deia abans, eren uns altres temps. Era molt difícil arribar a una final olímpica o fer medalla. Per posar-te un exemple, els països podien portar fins a tres nedadores per prova, així que només entre les dues Alemanyes podien ‘colar-ne’ sis en una final. I en aquell moment estaven molt més avançades que nosaltres. A més, podien anar-hi tres americanes, tres australianes… i alguna holandesa com l’Ada Kok, que tenia el record del món de 100 papallona. Abans anàvem als Jocs a intentar fer el rècord d’Espanya i quedar en la millor posició possible. Vam anar obrint camí i realment ara hem arribat a cotes molt altes.

Ha parlat de les diferències amb altres països. Quines condicions teníeu vostès per competir? Ens pot fer cinc cèntims?
Abans competíem, per dir-ho d’alguna manera, els que realment teníem classe natural. Nosaltres només teníem un entrenador, mentre que ara tenen nutricionistes, psicòlegs, fisioterapeutes… és una història diferent. En aquella època teníem d’entrenador en Kees Oudegeest, que era un holandès que realment va fer del Sabadell un club brillant, amb diversos campions d’Espanya i recordmans. Aquell home treballava tot sol. Ara els esportistes tenen moltes més coses per ajudar-los a millorar el rendiment.

Podíeu viure de la natació?
No, no, en absolut. El que sí que va fer el club és pagar-nos els estudis, que és quan van inaugurar l’escola Santa Clara copiant una mica el model dels Estats Units. Així vam poder entrenar i estudiar alhora. Jo em vaig retirar molt jove. Vaig nedar fins als 20 anys, però no era professional.

Va ser un moment en què hi havia molts sabadellencs competint al primer nivell: Isabel Castañé, Miquel Torres, vostè…
I tant! N’hi havien de molt bons al club. El Miquel [Torres] amb 14 anys va ser l’esportista més jove de les olimpíades de Roma l’any 1960. Després hi havia la Isabel Castañé, el Jesús Roig en papallona, Francesc Jou en braça… En waterpolo hi havia també el Vicenç Brugat, que va ser president del Cercle Sabadellès. A més del Santiago Esteve i la Maria Corominas, que encara que no fossin de Sabadell, perquè el Santi era de Reus i la Maria de Barcelona, competien per al club. Ells són una miqueta més joves que nosaltres, però hem quedat amics i ens veiem, hi ha un molt bon record d’aquella època. És una sensació que l’esport de veritat ens va unir. Va ser una època molt romàntica en molts aspectes, el país es despertava de moltes coses, arribava la televisió a color… vam viure junts aquesta transició del país, quan la gent es comprava els 600 i tot era molt novedós i molt més romàntic.

És una llàstima que s’hagués retirat tan jove, no? Amb la projecció que portava podria haver participat a més olimpíades…
Depèn de com ho miris. Jo als esportistes d’ara no els envejo gens perquè tenen moltes angoixes. Tenen els espònsors, han d’estar pendents del plan ADO, de la Federació Espanyola, de la Catalana, del Club… això també vol dir tenir responsabilitats. Si després no estàs bé… Nosaltres, en canvi, ens sentíem molt lliures. Ho fèiem ben bé per hobby, perquè ens venia de gust representar el nostre país. Sí que és veritat que si ens anàvem de viatge ens donaven unes petites dietes per comprar alguna tonteria als pares, però una cosa mínima. I també és cert que ens portaven a bons hotels i ens cuidaven molt, però viure d’això ni pensar-ho.

Per què decideix deixar-ho?
Crec que vaig estar sis o set anys sent campiona d’Espanya. Tenia rècords de 100-200 papallona, 100-200 i 400 crol… i mantenir-te costa més que arribar moltes vegades. Llavors, quan això comença a fer-se feixuc, tenia claríssim que ho havia de deixar. Vaig fer el que havia de fer en aquell moment de la meva vida. A la vida es poden fer moltes coses, no tot acaba amb això. I com et deia abans, com que no teníem lligam econòmic, ens sentíem lliures per decidir. Jo em sento afortunadíssima d’haver viscut aquells temps. Acabàvem la competició i ens felicitàvem. Ara poca gent veig jo que es felicitin quan acaben una competició.

L’esport ha evolucionat molt. Vostè en va ser una de les pionera. Quina és la seva opinió del nivell actual?
Doncs mira, nosaltres com a molt nedàvem 10.000 metres cada dia. La temporada que entrenava més. Ara sembla ser que neden com 17 i 18 quilòmetres al dia, que és una barbaritat. Jo, francament, ara veig que requereix molt més esforç perquè totes les marques han anat baixant i s’ha d’entrenar molt. Ara és una professió i abans no, aquesta és la gran diferència. A més, és una professió en la qual has de rendir molt: tot depèn de la teva ment, del teu cos i tens una gran responsabilitat. Nosaltres aquest sentiment no el teníem, fèiem esport amb moltíssima dedicació, però també amb molta alegria perquè sabíem que si no guanyaves no passava res.

Per acabar, una pregunta d’estar per casa. Poques famílies hi haurà amb dos membres que hagin participat als Jocs Olímpics. I matrimonis encara menys. Com es viuen les olimpíades a casa vostra? [Maria està casada amb Miquel Torres, també nedador sabadellenc, que va participar a tres olimpíades]
És bonic. Són experiències que a vegades expliquem als néts. En Miquel porta l’esport a l’ADN, per dir-ho d’alguna manera, i en sap molt. Per a mi va ser una experiència bonica del passat, però no ho segueixo tan intensament com ell. Però sí, a vegades els hi expliquem. La gent jove veu les fotos de l’olimpíada i això, però tampoc s’ho imagina, no deixem de ser els avis (riu).

Foto de portada: Maria Ballesté i Miquel Torres, a Tòquio. Cedida per la família.