Fes-te subscriptor de l’iSabadell

• Ortiz: “La bona cohesió de l’equip fora de l’aigua després es trasllada en bones actuacions“.
• La sabadellenca destaca l’impacte mediàtic que va suposar la plata a Londres.

Nascuda el 20 de febrer de 1990 a Veracruz (Mèxic), la sabadellenca Mati Ortiz és una destacada waterpolista amb dues participacions olímpiques. En el seu debut, va ser una de les peces importants de l’equip que va assolir la històrica medalla de plata a Londres 2012, mentre que quatre anys després va tancar els Jocs de Rio de Janeiro en cinquena posició. Més enllà dels èxits amb la selecció, on també va alçar-se amb el mundial de 2013 i l’europeu de 2014, Ortiz compta amb un extens palmarès al Club Natació Sabadell, on ha desenvolupat tota la seva carrera esportiva i ha format part de la generació daurada del conjunt femení.

Actualment, Ortiz continua sent una de les cares visibles del Sabadell campió. En aquesta entrevista, parla de com és viure una experiència olímpica, fa un repàs al valor que va tenir la medalla a Londres 2012 i explica com veu l’equip per a la propera temporada.

Quina va ser la teva experiència a Londres? Com vau viure el subcampionat?
Va ser una experiència brutal. És posar la cirereta al somni de la teva vida. És cert que quan ets petita no t’imagines arribar fins a aquest punt, però quan et comencen a convocar pels primers equips i per a la selecció, és el teu gran objectiu final. De Londres recordo molt la prèvia, quan l’equip de waterpolo femení no s’havia classificat mai per a uns jocs. Quan es va consumar la classificació, l’emoció de l’equip era indescriptible. En el moment que entres a la vila, te n’adones que ets olímpic. És una experiència única.

Quina va ser la teva reacció quan vas ser convocada per a les olimpíades?
Molt agraïda i molt feliç. A l’hora de fer les llistes sempre em quedava fora, però l’entrada de Miki Oca com a entrenador va portar una renovació i ja era una de les titulars. No obstant, això és una selecció, un dia pots estar dins, i un altre fora. Fins que no arriba al moment mai ho saps. [La convocatòria] va suposar una alegria molt gran per mi i pel meu entorn, famílies, amics…

Amb què et quedes de l’edició de Londres?
M’emporto dues memòries. En primer lloc, l’entrada a la vila. Va ser espectacular, una petita ciutat on tot són esportistes. També em quedaria amb la ceremònia d’obertura i sobretot la medalla de plata aconseguida en una final agònica. A posteriori, valores tot el que has aconseguit.

Se us va quedar clavada una espineta per quedar-vos tan a prop de l’or?
Recordo enfadar-me quan el partit va finalitzar. Les nostres cares eren de ràbia. No obstant això, l’entrenador ens va dir que ‘fora cares llargues’. Vam ser les finalistes contra la selecció favorita. Se’ns va quedar l’espineta de l’or, i jo, parlant personalment, també l’espineta de poder haver donat més la cara en aquella final. El nivell d’Estats Units era molt superior, ja des de l’inici.

Com s’aconsegueix aixecar l’ànim de l’equip després d’aquella final?
Era bastant fàcil dins de tot. Era la nostra primera participació en uns jocs. Una experiència única i era bastant senzill fer la reflexió que s’havia donat el màxim i s’havia arribat fins al final. L’entrenador ens va agrair la feina i la dedicació. Hi va haver molt sacrifici, entre alimentació, entrenaments… No obstant, quan trepitges el podi i et donen la medalla, se’t passen tots els mals.

Has parlat de la convivència a la vila olímpica amb tot tipus d’esportistes. Tens alguna anècdota que puguis compartir?
Tinc moltes anècdotes marcades. Per exemple, picar l’ascensor i trobar-te de sobte esportistes com Pau Gasol. Conviure amb ells i que et preguntin com t’ha anat el partit és molt ‘xulo’. Recordo també quan Usain Bolt passava per la vila, que tot el menjador s’aixecava de cop per veure’l. També em quedo amb una fotografia que em vaig fer amb Kobe Bryant a la cerimònia d’obertura, va ser increïble tenir-lo al costat. Un altre moment que tinc gravat de la vila va ser quan estàvem sortint concentrades cap a un partit i ens va passar de sobte tota la selecció de bàsquet dels Estats Units. Ens vam quedar perplexes, però no podíem fer-nos una foto amb ells.

Encara que el resultat a Rio no va ser tan destacat, quines diferències vas trobar amb l’edició de Londres?
Un dels ‘peròs’ a Rio eren les llargues distàncies entre la vila i els estadis. Per a nosaltres, entrenant matí i tarda, implicava una hora anar a la piscina, una hora més en tornar a la vila, una estona descansar i després un altre tros fins a l’estadi. Es perdia molt de temps en la distància. A Londres això no passava. Per quedar-me amb alguna edició doncs òbviament amb Londres perquè van ser els primers, però Rio va estar molt bé.

Una de les diferències entre les dues ciutats és l’ambient i la climatologia. Com va ser acostumar-se al clima tropical en ple estiu al Brasil?
Totes ens vam adaptar bastant bé. Personalment, jo vaig tenir l’avantatge que la meva mare és mexicana i vaig néixer allà. El canvi cultural era molt gran, però jo ja estava acostumada. Sí que és cert que les companyes i l’entrenador ho veien diferent per aquest xoc cultural, però per a mi no era el mateix. Sí que he de dir que feia més calor i els canvis horaris i el jet lag també eren factors que influïen.

Com d’important és el bon ambient dins d’un vestidor?
És essencial i una de les coses que va fer bé el míster era fer molta ‘pinya’. Va treballar molt aquest aspecte, en cada entrenament hi dedicàvem una hora a fer exercicis de cohesió d’equip. Sí que és veritat que sempre tens preferències, perquè mantens millor relació amb algunes jugadores més que d’altres, però en definitiva, a Londres l’ambient era molt sa. La bona cohesió fora l’aigua després es trasllada en bones actuacions, són la teva família.

A posteriori, què va suposar pel waterpolo femení espanyol la plata assolida a Londres? Creus que els vostres èxits s’han valorat suficient?
Doncs te n’adones del que acabes d’aconseguir quan et truquen per donar entrevistes, et conviden a actes… Mediàticament era un plus, encara que en ocasions comptades, com a la Carolina Marín a bàdminton. Després dels resultats, les llicències al waterpolo espanyol van augmenta, sobretot en femení. En el moment sí que es valoren els èxits perquè et situes al centre del focus, però encara falta. No és només un tema dels mitjans de comunicació, però crec que s’ha venut poc, falta vendre el producte. Han sigut molt èxits i no veig que la gent sàpiga gaire d’això.

Com viuràs els Jocs de París des de la televisió?
Vaig estar fora de la selecció des del 2019 quan el Miki em va comunicar que no comptava amb mi. Quan no compten amb tu un cop, perds possibilitats de tornar-hi en un futur, per tant tanques una etapa. A Tòquio, Televisió Espanyola em va trucar per preguntar-me si volia retransmetre els partits i va ser una alegria, ja que sempre m’ha interessat el món de la comunicació. Me n’alegro molt per les meves companyes perquè sé el que costa ser seleccionada. De vegades estàs més nerviosa fora que dins. Quan estàs a la piscina estàs només centrada en el partit i no en l’espectador, però des de fora es viu amb més nervis i encara més comentant.

Ara que el CN Sabadell femení ha aconseguit la setena Champions, quines són les expectatives per a la propera temporada?
És molt difícil guanyar-ho tot. Ho hem fet molt bé, però ens ha faltat la lliga i més títols per haver aconseguit. Crec que la propera temporada ens anirà bé, ens hem reforçat, però hi ha una forta igualtat ara mateix. Com a equip tens la il·lusió i ambició de superar-te cada dia.

Foto portada: Mati Ortiz, a la plaça Sant Roc. Autor: Jordi M.