L’ESTAT DE LA CIUTAT
Aquí s’analitzen les causes de l’ascens del moviment independentista i s’exploren els diversos escenaris que s’obren després de l’èxit d’aquesta mobilització viscuda tant a Sabadell com la resta del Principat de Catalunya el passat Onze de setembre.
El moviment nacionalista a Sabadell ha realitzat una notable contribució a l’èxit de la Via Catalana cap a la Independència. Dimarts unes 3.000 persones van participar a l’anomenada cadena de la llum que va vorejar els carrers de vianants del Centre amb torxes convocades per Sabadell per la Independència, secció local de l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), presidida per la sabadellenca d’adopció i exregidora d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) a l’ajuntament de Sabadell, Carme Forcadell.
En aquesta cadena van participar sobretot les classes mitjanes, base social del moviment independentista, i fou una mena d’aperitiu a la Via Catalana, doncs la major parts dels seus integrants van marxar l’endemà en una nombrosa flota d’autocars per cobrir els trams buits de les terres d’Ebre.
Crisi econòmica i institucional
L’ascens del moviment independentista d’ençà de la passada Diada sobiranista s’emmarca en el context d’una profunda crisi económica i coincideix amb els símptomes de descomposició del sistema de partits i les institucions del règim de la Segona Restauració Borbònica, que han tocat també de ple a l’Estat de les Autonomies.
La sentència del Tribunal Constitucional del 2010, que va laminar aspectes fonamentals de l’Estatut, referendat per l’electorat català malgrat l’elevada abstenció l’any 2006, obrí de bat a bat les portes de la Catalunya postautonòmica. Potser aquest xoc de legitimitats s’hauria pogut reconduir si no hagués coincidit amb la dura recessió econòmica que castiga severament el nivell de vida de les classes mitjanes.
Convé recordar que, abans de la polèmica sentència i gir sobiranista de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), el debat polític girava entorn de la qüestió social i per la creixent contestació a la política neoliberal de privatitzacions i retallades de l’executiu convergent, com s’evidencià a l’entrada d’Artur Mas al Parlament assetjat pel 15-M que volia impedir l’aprovació dels pressupostos més restrictius de la Generalitat. Això, mentre es succeïen els casos de corrupció que afecten a la plana major de la federació nacionalista i particularment al clan Pujol.
Hegemonia nacionalista
La polèmica sentència fou el catalitzador del malestar d’unes classes mitjanes formatejades ideològicament en el nacionalisme identitàri del pujolisme i afectades en la seva autoestima per la crisi i on les dificultats de la vida quotidiana es veuen compensades pels sentiments de superioritat social i ètnica embolcallats de patriotisme.
Així, la responsabilitat per l’atur, la caiguda del nivell de vida, la pèrdua de prestacions, de drets socials i laborals… no rauen en el sistema capitalista ni de la burgesia catalana, sinó de l’estat espanyol que drena els recursos de Catalunya. Uns dels motius clàssics del catalanisme des dels seus orígens. Per tant, si Catalunya esdevé un estat independent podria aspirar a ser una mena de Suïssa o Finlàndia del Mediterrani. Unes posicions molts semblats a les defensades per la Lliga Nord. De fet els seus diputats expressaren al parlament italià el seu suport a la secessió de Catalunya portant samarretes amb l’estelada.
Aquesta transmutació ideològica va connectar amb les frustracions i aspiracions d’unes classes mitjanes, atemorides pel 15-M i les dues vagues generals que anunciaven una lleugera recomposició del moviment obrer i popular després de dècades de postració i invisibilitat. Un malestar articulat per la ANC i amplificat per una agressiva i incansable campanya dels mitjans de comunicació públics i privats. Així es reedita el mite de la unitat transversal, de la comunió de la societat civil enfront de les agressions de l’Estat central des de la Solidaritat Catalana del primer terç del segle XX fins a l’Assemblea de Catalunya dels darrers anys del franquisme.
L’incontestable hegemonia del nacionalisme no hagués estat possible sense la concurrència de dos factors. D’una banda, per la submissió de l’esquerra catalana als dogmes del nacionalisme durant els anys del pujolisme que ara està propiciant el creixement de Ciutadans. D’altra banda pel silenci –llevat d’honroses excepcions- dels intel·lectuals crítics amb el nacionalisme. Sobre uns i altres planejà el temor de ser exclosos de la nació catalana en base a l’equació segons la qual tot aquell que critica al catalanisme és un espanyolista i franquista. Una homogeneïtzació ideològica de l’esfera pública, no tant sols contradictòria amb la pluralitat real de la societat catalana, sinó que genera seriosos dubtes sobre la qualitat democràtica d’una consulta d¡autodeterminació en aquestes condiciones.
L’ascens del sobiranisme es produeix davant la manca d’alternatives i propostes per part del grans partits espanyols. El Partido Popular (PP) s’ha tancat en banda en la defensa d’una Constitució que ha conduit a aquest estat de coses, el Partido Socialista Obrero Español (PSOE) planteja tard i malament unes reformes constitucionals, sempre a remolc de les reivindicacions nacionalistes, i que no donen satisfacció a les aspiracions del moviment sobiranista.
Tres opcions
La utopia mesocràtica de l’estat propi situa a Convergència i Unió (CiU) en una difícil posició. La reivindicació sobiranista alimenta el creixement i la transferència de l’hegemonia cap a ERC i posa en perill la federació amb Unió Democràtica de Catalunya (UDC).
L’independentisme no aixeca entusiasme ni entre l’alta burgesia, amb nombrosos interessos a Espanya i temorosa de qualsevol canvi al status quo, però tampoc entre la classe treballadora, majoritàriament d’origen immigrant i amb altres referents identitaris i que no perceben que l’independència pugui millora la seva situació social.
Les contradiccions de CiU es mostraren els dies previs a la Via Catalana, quan van transcendir a l’opinió pública les reunions secretes entre Mariano Rajoy i Artur Mas, que evocaren la trobada a La Moncloa entre Zapatero i Mas on es sellegà la sort de l’Estatut. El president de la Generalitat anuncià que, davant la previsible impossibilitat d’aconseguir l’autorització per celebrar el referèndum, es decantava per esgotar la legislatura i convocar eleccions plebiscitàries l’any 2016. La renúncia a la consulta aniria acompanyada per una sèrie de concessions del govern central en matèria de finançament i infraestructures, també s’insinuaren reformes per elevar el sostre competencial i blindar la legislació lingüística.
Aquestes manifestacions provocaren un autèntic terratrèmol en ERC que amenaçà amb la retirada del seu suport parlamentari que menaria a unes eleccions avançades on CiU s’enfonsaria. Aquesta pressió política i l’èxit de la cadena humana obligaren a Mas a donar marxa enrere i reafirmar-se en el compromís de convocar el referèndum la data màgica del 2014.
Enmig de la confusió i les contradiccions es plantegen tres opcions.
1. Un pacte entre Rajoy i Mas en el sentit indicat. Un acord que comportaria la ruptura entre CiU i ERC amb un elevat cost polític per a la federació nacionalista, així com una gran frustració entre las bases convergents. Tampoc Rajoy podrà realitzar masses concessions presoner del sector intransigent del seu partit. Potser fa un any aquesta solució hagués estat viable, ara es presenta molt complicada quan les bases socials del nacionalisme estan mobilitzades i convençudes de la imminència de la secessió.
2. Un referèndum d’autodeterminació pactat amb l’Estat. Una alternativa improbable, doncs el PP difícilment pot acceptar-ho. Una consulta com aquesta obriria les portes a convocatòries semblants a Euskadi i Galícia, que plantejarien a mig termini la disgregació de l’Estat espanyol.
3. Eleccions plebiscitàries seguides d’una declaració unilateral d’independència. El darrer recurs del moviment nacionalista en el cas que no fos possible l’acord entre els governs espanyol i català, ni la consulta legal. Llavors es donarien totes les condicions per a un xoc de legitimitats d’imprevisibles conseqüències.
Escenaris internacionals
Un dels objectius de la cadena humana fou internacionalitzar la causa catalana i cercar complicitats. En cert sentit, la mobilització va ser èxit a l’atraure l’atenció dels grans mitjans de comunicació estrangers. No pot dir-se el mateix del suports polítics, fins ara el moviment secessionista no ha recollit masses simpaties a l’àmbit internacional.
Podeu veure l’àlbum ‘#ViaCatalanaSBD‘ a Flickr.
A diferència de Croàcia i Eslovènia, que comptaren amb el suport d’Alemanya, o Kosovo, apadrinada pels Estats Units, l’independentisme català no disposa d’aquest recolzament excepte de les repúbliques bàltiques o potser Israel. Una qüestió de la màxima importància, ja que per amplis sectors del moviment nacionalista el suport a la secessió depèn de mantenir-se dins la Unió Europea (UE), encara que la intransigència de l’executiu espanyol podria modificar aquesta tendència i continuar donant recolzament a la via sobiranista, fins i tot en el supòsit que impliqués la sortida de la UE que seria percebuda com a transitòria.
En qualsevol cas, fins ara la Comissió Europea considera el secessió de Catalunya com un assumpte intern espanyol i que s’ha de resoldre en el marc de la legislació espanyola.
Incertes alternatives
Ens trobem davant un panorama convuls i confús que no convida a l’optimisme i on tot sembla apuntar a un xoc de trens entre els nacionalismes espanyol i català, enrocats en posicions maximalistes que conduirà a la creixent escissió de la societat en dos blocs antagònics.
A la llum dels precedents som molt escèptics sobre la possibilitat d’una reacció de la intel·lectualitat progressista i de les esquerres catalanes i espanyols per tal d’ impedir la col·lisió mitjançant una proposta alternativa enfront de l’immobilisme constitucionalista del PP com del maximalisme de l’independentisme català.
Al nostre parer, l’alternativa per a evitar el desastre implica trencar amb el règim de la Segona Restauració Borbònica que ha conduit al país a l’abisme polític, social i territorial. Es tractaria de refundar l’Estat i oferir als pobles d’Espanya una república democràtica i federal en la oblidada tradició de Pi i Margall en un marc de convivència entre ells en un pla d’igualtat.
Així es trencaria definitivament amb la pesada i sinistra herència del franquisme que continua condicionant la vida pública d’aquest país.
Benvolgut Antonio, permetem que et feliciti públicament per l’acurat anàlisi que fas avui en el teu article. Aquesta lluita de nacionalismes entre els dos partits catalans CiU i ERC a veure qui la te mes llarga, enfrontada amb el ronic però a la vegada oportunista nacionalisme espanyol que està aprofitant aquesta pugna per tapar les seves reminiscències franquistes, ens està portant a desentendre’ns dels verdaders problemes que avui viuen les societats catalana i espanyola. Ahir mateix el nostre conseller de sanitat Boi Ruiz, va reduir considerablement el pressupost de la sanitat publica catalana en favor d’una clínica privada i no he llegit enlloc, excepte des de ICV, que se li demanin explicacions. Ahir mateix també, s’anunciava com les pensions i els salaris es desvinculen definitivament del IPC, el que representarà una pèrdua del poder adquisitiu de treballadors i pensionistes, no obstant per alguns aquest es un problema menor o inexistent. Doncs ja em perdonaran però aquests son els verdaders problemes que estan enfonsant aquest estat del benestar que tant ens ha costat d’aconseguir. Els nacionalistes tant d’una banda com de l’altre estan tapant aquesta realitat, aquesta vergonya, que en base a banderes, constitucions, estatuts i himnes ens prometen el paradís. Em sona d’alguna cosa aquesta formula.
No et preocupis, Carles, la independència és “el país de les maravelles” on l’endemà l’atur baixarà considerablement, no hi haurà més retallades ni llistes d’espera als hospitals, els funcionaris veuran com pugen els seus sous… Em recorda un tal Rajoy que també havia dit el mateix abans de les eleccions…
Antonio Santamaria, se nota a la legua que eres antisobiranista o antiindependentista, y te lo respeto, pero por favor deja ya los tópicos, los tocas todos uno a uno. Yo soy de Jaen, mis hijos ya són catalanes de nacimiento, teno 4 hijos, mi mujer y uno de ellos no han participado en la via catalana, , los otros hijos y yo si, y lo hemos hecho convencidos que es lo mejor para la clase trabajadora. Vale ya de clasificar en función del criterio y la opinión. Dejar de utilizarnos a los emigrantes y a los trabajadores, las razones son otras, basta de topicos. Y que lo sepais, fuí militante 15 años del MC movimiento comunista.
Et felicito, Antonio. Hi ha molts catalans com jo que no som independentistes però som catalanistes. Aquesta gent de Via Catalana ens obliga a ser “independentistes” o “espanyolistes” i jo soc “catalanista”. És una pena que la festa de l’11 de setembre s’hagi convertit en una separació entre “bons i dolents”. Jo sempre he estat català i ara em volen etiquetar com a traidor perquè penso que Catalunya pot tenir un model diferent al que diuen els independentistes. Potser m’acusen de ser federalista, però jo vull més força per a Catalunya sense haver de marxar. Tot aquest caos només fa que donar més vots a partits radicals, en aquest cas Ciutadans, i això portarà a més odi. No és la solució que jo vull.
Jaime Perez treballador de FFGG, nascut a León, visc a Creu de Barberà, la meva dona és nascuda a Sabadell de familia de Murcia. Vaig anar a la via catalana, estic content de fer-ho. No soc clase mitja, soc un currante con milers i milers que van anar.
Com diu Miguel Martinez, prou de manipular i usar als treballadors per argumentar les opinions honorables de qui escriu . No compliquem tant les coses, cadascú arriba al convenciment del que és millor , pel seu propi peu. I no he votat en la meva vida a CIU ni a ERC, ara a qui no penso votar més és al PSOE o al PSC, i a IU o ICV ja ho veurem.
Aquí teniu el link a la notícia que deia el Carles:
http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/09/13/catalunya/1379092609_205046.html
Cuando el sistema decide utilizar a los ciudadanos no le duelen prendas a la hora de emplear recursos públicos con el fin de que se vean favorecidos ‘sus’ intereses. Y como siempre suele pasar (a pesar de que se diga lo contrario), o comparte el criterio del que quiere utilizar a la ciudadanía (manejando sentimientos) de aquellos que de verdad creen en una Cataluña mejor. O pasas a ser el “fascistas” de turno y con ello, se deja de hacer lo que se dice. “Respetar el criterio del que piensa diferente”
Quizás algunos posiblemente no hayan reparado en ello, pero encuentro muchas contradicciones en el mensaje que nos mandan a esa Cataluña ‘idílica’. Y nos lo están diciendo precisamente, los que están ‘saqueando’ el dinero de todos (véase todos los casos de corrupción del partido en el poder (CIU) con hasta con su sede embargada). O por los ‘encubridores de estos (ERC).
¿De verdad creen que con estos ‘mimbres’ viviríamos mejor… o más bien seria ellos los que al no controlarlos nadie, podrían llevarlo mejor?
En cualquier caso, de lo que no hay duda es, que tanto al gobierno de Mas, como al de Rajoy, le va muy bien estas ‘cortinas de humo’ para que no se hable de los graves recortes que tanto uno como el otro nos están sometiendo. Mientras ellos (con todos los que le rodean, pagándose la gran vida). Y mientras todo eso sucede, nosotros cada día perdiendo nuestro derechos y lejos de estar reclamandoselo a ellos, nos dedicamos a discutirnos entre nosotros. ¿Y que no terminemos por pelearnos?
Ante todo lo que pretenden hacer con nosotros, os dejo un interesante articulo que no tiene desperdicio.
http://verdadsincolor.blogspot.com.es/2013/01/cataluna-cuando-el-tiro-sale-por-la.html?m=1 …
La teva opinió pot ser bona, només té un defecte rellevant. Demostra els teus arguments dient primer de tot, que els que opinen tot el contrari puguin votar, la democracia és admetre primer de tot que el teu oposat tingui els mateixos drets que tu………..ahhhh i totes les banderes espanyoles de la Roja no compten per menjar-no el cap de l”estat Espanyol” amb esportistes catalans totalment segrestats per minses beques i carreres esportives esborrades per aplicar objecció de Consciència.
En mi anterior comentario, he dejado un interesante articulo que al parecer, o no lo he mandado bien, o también puede pasar que no interese que se vea lo que en esté se dice. En cualquier caso, lo dejo de nuevo. De no aparecer ya podemos suponemos porqué goo.gl/lxVwQt
¿Veo que lo había mandado mal. Mil disculpas?
Sólo unos pequeños apuntes de historia. En 1638 Richelieu ordenó poner sitio a la plaza y fortaleza de Salses (Cataluña norte), el valido de su cristianísima majestad (Francia) consideraba que era antinatural que el rey católico (España) tuviese posesiones en suelo francés (Cataluña norte) y que la frontera entre Francia y España había de ser la que se trazó en tiempos de los romanos entre las Galias e Hispania, es decir, los Pirineos. Este ataque por sorpresa pilló desprevenido al gobierno de Felipe IV (Un Austria, no un Borbón), presidido por el Conde-Duque de Oliveres. La guerra del Rosellón, como se la conoce históricamente obligó a una movilización de tropas que camino del frente había de atravesar la Cataluña sur. El derecho de guerra de los ejércitos europeos de aquella época hacía que recayese en los villanos el acomodo y en parte abastecimiento de las tropas en tránsito y no eran raras las riñas entre soldados (profesionales de la guerra) y aldeanos. Como el sitio de Salses se prolongó durante 11 meses las riñas entre soldados y paisanos fue en aumento a medida que en aumento iba la contribución del campesinado al esfuerzo de guerra. Es aquí donde por primera vez se dice eso de “ESPAÑA NOS ROBA”, bueno, no decían España, sino “EL REY NOS ROBA”, y en pocas semanas tenemos la llamada guerra del segadors, es decir la sublevación de Barcelona, el asesinato del Virrey en la Barceloneta cuando intentaba huir por mar y el caos en la ciudad. Es curioso como la historia se repite. Uno de los grandes incendiarios del Corpus de Sangre fue Pau Clarís, President en Cap de lo General, sin embargo al ver que el caos se adueñaba de Barcelona y que los segadores, a los que ellos habían soliviantado se negaban a abandonar la ciudad y se convertían en poder de hecho, y que Francia se había ofrecido para ayudar militarmente a Barcelona, asustado por del devenir de acontecimientos hace un discurso ante el Consejo de Ciento exponiendo las razones por las cuales no había que entrar en guerra con el rey de España sino que había que enviar inmediatamente un delegación a Madrid y volver a ganar el favor del Rey, y que los abusos y el gasto sufridos por las tropas del rey de España no sería mayor que el que iban a sufrir con el cuerpo expedicionario que el Rey de Francia había prometido enviar para defender Barcelona, a los que también habría que dar alojamiento y mantener en la ciudad, y que por ahorrarse el Principado el gasto de las tropas del Rey de España de paso al Rosellón, habría de soportar en cambio el gasto de las tropas del Rey de Francia que sería tanto o más oneroso. Se impuso el criterio mayoritario del Consejo de Ciento y se aceptó la ayuda militar de Francia. Tendiendo el grueso del ejerció ocupado en la guerra de Flandes y en la del Rosellón, Inglaterra dio garantías de ayuda militar a Portugal si se separaba de España, como así fue. El gobierno de la época se encontró con un dilema que muchos historiadores creen que fue mal resuelto. Se pensó: La guerra en el Rosellón ya la tenemos controlada, por lo tanto recuperemos primero Barcelona y después resolveremos el tema de Portugal, pero, gracias a la ayuda militar de Francia, se tardó 11 años en recuperar Barcelona. No tiene desperdicio el informe que el comandante del cuerpo expedicionario francés envía a su gobierno (ahorro su transcripción por no ofender a nadie) y es que en Barcelona ya se empezaba a decir “FRANCIA NOS ROBA”, porque se negaban a sufragar la deuda de guerra contraída con el ejercito del rey de Francia. Hé ahí la razón histórica del porqué Cataluña está dividida entre dos Estados.
Saltando 300 años en la historia yo recomendaría a todos leer las memorias de quien fuera Presidente de la IIª República, Manuel Azaña, o mejor simplemente leer la obrilla, “La velada de Benicarló”, escrita en plena retirada del ejercito republicano. Se quejaba amargamente Azaña de que La Republica se la jugó por el Estatuto de Autonomía Cataluña y que Cataluña habría consumado la traición a La República (son palabra de Manuel Azaña, no mías).
Terminando y esto sí es mío:
No se puede convivir con quienes no nos quieren y continuamente están amagando que quieren irse. Un matrimonio así es un sufrimiento continuo. Una España disminuida, territorialmente, pero sin al cáncer separatista, sería viable, como viable lo es Servia, así pues lo que ha de suceder cuanto antes suceda mejor.
Pues parece por los comentarios que el argumento de clase media, clase trabajadora no cuela mucho. Resulta que se ponen de acuerdo personas del PP con personas de izquierdas, y de clases sociales diferentes, o me lo parece a mi.
Seguramente la razón es obvia, los argumentos de Santamaria no se aguantan, las cosas me parece compañeros que son más fáciles, en todas las casas o familias hay diversidad de opinión, y se siguen sentando en la misma mesa y queriendo igual que antes, no vengais con tonterias de clase social ni de nada, que cada uno tenga su pensamiento y cuando se haya de votar lo hagamos libremente. Fuera tópicos y etiquetas.
Magnífica síntesi, Antonio. No voldria semblar massa acadèmica (entre certs sectors, això de pensar i dedicar-se a la recerca està mal vist, no fos cas que els trontollés el món amb alguna troballa…) però realment, i malauradament, tenim un munt d’exemples aquestes darrers dos anys a Catalunya per il·lustrar tots els conceptes de dominació ideològica de les masses. Si sense apropiar-se de mitjans de comunicació com els actuals (TV3 retransmet la moguda parcialíssimament i gent superllesta ni s’adona de què vol dir això!!), les masses ja es poden moure a plaer jugant amb les emocions (vegis falses guerres de religió a la història passada i present), amb els recursos actuals i l’experiència pujolista d’hegemonitzar la representació del “bo per Catalunya” la cosa està xupada. El que està passant respon a la perfecció al fenomen que Goffman descriu com “fabrication”. De “Madrid ens roba” (amb els pencos que tenim actuant aquí i la seu del partit del govern embargada per vinculació amb el cas Palau, la privatització de la sanitat pública, etc) hem passat en un vist i no vist al “els espanyols viuen a costa dels catalans”. Un horror. Quan penso com el meu pare va viure tota la seva vida condicionat per haver estat un milicià voluntari per defensar una República democràtica, un estat social, per lluitar contra ‘la misèria i la ignorància’, m’esgarrifa pensar en els de les torxes per Sabadell dimarts passat i la seva absoluta inconsciència.
Jaime Perez Jimenez, com he dit abans, treballador de FFGG. He quedat impactat del comentari de Silvia Carrasco Pons. Usted segurament és acadèmica, jo no, però jo soc prudent i educat, mentre que vostè no ho és. La pendanteria tampoc acostuma a tenir ni fronteres ni banderes, hi ha per tot arreu. Quina vergonya.
Lamento l’impacte que li he causat, és el que volia dir amb això de que fas trontollar les neurones davant de conflictes cognitius. A les universitats estem per això: descobertes científiques, pensament crític, etc. Unes xorradetes, ja veu. Recordi-ho la propera vegada que vaig al metge, abans que el privatitzin amb l’excusa de que Madrid ens roba.
Hola Antonio, tus prejuicios izquierdosos te impiden ver la realidad, dedicate a escribir de otra cosa. Los “formateados” haremos una Catalunya mejor, incluso para ti, estupido.
FORMATEADOS ¡¡¡, me encanta esta palabra. Es mucho más acertada que “españoles e hijos de españoles afectados por el síndrome de Estocolmo catalanista” o, “charnegos integrados y agradecidos”. Formateados, me gusta, empezaré a usarla, hay mucho por desformatear en Cataluña.
La reflexión es que unos 3000 habitantes de Sabadell fueron a la vía catalana. Esto significa mucho. Sabadell viven 200 mil habitantes y solo el 1,5% fue a la via catalana…
Veo que usted, como tantos otros medios españoles y el PP, argumenta que todos aquellos que no asistieron a la Via Catalana no son independentistas.
Pero uno no sabe lo demámogico que pueden ser sus argumentos hasta que se los aplica a uno mismo.
Pongamos unos ejemplos tan demagogos como el suyo propio:
— ¿Asistió usted a la manifestación por la liberación de Miguel Ángel Blanco o a ls que se han hecho contra el terrorismo? ¿No? Deduzco pues que usted fue uno de los 46.000.000 de españoles que se quedaron en casa y, utilizando su lógica, estaban de acuerdo con el terrorismo.
— ¿Asistió usted a la manifestación contra la guerra? ¿No? Vaya, le apunto tambien a los más de 40 millones de españoles que se quedaron en casa aplaudiendo la intervención militar en Irak.
— ¿Asistió usted a la manifestación contra los recortes y la crisis que hubo en Sabadell el año pasado? ¿No? Le felicito por su situación económica, pues usted fue uno de los 185.000 sabadellenses que —y otra vez utilizo su lógica— estan a favor de los recortes (puesto que se quedaron en casa y no salieron a protestar).
Para otra vez, por favor, utilice argumentos sólidos y no demagogia de P3. Contribuirá a hacer un debate más inteligente y enriquecedor para todos.
Así empezó la guerra de las Malvinas: Argentina, un país rico, pero arruinado y corrompido hasta la médula por culpa de una cúpula dirigente a la que ya nada le quedaba por robar y…. milagro… solución: ” LA CULPA ES DE INGLATERRA QUE NOS QUITÓ LAS MALVINAS”, y además la Tatjer es fea y tonta y no se atreverá a enviarnos la Navy.
En todo caso, y como resumen a todo lo aportado, todo se puede resolver de una forma: votando.
Sólo de este modo sabremos quién tiene razón y quién no, quién tiene mayoría y quién no.
Hasta ese momento, todo lo que se pueda escribir sobre el asunto es pura ficción, especulación y secuestro de las mayorías por todos los bandos.
Por qué, supongo que estaremos de acuerdo, no hay mayor expresión democrática que un referéndum. ¿Por qué tanto miedo a ello entre, especialmente, los partidarios de seguir unidos a España?
Pon a nuestra disposición todos los medios de comunicación que ahora están íntegramente al servicio de la Secesión. Déjanos tambien las competencias en materia escolar para “desnacionalizar” a los niños a los que lleváis inoculando el odio a España desde hace 30 años y HAGAMOS ENTONCES TODOS LOS REFERENDUMS HABIDOS Y POR HABER. ¿A que así ya no jugais?.
¿”Desnacionalizar”? Creo que lo que querías decir era “REnacionalizar a los niños”.
Ai, cuanto nostálgico de los Principios del Movimiento hay por ahí…
¡Y cuanto miedo a la democracia!
Eso se lo dices a tu sra. madre que aún se acordará de cuando militaba en la sección femenina de Falange. Ya sabes de la Lliga a la Falange y de la Falange a CIU.