L’ESTAT DE LA CIUTAT
Els moviments polítics i diplomàtics d’aquesta setmana poden interpretar-se com la resposta negativa de la Unió Europea a les reivindicacions de la Via Catalana cap a la Independència. Aquí s’apunten alguns dels efectes polítics de la pressa de posició dels portaveus de les institucions comunitàries.
Un dels objectius estratègics de la cadena humana independentista de l’Onze de Setembre, inspirada en l’èxit de la Via Bàltica (1989), fou atraure l’atenció internacional sobre la ‘qüestió catalana’ mitjançat una demostració pacífica i massiva de les aspiracions del seu poble de construir un nou estat de la Unió Europea (UE), pel camí democràtic del referèndum d’autodeterminació.
En aquest sentit, les primeres reaccions van ser positives. Els grans mitjans de comunicació internacionals li dedicaren portades i nombrosos articles. Des del punt de vista polític, primer el president de Letònia i després el de Lituània, que ostenta la presidència de torn de la UE, entrevistats per la Agència Catalana de Notícies (ACN), es mostraren partidaris que Catalunya exercís el dret d’autodeterminació.
No era la primera vegada que la comparació amb les repúbliques bàltiques apareixia a la política catalana. El 1991, quan proclamaren la seva independència, Jordi Pujol desfermà una forta polèmica mediàtica al afirmar que Catalunya era com Lituània, amb iguals drets a l’autodeterminació; encara que, de moment, aquest dret irrenunciable s’exercia en el marc autonòmic de l’Estat espanyol.
Ofensiva diplomàtica
El ministre d’Exteriors, José Manuel García Margallo, que a l’estiu havia estat molt enfeinat amb el contenciós de Gibraltar, cridà a consultes als dos ambaixadors que ràpidament emeteren un comunicat de rectificació: la qüestió catalana era un afer intern espanyol que es resoldria en el marc de la seva Constitució.
Aquest fou el preludi d’una ofensiva en tota regla de la diplomàcia espanyola. Joaquín Almunia fou l’encarregat de trencar el foc. El vicepresident de la Comissió Europea, ex ministre socialista i candidat a la presidència del govern pel PSOE l’any 2000, declarà que la secessió de Catalunya implicaria automàticament la sortida dels tractats de la UE, de manera que el nou Estat hauria de negociar les condicions del seu ingrés.
Per reblar el clau, la portaveu de la Comissió, Pia Arenkilde, el comissari europeu de Mercat Interior i Serveis, Michel Barnier, i el portaveu del Parlament europeu, Jaume Duch, es posicionaren en el mateix sentit.
Si la Via Catalana havia estat una pregunta llençada al món en general i a la UE en particular, la resposta de la UE no podia ser més clara.
Assumptes interns
Aquestes noves caigueren com una bomba entre els mitjans de comunicació i polítics sobiranistes que des d’aleshores han procurat minimitzar la dimensió de la notícia. Al contrari que la premsa conservadora madrilenya que no podia ocultar la seva satisfacció per aquestes preses de posició, quasi al nivell del hoolinganisme d’un Madrid/Barça. La premsa d’aquests dies ha estat el baròmetre de la pujada de temperatura de l’opinió pública i el vehicle per abocar les passions nacionalistes d’un i d’altre signe, com es pot comprovar entrant als fòrums d’opinió dels diaris espanyols i catalans.
A ningú se li escapa que la permanència en la UE és un factor determinant per decantar una majoria electoral en una hipotètica consulta d’autodeterminació o en unes eleccions plebiscitàries.
La primera reacció de la cúpula convergent, amb Artur Mas al capdavant, ha estat treure importància a l’assumpte. Fins i tot en el cas que Catalunya sortís de l’UE –assegurà el president de la Generalitat- continuaria dins de l’euro, només seria qüestió de temps que el nou estat tornés al club europeu. Al capdavall tot es solucionarà amb una negociació política al més alt nivell.
Tanmateix. com li han recordat els seus detractors, per una banda, Catalunya no tindria representació en el Banc Central Europeu (BCE) i hauria de proveir-se d’euros en els mercats internacionals com Andorra, San Marino, Mònaco, Montenegro o Kosovo. Per l’altre, la incorporació a la UE només és possible, després d’anys de negociació, per unanimitat. Així el veto d’un Estat seria suficient per bloquejar l’ingrés de Catalunya.
Dures realitats
Aquest hipotètic escenari internacional qüestiona un dels elements més atractius del discurs sobiranista: Catalunya independent, sense el pes mort que suposa l’espoli fiscal espanyol, esdevindria una mena la Suïssa del Mediterrani on l’atur baixaria d’entrada un 10 per cent, com va afirmar sense pudor l’egarenc Josep Rull, secretari d’organització de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC).
La ciutadania catalana te el dret democràtic a disposar d’una informació rigorosa veraç i objectiva sobre les conseqüències positives o negatives de la independència. Aquesta hauria de ser la funció principal dels mitjans públics, encara més quan des del govern de la Generalitat se’ns diu que d’aquí un any serem convocats a les urnes per a decidir sobre el tema. Per això, resulta reprovable no només la manca d’imparcialitat dels mitjans de comunicació de la Generalitat decantats per la opció sobiranista, sinó pel seu paper actiu, com a un peça fonamental de l’èxit de les seves mobilitzacions.
Potser el moviment independentista català sabrà obrir una nova via cap a la sobirania. Fins al moment, les secessions pacífiques només ha estat possibles com a resultat d’acords dels estats de referència. Així va succeir a les repúbliques soviètiques quan va esclatar la URSS o amb el divorci pactat de Txèquia i Eslovàquia.
Pel contrari, a Iugoslàvia no va haver pacte entre les parts, les independències es proclamaren unilateralment i esclatà un terrible conflicte ètnic que horroritzà Europa. Els nous estats comptaren amb el suport d’alguna gran potència com Alemanya amb Croàcia, Eslovènia i Bòsnia, els Estats Unitats amb Montenegro, Kosovo i Macedònia, al igual que Rússia amb Sèrbia.
La secessió pacífica de Catalunya, mitjançant la consulta, requereix de l’acord de l’estat espanyol com passa a Gran Bretanya, on el govern estatal es compromet a acceptar el resultat del referèndum al territori escocès i facilitar el reconeixement com a nou estat. Una opció que, en cap moment es planteja el govern del PP, com es desprèn de la carta de Mariano Rajoy en resposta a la petició de Mas de negociar les condicions de la consulta i que, a canvi, ofereix una àmplia negociació sobre els problemes d’encaix entre els governs espanyol i català.
El precedent basc
Resulta alliçonador el discret paper del Partit Nacionalista Basc (PNB) en un tema que aixeca passions a tota Espanya. El PNB va quedar ben escarmentat amb l’aventura sobiranista del Pla Ibarretxe, iniciada el 2001, que perseguia el reconeixement d’Euskadi com Estat Lliure Associat al Regne d’Espanya, inspirada en la situació de Puerto Rico respecte als Estats Units. Un pacte que hauria d’adoptar el format jurídic de reforma de l’Estatut d’Autonomia i seria referendat pel poble basc.
Llavors el PNB, davant la negativa dels governs espanyols (primer Aznar i després Zapatero) ni tals sol a considerar la proposta, va comprovar la seva solitud internacional. Al mateix temps, a l’interior, la ciutadania basca s’escindia en dos blocs antagònics i el discurs sobiranista d’Ibarretxe afavoria que l’hegemonia dintre del bloc nacionalista es transferís a favor de l’esquerra abertzale, com li succeeix ara CiU amb ERC.
L’actual lehendakari, Iñigo Urkullu, més enllà d’una franca simpatia ideològica i del suport retòric a les reivindicacions del moviment sobiranista català, s’orienta en un altre sentit i assegura que, en el context de la recessió econòmica, la independència no està entre les seves prioritats polítiques. Així, en plena polèmica sobiranista, el PNB ha signat un pacte de legislatura amb els socialistes bascos per tal de garantir l’estabilitat institucional, en sentit contrari a l’acord per bastir una candidatura conjunta a les eleccions europees del maig que CiU ha ofert a ERC.
A Euskadi, l’esquerra abertzale ha estat el principal suport a la Via Catalana com demostren les nombroses notícies i articles que li ha dedicat el diari Gara. L’esquerra abertzale, després de renunciar a la violència, s’emmiralla en l’exemple cívic i pacífic de l’independentisme català com la millor manera de plantejar la lluita sobiranista en la nova etapa postETA.
Autodeterminació
Tornant a les dures realitats domèstiques. Potser l’electorat d’ERC podria superar la prova del sacrifici de sortir de la UE, però no així el de CiU. No sembla que les corporacions financeres i industrials catalanes estiguin disposades a assolir l’elevat preu de la juguesca, posades a triar en la cartera i la pàtria.
La resposta negativa europea a la Via Catalana obre un escenari gairebé insostenible per al president Mas, que mentre més apropa a Esquerra més s’allunya d’Unió portant a la federació nacionalista al llindar de la ruptura. Tanmateix, el principal problema de CDC no és aquest, sinó com gestionar la il·lusió i les expectatives dels centenars de milers de catalans i catalanes que ompliren fa uns dies de nord a sud les carreteres d’aquest país. A aquesta gent no se li pot dir ara: ‘aneu-vos cap a casa que tot ha estat un miratge’.
Segons una enquesta difosa per la cadena SER, el 80 per cent de la població de Catalunya està a favor de celebrar un referèndum d’autodeterminació. Una qüestió cabdal i complexa sobra la que sembla ser existeix un gran consens social. Es tracta d’un tema que reclama un debat específic i sobre el que únicament aportarem un pinzellada.
Segons el dret internacional, l’autodeterminació està reservada als pobles sota dominació colonial o sotmesos a règims dictatorials que impedeixen el seu desenvolupament econòmic i cultural, però que no regeix als Estats democràtics reconeguts internacionalment sempre que respectin els drets a l’autogovern de les seves minories nacionals. Des d’aquest punt de vista, no es tracta d’un dret universal, com proclama certa propaganda nacionalista, sinó un procediment concebut per encabir els processos de descolonització després de la Segona Guerra Mundial i que no s’escau a Catalunya.
Ara bé, a Quebec i Escòcia s’ha plantejat la qüestió de com gestionar democràticament les aspiracions legítimes d’un sector important de la ciutadania a tenir un Estat propi i separar-se de Canadà i Gran Bretanya respectivament. Al Quebec s’han fet dos referèndums i està previst que es convoqui un de semblant a Escòcia l’any vinent.
En ambdós casos, la consulta va comptar amb la cobertura legal dels governs canadenc i britànic, circumstància que no es dona amb l’executiu espanyol, que es nega a explorar aquesta via.
Aquesta sembla, en primera lectura, la solució més justa i democràtica per dirimir el conflicte; també, per defugir un debat exclusivament jurídic-legal i encarar un altre que abordi amb valentia les qüestions polítiques de fons.
L’exercici de l’autodeterminació exigeix, a la seva volta, complir una sèrie de garanties democràtiques des de la confecció del cens electoral, una campanya neta amb igualtat d’oportunitats entre els partidaris del sí i del no, la pregunta concreta a formular, la majoria requerida per considerar vàlida la consulta, els terminis per iniciar el procés de separació si guanyessin els partidaris de la independència…
Ja veurem què succeeix amb l’oferta de diàleg entre els presidents Rajoy i Mas que ambdues parts s’han compromès a explorar.
A veure, ens importa tres collons si estem dins o fora de la UE. serem europeus perquè Catalunya no es pot traslladar a la lluna i seguirem tenint l’euro com a moneda al igual que altres països no inclosos dins la UE. El que a nosaltres ens importa és no formar part de la monàrquica, feixista, caciquista espanya. Ja n’hi ha PROU! II*II
Cálmate, que a tu edad las subidas de tensión son muy malas. Además que tanta mala leche acumulada pone la bilis negativa.
Antonio Santamaria mira que eres nacionalista, y estas en todo tu derecho, pero un nacionalista español no puede ir dando lecciones de anti-nacionalismos.
DERECHO DE AUTODETERMINACION Y CENSO ELECTORAL.
Como es costumbre en mí, empezaré mi exposición con un hecho histórico: Quien con el paso del tiempo sería conocido como el Apóstol de los Gentiles pero entonces sólo era un judío llamado Pablo, en uno de sus, llamémosles mítines, fue detenido por primera vez por la policía. Ya en Comisaría el Jefe de policía reprocha a los guardias la detención puesto que Roma no reconoce como delito la mera opinión o prácticas religiosas; los guardias insisten en que lo traen porque estaba soliviantando a la gente y entonces el comisario les dice, bueno, pues bajadlo a los calabozos, le dais unos azotes para que escarmiente y luego dejáis que se vaya. Entonces Pablo, en un perfecto griego, que era, diríamos, la lengua oficial de la parte oriental del imperio, dirigiéndose al Comisario le dice: “No te es lícito azotar a un ciudadano sin que antes lo haya visto el Juez”. El Comisario sorprendido le pregunta, ¿Ah, pero tú no eres judío?, y Pablo que contesta, soy judío por parte de madre y romano por parte de padre. Entonces el Comisario le dice: yo también ya soy ciudadano, pero conseguirlo me ha costado tiempo y una gran suma de dinero y Pablo que le contesta, pues a mí sólo me ha costado el ser hijo de mi padre.
Históricamente nos encontramos que residencia y ciudadanía no necesariamente han de coincidir. San Pablo, que hasta entonces nunca había estado en Roma, era ciudadano romano porque su padre ya lo era y por ello podía gozar de los beneficios de la ciudadanía como, por ejemplo, la obligación de la policía de ponerlos a disposición judicial al detenerlos, principio general del derecho que hoy día en los países civilizados se aplica a todas las personas sean o no nacionales.
Dos son las maneras de adquisición de origen de la ciudadanía-nacionalidad, una, la de siempre y general en todos los países del mundo antiguo y que se mantiene en la mayoría de países del mundo moderno, el “ius sanguinis” (El derecho de la sangre), conforme al cual los hijos siguen la nacionalidad de sus padres con independencia del lugar de nacimiento. Con la Revolución Francesa y el nacimiento del Estado-Nación adscrito a un territorio, así como la necesidad de un “ejercito nacional” al servicio de dicho estado-nación, surge la necesidad de ampliar la fuente originaria de adquisición de la nacionalidad y así por un lado se mantiene el tradicional ius sangunis de manera que siguen siendo franceses los hijos de franceses, aunque nazcan en territorios de ultramar, pero al mismo tiempo se generaliza el “ius soli” (El derecho del suelo), conforme al cuan son franceses los nacidos en Francia, con independencia de la nacionalidad de origen de los padres. En la mayoría de repúblicas iberoamericanas de desconoce el ius sangunis y la nacionalidad sólo se adquiere por el ius soli, de manera que los hijos de personas de estos países nacidos, por ejemplo en Barcelona, pasarían directamente a ser apátridas (y luego españoles), si al nacer, sus padres no proceden a inmatricularlos en el correspondiente consulado.
A estas alturas, pensará el lector que qué tiene que ver todo esto con la independencia de Cataluña, y a eso es a lo que voy, que puesto que Cataluña quiere mediante el mal llamado derecho a decidir, ejercer de una manera pacífica y conforme al derecho internacional el derecho de autodeterminación de los pueblos, derecho reconocido en la carta de las Naciones Unidas y desarrollado en la jurisprudencia del Tribunal Internacional de La Haya, resulta que catalanes, lo que se dice catalanes, conseguida la independencia, su número necesariamente variará del que ahora conocemos.
Empecemos por el referéndum de autodeterminación: existe la errónea creencia de que podrán votar todo el mundo, pero lo cierto es que si se quiere hacer conforme al derecho internacional, lo primero que hay que determinar es el censo de quienes son los que pueden votar. Conforme a la doctrina de las Naciones Unidas y del Tribunal Internacional de la Haya, el censo sólo puede estar compuesto por los “naturales” del país, excluyendo a los residentes, que carecerían de derecho de voto. El caso más claro de esta doctrina es el eternamente aplazado referéndum de autodeterminación de nuestra antigua provincia del Sahara Occidental, los saharauis dicen que el censo ha de ser el censo español de 1973, con las bajas propias de las defunciones y las altas propias de los nacimientos, es decir, el ius sanguinis, el derecho de la sangre, conforme al cual sólo serían saharauis aquellos que alguno de sus progenitores ya fuera saharaui. Marruecos por su parte se acoge al ius soli, al derecho del suelo, conforme al cual también serían saharauis no sólo los hijos de padre o madre saharaui, sino todos aquellos nacidos en territorio del Sáhara Occidental con independencia del origen de sus padres. Y en esa estamos, más de 35 años y aún no se ha celebrado el referéndum.
Conforme a lo manifestado, en el referéndum de autodeterminación de Cataluña, si realmente se quiere hacer conforme al derecho internacional emanado de las resoluciones de las Naciones Unidas y de la doctrina emanada de la jurisprudencia del Tribunal Internacional de la Haya, el censo electoral habría de estar compuesto por catalanes. Parece una cosa obvia, pero ¿quiénes serían catalanes a efectos del censo?. Los criterios son objetivos, son los mismos que el caso de los saharauis, es decir, son catalanes efectos del censo electoral todos aquellos que su padre o madre ya sea catalán (ius sanguinis) con independencia de si viven o no en Cataluña (los 10.000 catalanes que viven en Madrid tendrían derecho a formar parte del censo, como también los que viven en Buenos Aires o en cualquier otro lugar del mundo). También tendrían derecho a formar parte del censo de un hipotético referéndum de autodeterminación aquellos que hubiesen nacido en Cataluña (ius soli), aunque ninguno de sus progenitores fuera catalán.
La determinación del censo del referéndum de autodeterminación determina al mismo tiempo el censo electoral del futuro nuevo Estado, de manera que obtenida la independencia los que no han formado parte de censo de autodeterminación no son nacionales sino simples residente. Para ellos el nuevo Estado habrá de desarrollar la legislación necesaria y mecanismos de adquisición de la nacionalidad del nuevo estado para aquellos “extranjeros residentes” que estén interesados, lo soliciten y reúnan los requisitos establecidos por el nuevo Estado, como por ejemplo los habituales en todo procedimiento de adquisición de nacionalidad de examen de conocimiento de la lengua y la historia del estado cuya nacionalidad se pretende adquirir. Naturalmente el nuevo estado y ahí está el ejemplo de Andorra), podrá limitar en más o en menos los requisitos de adquisición de la nacionalidad.
Es aquí dónde veremos aquello de que “muchos se creen llamados y pocos son los elegidos”. La complejidad que vine a continuación que yo llamo la “andorranización de una Cataluña independiente” la dejo para un posterior comentario.