L’ESTAT DE LA CIUTAT
Aquesta setmana ha estat marcada per dos esdeveniments: l’OPA sobre la Companyia d’Aigües de Sabadell i la crisi interna en el Centre d’Esports Sabadell. Dos fets que mostren la definitiva pèrdua de centralitat de la vella ciutat-fàbrica i la transferència de poder de decisió cap a instàncies exteriors a Sabadell.
Finalment, després de una llarga espera de sis mesos, la Comisión Nacional del Mercado de Valores (CNMV) va donar llum verda a la Oferta Pública d’Adquisició (OPA) de la Companyia d’Aigües de Barcelona (Agbar), filial catalana de la multinacional francesa Suez Environnement, per la compra de la Companyia d’Aigües de Sabadell (CASSA). L’OPA va dirigida al 86,3 per cent del capital social, doncs Agbar ja posseeix el 13,6% del capital de CASSA, la segona operadora de distribució d’aigua del país.
Fins ara la companyia estava controlada per Banc Sabadell, Caixa Sabadell-Unnim (ara BBVA), Gremi de Fabricants, Cambra de Comerç i Ajuntament de Sabadell. CASSA havia estat constituïda per un grup d’empresaris a la postguerra per assegurar el subministrament d’una matèria prima essencial per a la producció tèxtil i ara era l’última institució en mans de la burgesia industrial que va aixecar aquesta ciutat.
A l’any 2010, Agbar va intentar adquirir CASSA mitjançant una altra OPA, però l’operació resultà frustrada per l’oposició conjunta del llavors alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, i el president de la companyia, Xavier Bigatà, que representava els interessos de les restes de la burgesia industrial local. Llavors el sabadellenquisme lluirà la seva darrera batalla amb èxit.
Tanmateix dues circumstàncies han concorregut per a que ara, amb tota probabilitat, Agbar es faci amb el control de CASSA i amb el monopoli del subministrament de l’aigua a Catalunya. D’una banda, l’enfonsament de Caixa Sabadell-Unnim va propiciar que els seus nous propietaris (BBVA) escoltessin les sol·licituds de la multinacional francesa per comprar el seu paquet accionarial. Al capdavall, l’entitat financera havia d’assumir el passiu d’Unnim i necessitava diners líquids. El mateix cas del Banc Sabadell que s’havia menjat el marró de la Caja de Ahorros del Mediterráneo (CAM).
Això va provocar una profunda divisió al consell d’administració de CASSA. Tant és així que un grup de consellers minoritaris, encapçalats pel vicepresident de la companyia, Lluís Pasqual, i secundats per l’accionista Carles Enrich i la consellera independent Àngels Bosser presentessin una demanda contra Xavier Bigatà i altres quatre consellers que havien signat un preacord de venda de les seves accions a AGBAR.
D’altra banda, l’OPA es presenta en plena crisi Mercuri, que inhabilità a Manuel Bustos per liderar la resistència que havia protagonitzat a la primera OPA. De fet, encara que l’actual alcalde, Juan Carlos Sánchez, ha manifestat la seva voluntat de defensar les interessos de la ciutat, el cert és que no farà per oposar-se a la venta de CASSA. L’Ajuntament posseeix un 24 per cent de les acciones de la companyia, del qual només pot vendre un 4 per cent, que podria tenir un valor d’entre 1,5 i 2 milions d’euros i que ara serien una rebuts com aigua de maig per les exhaurides arques municipals.
En conseqüència, tot sembla apuntar que, en el decisiu consell d’administració del proper 25 de juny, Agbar es farà amb el control de la companyia pagant 60 euros l’acció, 11 euros menys del que va oferir a la primera OPA.
El Centre d’Esports japonès
Tradicionalment el Centre d’Esports Sabadell, fundat el 1903 per Joan Grau, havia estat dirigit primer pels fabricants tèxtils i després pels constructors, on diuen les males llengües va cristal·litzar la trama de Mercuri. A les converses intervingudes i revelades després de l’aixecament del secret del sumari de la peça número 1, que implica a l’exportaveu i regidor del PP, Jordi Soriano, i a una sèrie d’empresaris de la construcció, alguns d’aquests amenacen amb retirar les seves aportacions econòmiques al club si Soriano no els aconsegueix els contractes pels quals havien pagat un avançament.
Durant molt de temps, el club de futbol havia estat d’un dels elements més senyers de projecció de la ciutat i expressió de la seva potència econòmica, particularment als anys daurats, quan va competir a la primera divisió del futbol espanyol.
L’estiu passat l’empresa japonesa, E-PLUS-U, de markèting esportiu, es va fer amb el 51 per cent del capital del Centre d’Esports. L’operació es produí en el marc de l’ampliació de capital de l’entitat i es va verificar en dos temps, per un valor total de 2,5 milions d’euros. La compra del club es produïa un any després del seu ascens de categoria a Segona Divisió.
Dilluns passat van esclatar totes les tensions acumulades en la primera temporada de convivència entre la junta directiva, constituïda per empresaris sabadellencs i el nou patró, Keisuke Sakamoto. De manera semblant al que ha succeït a CASSA, es produí una profunda divisió entre els membres de la direcció del club. Tant és així que el seu president Joan Soteras, que havia conduit l’operació de venta, va amagar amb la seva dimissió i la dels set consellers afins: Josep López Oliver, Miquel Sellarés, Francesc Font, Joan Carles Grau, Jaume Xipell, Josep Mª Farrés i Josep Mª Sabaté. No obstant, després de diversos contactes amb notables de la ciutat, entre ells, l’exalcalde Manuel Bustos, va condicionar la seva dimissió a un improbable acord amb Sakamoto.
Soteras va protagonitzar una explosiva roda de premsa on acusava de “traïdors” al representant de Sakamoto, Masato Horita, al conseller del grup nipó Antonio Salguero i a l’empresari sabadellenc Domingo Lozano, que va fer mitjancer en la compra del club.
Segons Soteras, l’origen de les tensions rau en les crítiques de Sakamoto a la gestió del club i a la seva voluntat d’imposar a l’entrenador i un director esportiu japonès. Encara que la seva determinació final està pendent de la reunió amb Sakamoto, tot sembla apuntar a la seva irrevocable dimissió després de set anys al front del club.
En realitat, sembla una ingenuïtat per part de Soteras que el màxim accionista i propietari del club li deixi plena capacitat per decidir sobre la gestió del club. Com diu el refrany popular: “qui paga mana”.
Transferència de poder
Així, doncs, aquesta setmana s’han precipitat dos processos paral·lels que evidencien la imparable pèrdua de centralitat de les antigues elits de la ciutat, dividides i enfrontades, i la transferència de poder de decisió cap instàncies exteriors, franceses i japoneses en aquests dos casos.
Tot això en una ciutat que pateix una profunda crisi política derivada del cas Mercuri i on l’equip de govern sembla paralitzat, més preocupat per resoldre la seves fractures internes que d’enfrontar el greus reptes provocats per la recessió econòmica. I amb un oposició fragmentada que tampoc està demostrant estar a l’alçada de les circumstàncies.
