L’ESTAT DE LA CIUTAT
Dilluns passat vaig participar en la signatura de llibres d’autors sabadellencs a la Plaça Sant Roc. Una experiència alliçonadora que esdevé un símbol de les perverses relacions entre els creadors literaris, les administracions públiques i les empreses privades, on es va palesar com l’escriptor és l’element més feble de la cadena.
Una setmana abans de Sant Jordi un treballador de la regidoria de Cultura em telefonà per convidar-me a participar en la signatura de llibres d’autors sabadellencs organitzada amb el Gremi de Llibreters. A diferència d’edicions passades, en què la diada es celebrava al Mercat Central, aquesta es farà al Passeig de la Plaça Major.
Afectat pel síndrome d’Umbral, endèmic entre els escriptors, uns éssers profundament narcisistes, no vaig saber negar-me. Podia triar entre la sessió de matí o tarda o fer doble funció. El punt de trobada seria a la pèrgola de fusta de la Plaça del Dr. Robert, davant del Zara. Després de confirmar per correu electrònic la meva assistència a la sessió vespertina, se’m va recordar per aquest canal que portés almenys un exemplar del meu llibre.
No vaig pensar més en el tema fins dilluns. El dia es presentà gris i nuvolenc, sota amenaça de pluja; de fet, a mig matí el vent bufà de valent i va caure un intens ruixat. A les cinc de la tarda, com a les corrides de toros, però en comptes de muleta i espasa amb un exemplar de la meva obra, em presento a l’indret assenyalat; però no hi veig ningú, ni taules, ni cadires. Pregunto a un company de Ràdio Sabadell, que retransmet en directe des de darrera de l’estàtua de Sallarès i Pla. M’indica, just al davant nostre, un rectangle format per taules i cadires, completament buit, protegit per unes tanques de plàstic on s’ha fixat un cartell especificant que és el lloc reservat als autors locals.
Potser he arribat massa d’hora, penso. Aprofito l’ocasió per donar un tomb pel Passeig ple de parades de llibreries, partits, sindicats, entitats socials i associacions culturals. No és casual que l’Ajuntament hagi triat aquest emplaçament. Es veu d’una hora lluny que volen compensar l’impacte depressiu de l’aturada sine die del Metro del Vallès, venut com la inversió estratègica del segle XXI. Un projecte ajornat per manca de finançament. Tot un símbol de la situació d’un país ancorat en la recessió, aturat com aquestes obres que han posat la ciutat potes en l’aire.
La Llei de Murphy
Perdut en aquestes meditacions, torno a l’espai reservat als autors que ara ja està ocupat per mitja dotzena de persones.
Reconec, en una punta de la taula, a Lluís Subirana, reputat sardanista creualtenc, qui m’explica el funcionament de la cosa. Primer haig d’anar a buscar un cartell amb el meu nom i asseure’m amb un exemplar del llibre on ho desitgi, com en un self-service. Els lectors han d’anar fins a una llibreria a comprar-ho i després tornar perquè el autor els signi. Això suposa una molèstia addicional per al lector que ha de desplaçar-se fins a la llibreria i suportar una llarga i incòmoda cua per adquirir el volum.
M’assec entre l’historiador José Antonio Pozo i Subirana, que ha estat a la matinal. El veterà sardanista m’explica que s’ha muntat una de bona. Alguns autors s’han presentat puntualment, però han hagut d’esperar-se fins a les 10,30 a que instal·lessin les taules. Per la pèrgola del Zara no passava ningú, massa allunyada de les parades de Passeig, on està l’ambient i on s’havien de posar als autors. Ni tan sols ha servit per arrecerar-se de l’aiguat que va caure al migdia.
Així que, davant l’emprenyada del personal per la manifesta i injusta segregació que frissava a parer de molts en descarada humiliació, s’havia decidit canviar d’ubicació. Per acabar-ho d’adobar, la megafonia prevista per convidar al públic a passar-se per aquest espai, s’acoblava amb la ràdio i no s’ha pogut emprar com sempre s’havia fet.
El relat d’en Subirana sembla una prova de la solvència de la Llei de Murphy, sobre la incompetència en les organitzacions burocràtiques, enunciada per l’enginyer nord-americà el 1949 i sintetitzada en l’adagi: ”si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament.”
Per la seva banda Pozo –molt empipat- comenta que a ell ningú l’ha avisat i que s’acabava d’assabentar ara, al passar per la plaça. Com que no duia cap exemplar de les dues obres que ha publicat sobre el governs republicans a Catalunya a la Guerra Civil, les ha hagut de demanar prestades en una de les llibreries on estan a la venda.
Mentre xerrem, alcem la mirada amb preocupació. Estem a cel obert i sense el sostre protector d’una trista carpa, si cauen quatre gotes haurem de fotre el camp cames ajudeu-me. Afortunadament els deus de la pluja es mostren compassius i la jornada pot desenvolupar-se sense més entrebancs.
Conat de rebel·lió d’escriptors
Mica en mica les taules van omplint-se d’escriptors, entre ells memorialistes Jaume Barberà o Marc Batlle, el periodista Víctor Colomer o el poeta Roc Casagran. Al final ens hem aplegat una vintena d’autors. Més tard arriben el novel·lista Antoni Dalmases i el periodista Manuel Foraster qui no paren de signar llibres, sobretot el darrer, autor del llibre d’entrevistes sobre l’alcalde Farrés.
Entre les sis i les vuit de la tarda es produeix la major afluència de públic i els escriptors som objecte d’una major exposició pública. Pel davant nostre desfilen centenars de persones, algunes ens observen amb curiositat com si fossin en una atracció de fira o en un parc zoològic. Ho dic sense acritud, al capdavall ningú m’ha obligat a venir.
També hi passen familiars, amics i coneguts. Alguns es detenen a saludar i petar la xerrada, fins i tot uns quants s’animen a comprar el llibre. Tots es sorprenen pel complicat procediment d’anar a les parades a buscar-lo i s’estranyen que els autors no el tinguem a l’abast per signar-ho.
La repetició d’aquesta absurda situació provoca un conat de rebel·lió entre els autors pel que es considera una manca de respecte cap al lector. “Molt parlar que els escriptors som l’ànima de la festa de les lletres i molt bla,bla,bla… A la hora de la veritat se’ns tracta com si fossin l’última merda”- exclama indignat un col·lega. “Si ara marxessin tots, s’hauria acabat la festa”- remata esverat un altre. Dalmases, un dels més radicals en les crítiques, tira pel dret. Es fa portar una pila dels seus llibres i s’encarrega directament de les vendes. “Després ja ho arreglaré amb la llibreria”- assegura. Una actitud aplaudida per la resta de companys. Tanmateix la cosa no va a més.
Reflexió final
A partir d’un quart de nou, els escriptors comencen lentament a desfilar. “Sembla que no, però al final he signat més llibres del que m’esperava”, em dic a mi mateix. Estic a punt de marxar quan una jove parella, amb aspecte d’estudiants universitaris, s’atura davant meu i examina amb atenció la contraportada i l’índex del llibre. El noi em pregunta si es tracta d’una obra crítica sobre Convergència i el responc afirmativament. Després d’una curta conversa, l’he convençut. Torna després d’uns deu minuts i m’esmero en redactar-li una bonica dedicatòria.
M’acomiado dels companys de fatigues i baixo per La Rambla de retorn cap a casa. Pel camí reflexiono sobre la trista condició de l’autor. No només és qui cobra un percentatge menor de la venda per exemplar (10 per cent), sinó que es veu sotmès als interessos de les firmes editorials i als capricis dels poders públics. L’experiència em sembla força alliçonadora, els escriptors no deixen de ser, a un altre escala, com els obrers a la fàbrica, uns posen el treball i altres se’n duen els beneficis. Així és com funcionen les coses.
