Rajoy y Mas

‘L’estat de la ciutat’: Temps de descompte

L’ESTAT DE LA CIUTAT

Manquen quatre mesos per la data de la consulta sobiranista. S’entra doncs en la fase final del conflicte que ocupa de forma monotemàtica la vida pública catalana.

Després de les vacances d’estiu el moviment independentista farà una altra demostració de força l’11 de setembre i el Parlament de Catalunya aprovarà la llei de consultes per donar cobertura legal al referèndum. Sens dubte aquesta llei serà impugnada pel govern del PP la qual comportarà la seva suspensió a l’espera de la decisió del Tribunal Constitucional. Arribats a aquest punt s’obre un panorama incert d’imprevisibles conseqüències. Justament la proximitat d’aquest xoc de trens està motivant una sèrie de moviments de signe contradictori.

Després d’un estira i arronsa patètic, Mariano Rajoy i Artur Mas s’han compromès a reunir-se per tractar del tema. Tanmateix aquesta trobada sembla més un gest de cara a la galeria que un encontre sincer entre dos estadistes amb la voluntat de sortir de l’atzucac polític. Mas ha ofert negociar la pregunta i data de la consulta i Rajoy ha respòs que es pot parlar de tot excepte d’aquest tema. Per tant no es pot esperar gran cosa d’una trobada que podria incrementar encara més la tensió i certificar la completa ruptura entre ambdues parts.

D’altra banda, tampoc Mas disposa de massa marge de maniobra. ERC, el seu principal suport parlamentari, ha fet públic que tant la data com les preguntes són innegociables. De manera que una eventual negociació hauria de comptar amb l’improbable suport de les forces que van acordar-les.

Dos manifestos

Amb aquest teló de fons, aquesta setmana s’han difós dos manifestos subscrits per intel·lectuals, polítics i periodistes espanyols. Els dos es posicionen en contra de la secessió, encara que les solucions al conflicte són diametralment oposades

Presentació del manifest 'Libres e iguales', davant el Congrés
Presentació del manifest ‘Libres e iguales’, davant el Congrés

El primer titulat ‘Libres e iguales’ reclama un postura de fermesa davant el que anomenen “desafío sececionista”, insten a Rajoy a no negociar amb Mas i aplicar tot el pes de la llei enfront la ruptura de l’ordre constitucional que suposa la consulta. Els sotasignats estan a l’òrbita del PP, UPyD i Ciutadans, però també del sector més espanyolista del PSOE, com Joaquín Leguina o Nicolás Redondo Terreros.

Presentació del manifest per una Espanya federal
Presentació del manifest per una Espanya federal

A l’endemà es va difondre un  segon manifest, Una España federal en una Europa federal’, on es planteja una reforma federal de la Constitució sobre quatre eixos: reconeixement de les diverses identitats de l’Estat, reconversió del Senat en cambra de representació territorial, distribució clara de les competències entre Estat central i comunitats autònomes, sistema de finançament just que respecti el principi d’ordinalitat. La majoria del signats del manifest s’ubiquen a l’òrbita del PSOE, encara que hi figuren d’altres com el periodista conservador José Antonio Zarzalejos o els també periodistes Ignacio Escolar i Jesús Maraña, en posicions a l’esquerra dels socialistes.

Les terceres vies empresarials

Des del món de la gran empresa i les finances s’han redoblat els missatges a Rajoy i Mas per tal que trobin una fórmula per evitar una ruptura total.

Diverses fons periodístiques constaten el malestar d’aquests sectors amb els intents de manipulació per part de dirigents del PP que han fet diverses peticions als empresaris i banquers per què lluitin per aturar el procés sobiranista, però també de les declaracions de Mas reclamant que s’impliquin en el procés.

Anton Costas, president del Cercle d’Economia, a les recents jornades celebrades a Sitges, va plantejar a Mas que donés una “segona oportunitat” al diàleg amb Espanya i a Rajoy que no fes cas a qui li aconsella continuar amb l’immobilisme.

Més concret fou el president de la patronal catalana Foment del Treball, Joaquim Gay de Montellà, que ha proposat un gran acord en base a quatre eixos: reconeixement de Catalunya com a nació, plenes competències en matèria de cultura i llengua, pacte fiscal per tal que Catalunya recapti i gestioni els impostos i completa capacitat per organitzar les administracions locals.

Aquests posicionaments del món de l’empresa i les finances s’expliquen per diversos factors. En primer lloc, pel temor a un període d’enorme inestabilitat política que podria alterar el status quo en contra dels seus interessos. La por a veure en perill els seus importants negocis i inversions a la resta de l’Estat. Finalment, la perspectiva que Catalunya sortís de la Unió Europea amb els efectes depressius que tindria sobre l’economia del país.

Moviments internacionals

Darrerament s’han multiplicat el signes que l’escenari internacional no sembla gens favorable a recolzar una hipotètica independència del país. Així, el grup liberal del Parlament Europeu (ALDE) va votar amb els únics vots en contra de CiU i PNV, la inclusió de UPyD i Ciutadans. Això malgrat que Ramon Tremosa (CiU) havia assegurat que tenia capacitat ver vetar l’adhesió d’aquestes formacions marcadament antisobiranistes al grup liberal. Un missatge de qual serà el posicionament d’aquest grup si es planteja l’escenari de la secessió.

D’altra banda, el flamant president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, va respondre a la pregunta del eurodiputat d’ERC Josep Maria Terricabras, sobre el posicionament de la UE sobre la consulta que “no es converteix en membre de la UE enviant una carta” –en al·lusió a la missiva que Mas va adreçar als líders europeus- i va avisar-li que mai gosaria comprometre la integritat territorial de l’Estat espanyol ja que es tracta d’un assumpte intern d’Espanya.

En un sentit semblat va pronunciar-se, la cancellera alemanya, Angela Merkel, que va manifestar el seu suport al govern de Rajoy sobre la qüestió de la consulta sobiranista amb l’argument que una cosa és concedir autonomia als territoris i una altra permetre la secessió. Merkel va mostrar-se partidària de l’integritat territorial dels estats i considera el tema como un afer intern espanyol.

L'ambaixador d'Estats Units a Espanya, James Costos
L’ambaixador d’Estats Units a Espanya, James Costos

Les manifestacions de l’ambaixador dels Estats Units a Espanya, James Costos, que va afirmar referint-se al procés sobiranista “si les coses canvien, les empreses hauran d’adaptar-se”, foren immediatament utilitzades per Francesc Homs. El conseller de presidència de la Generalitat va interpretar-les com un desmentit als “propagandistes del govern” i com un suport indirecte a la secessió per part de la primera potència mundial. També de manera immediata el ministre d’Exteriors, García Margallo, va traslladar el seu malestar per aquesta pressa de posició. L’ambaixador va rectificar, criticant als qui havien “malinterpretat” les seves declaracions i va afirmar que considerava aquest tema com un assumpte intern espanyol.

No obstant això, les primeres manifestacions de l’ambaixador nord-americà semblen introduir un element de pressió sobre el govern espanyol i sobre la UE per utilitzar la secessió de Catalunya com un cavall de Troia nord-americà a la península ibèrica. De fet, els Estats Units van emprar aquesta estratègia als Balcans a Kosovo, Macedònia o Albània, virtuals protectorats dels EUA, enfront  l’hegemonia alemanya a Eslovènia i Croàcia.

En efecte, contrasta l’aferrissada defensa de Barack Obama a la integritat territorial de Gran Bretanya enfront l’amenaça de secessió d’Escòcia, amb la seva ambigüitat respecte al cas català com es va palesar en la visita de Rajoy a la Casablanca on el president dels EUA no va voler pronunciar-se sobre el tema malgrat les peticions de Rajoy.

L’exèrcit català

En altre ordre de coses, Artur Mas havia declarat que l’Estat català no tindria necessitat de forces armades ja que la defensa nacional estaria assegurada per l’OTAN. Potser la pressa de posició d’aquesta aliança militar al declarar que la independència de Catalunya implicaria la seva sortida de l’OTAN ha animat les propostes de l’ANC que contemplen la creació d’un exèrcit català amb 47.696 militars en actiu, 64.352 reservistes, dels quals 2.000 formarien part de la marina de guerra.

Les presidentes de l'ANC i Òmnium presentant la mobilització del 11S d'enguany.
Les presidentes de l’ANC i Òmnium presentant la mobilització del 11S d’enguany.

Les reaccions contràries a aquests plans han portar a que la Generalitat es desmarqués d’aquestes propostes en matèria de Defensa. Ara bé, la postura de l’ANC resulta de tot  coherent. Si Catalunya ha d’esdevenir un estat sobirà i no compta amb el paraigües militar de l’OTAN hauria de disposar de forces armades pròpies com a la resta d’estats d’arreu. No es poden tenir estructures d’Estat únicament pel que convé.

Sense debat racional

La qüestió militar mostra la manca d’un debat racional sobre els avantatges i perjudicis de la independència. De la banda del govern estatal es llença un discurs catastròfic que únicament planteja el desastre que comportaria la secessió. Per part de la Generalitat només es difonen les excel·lències de la separació sense esmentar els inconvenients. Aquí s’ha de criticar el paper dels mitjans de comunicació públics de la Generalitat que operen com eines propagandístiques en favor de la independència, sense aportar els elements de judici objectius per tal de formar l’opinió de la ciutadania en una qüestió tan cabdal.

Així, atrapats entre dues màquines propagandístiques que apel·len a la visceralitat i no pas a la racionalitat el debat es presenta completament esbiaixat i sense assolir cap de les condiciones mínimes exigible en una societat democràtica. Això propicia que proliferen els insults i les desqualificacions, de marcat regust xenòfob, en comptes dels arguments racionals.

El president del govern central, Mariano Rajoy, al Congrés
El president del govern central, Mariano Rajoy, al Congrés

Només posarem un exemple d’aquest greu dèficit democràtic que impedeixen que la ciutadania pugui calibrar els efectes de la secessió. Com és sabut a Espanya la Seguretat Social funciona segons el sistema de caixa única controlada des del govern central i de la qual depenen les pensions i altres prestacions socials com l’atur.

En la hipòtesi d’una secessió pactada, com va succeir a l’antiga Txecoslovàquia, aquest tema es resoldria amb un repartiment dels seus fons. Ara bé, en una independència unilateral sense acord entre les partes i amb una actitud hostil per part de l’estat espanyol, es plantegen seriosos dubtes de com la Generalitat faria front a aquestes despeses, especialment si tenim en compte que l’elevat deute del govern català fa impossible el seu finançament en els mercats internacionals.

Possibles escenaris

Hem entrat en el temps de descompte on comencen a esgotar-se les possibilitats d’una solució pactada al desafiament sobiranista. També hem de tenir en compte que el 18 de setembre es celebrarà el referèndum a Escòcia que tindrà una repercussió directa sobre Catalunya, tant si guanya la secessió com si, com sembla més probable, perd l’opció independentista.

Fins ara l’estratègia del PP ha estat tancar-se en banda i esperar que la seva negativa faci inviable l’alternativa secessionista. Un plantejament que no ha afeblit, ans al contrari, al moviment independentista, al provocar que molts catalans decebuts davant la manca de propostes del govern central s’hagin passat al bàndol independentista.

El president de la Generalitat, al Parlament
El president de la Generalitat, al Parlament

Per part del govern de la Generalitat es repeteix com un mantra que la consulta és innegociable i que es farà peti qui peti. Malgrat la manca d’acord amb el govern espanyol, l’absència de suports en l’àmbit internacional i el poc entusiasme que desperta la secessió entre amplis sectors de la població catalana com passa entre l’alta burgesia i gran part de la classe treballadora provinent de la immigració de la resta d’Espanya.

Repassem els possibles escenaris que poden obrir-se d’aquí al 9 de novembre

· Un acord d’última hora entre Rajoy i Mas, en base a les propostes de Foment del Treball o del PSOE. Es tracta d’una possibilitat molt improbable ja que tots dos són presoners dels sectors més radicals dels seus respectius partits. Els sectors durs del PP acusarien Rajoy de cedir davant el xantatge dels nacionalistes, la qual cosa donaria ales al seus competidors de UPyD, Ciutadans i Vox. Artur Mas seria durament criticat com a traïdor per l’ANC i ERC per haver malbaratat el somni sobiranista i plegar-se als designis de Madrid.

· La Generalitat convoca la consulta el 9 de novembre malgrat la prohibició del govern espanyol. Un escenari també improbable ja que, a més de no tenir reconeixement internacional, podria donar un resultat distorsionat si els ciutadans que no són independentistes s’abstinguessin, al no reconèixer la seva legitimitat. A més podria facilitar la reacció dels sectors més durs del PP partidaris de suspendre l’autonomia, com autoritza l’article 155 de la Constitució.

· Davant la impossibilitat de realitzar un consulta legal i amb reconeixement internacional Mas podria avançar les eleccions al Parlament de Catalunya. Una mala solució doncs pervertiria el sentit d’uns comicis destinats a triar programes de govern i representants populars. Unes eleccions on ERC tindria totes les de guanyar i realitzar una declaració unilateral d’independència que no seria reconeguda internacionalment i donaria novament arguments als partidaris de suspendre l’autonomia.

Deia el filòsof Hegel que la història acostuma a desenvolupar-se pel seu costat més negatiu. A la llum de l’anteriorment exposat sembla que els esdeveniments a Catalunya li podrien donar la raó.  Com no sigui que al llindar del precipici s’imposi la racionalitat que, en aquest cas, prendria la forma d’una reforma federal de la Constitució.

Foto portada: els presidents del govern espanyol, Mariano Rajoy, i català, Artur Mas.