‘L’estat de la ciutat (80)’: Preguntes sobre la pregunta

L’ESTAT DE LA CIUTAT

La formulació de les preguntes sobre el dret d’autodeterminació i la data de la consulta han marcat un punt d’inflexió en el procés sobiranista iniciat amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Aquí s’analitzen les seves contradiccions i els possibles escenaris polítics.

Coincidint amb el simposi Espanya contra Catalunya, un exemple de manual de la manipulació de la història típica dels nacionalismes, es presentà amb la solemnitat dels grans esdeveniments històrics la data i la pregunta de la consulta sobre l’autodeterminació de Catalunya. Si fos certa la maniquea tesi del simposi, com s’explica el suport que la Lliga Regionalista de Francesc Cambó va donar als cops d’Estat dels generals Primo de Rivera i Franco?

La decisió de formular la pregunta i la data de la consulta ha estat determinada per les amenaces d’ERC de no donar suport als pressupostos de la Generalitat precipitant unes eleccions avançades on CiU s’hagués enfrontat a una previsible desfeta electoral.

La pregunta planteja molts problemes per la seva deliberada confusió i ambigüitat, al no abordar directament la qüestió, com sí que és farà a Escòcia on es demanarà a la ciutadana: “Vol vostè que Escòcia sigui un Estat independent?”

La paradoxa de Condorcet

La primera interrogació (‘Vol que Catalunya sigui un Estat?’) no ens diu per quina mena d’Estat es vol: federal, confederal, lliure associat…? Unes preguntes que han desfermat l’enginy còmic popular (veure el satíric El Jueves) propi dels països llatins.

A més, si la consulta arriba a celebrar-se haurien seriosos problemes en el moment de recomptar els vots per determinar quina ha estat l’opció més votada i si aquesta té la majoria suficient per tirar endavant el projecte. Fàcilment es podria donar l’anomenada paradoxa de Condorcet, segons la qual l’opció menys votada fos la que guanyés. Així, doncs, l’escrutini podria introduir encara més confusió. Un greu problema per a una consulta destinada a que el poble de Catalunya es pronunciï amb claredat sobre una qüestió cabdal.

Les dues preguntes i les tres opcions que haurien de triar els catalans semblen una concessió a Unió i a ICV-EUiA. En el primer cas per apaivagar les reticències d’un partit nacionalista, però no independentista i en el segon per evitar que les fortes discrepàncies internes sobre aquest tema condueixin a la fractura de la formació ecosocialista.

Sobirania imaginaria

En qualsevol cas s’ha donat un pas que marca un punt d’inflexió en el procés sobiranista encetat amb la manifestació de rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional (2010) que va laminar l’Estatut del 2006.

Un procés que està envoltant d’un aire d’irrealitat la política catalana. Es vol plantejar un referèndum amb unes opcions confuses que, a més, necessita l’autorització del govern central quan ja se sap, amb tota certesa, que no la donarà mai.

Expectació al Palau de la Generalitat, aquest dijous. Autor: Generalitat.

Un nou Estat, per a ser considerat com a tal, necessita del reconeixement internacional, circumstància que tampoc sembla produir-se, potser llevat el cas d’Israel. Un fet especialment important pel que respecta a la Unió Europea que ha manifestat en reiterades ocasions que la independència unilateral de Catalunya comportaria l’immediata sortida de la UE.

Tampoc, a nivell intern, el moviment independentista concita l’ampli suport social que reclamaria una aposta d’aquesta envergadura. Ni l’alta burgesia, representada políticament per PP i UDC, ni la classe treballadora semblen il·lusionades pel projecte secessionista, com es pot comprovar en les divisions internes que travessen PSC i ICV-EUiA entorn a aquest tema i pel creixement de Ciutadans, que podria esdevenir la tercera força del país, davant la inoperància de les dues formacions de l’esquerra parlamentària catalana d’impulsar un projecte alternatiu a l’independentisme.

Des d’un punt de vista sociològic el moviment sobiranista es recolza gairebé de forma exclusiva en unes classes mitjanes, exasperades per la duresa de la crisi econòmica, amb continguts netament conservadors.

Certament, la reivindicació d’un important sector de la societat catalana ha ser consultada sobre la qüestió nacional exigeix una resposta democràtica que no pot bandejar-se amb el recurs a la inviolabilitat de la Constitució, les amenaces i un immobilisme que únicament pot incrementar la força de l’independentisme.

Ara bé, el procediment triat no sembla el més adequat per satisfer aquesta reivindicació.

La inoperància de les esquerres

En qualsevol cas, el projecte secessionista ha aconseguit dos objectius estratègics. D’una banda, desplaçar del centre del debat polític la qüestió social i posar en segon pla la brutal política neolliberal del govern de la Generalitat que està impulsant un atac sense precedents a les condicions de vida i de treball de la classe treballadora.

D’altre, provocar la divisió de les forces d’esquerra i certificar la seva inoperància per combatre les polítiques econòmiques antisocials impulsades des de la Generalitat i donar una resposta alternativa al repte sobiranista. L’imatge de Mas flanquejat per Herrera (ICV), Mena (EUiA) i Fernández (CUP) mostra el seguidisme de l’anomenada esquerra transformadora i radical respecte a les classes mitjanes representades per Junqueres (ERC) i Mas (CDC).

CDC, UDC, ERC, ICV, EUiA i la CUP donen suport a la pregunta i la data

D’aquesta manera Mas ha guanyat un any o dos per mantenir-se en el poder i atiar el victimisme nacionalista davant la tancada negativa del govern espanyol a permetre la consulta.

A l’altre banda de l’Ebre, el repte sobiranista està provocant el rearmament ideològic i polític del nacionalisme espanyol i podria salvar el mobles al PP que, després d’una legislatura desastrosa, podrà embolicar-se en la bandera espanyola i presentar-se com el campió de la unitat nacional amenaçada.

Dos escenaris

Davant aquest complex panorama, s’obren dues opcions. Primera, que la Generalitat convoqui la consulta malgrat l’expressa prohibició de l’estat espanyol, la qual cosa obriria les portes a un conflicte de legitimitats i identitats d’imprevisibles conseqüències que evoca un escenari iugoslau.

Segona i més probable, que davant l’impossibilitat de convocar de forma legal –és a dir amb  permís de l’estat espanyol- es dissolgui el Parlament de Catalunya i es convoquin eleccions plebiscitàries. Uns comicis que podrien coincidir amb les generals espanyoles on el PP podria perdre i el poder, en un escenari on podria plantejar-se una reforma de la Constitució per tal de satisfer ni que fos parcialment les reivindicacions del moviment nacionalista català.

En fi, la partida es juga en un terreny complement favorable a les dretes espanyola i catalana en un escenari on s’exasperaran les pitjors passions nacionalistes. De manera que es crearà un clima irrespirable per aquells que, com qui subscriu aquestes línies, no són nacionalistes -ni espanyols, ni catalans- davant una opinió pública polaritzada i intoxicada.

Foto portada: Artur Mas, envoltats de representants polítcs del partits amb qui ha arribat a l’acord per fer la consulta el proper novembre, aquest dijous al Palau de la Generalitat. Autor: Generalitat.

11 Comentaris

  1. Antoni: Què ets doncs? Nacionalista africà (nascut a Melilla), nacionalista saballut (vius a Sabadell) o com dieu tots els que no voleu ser etiquetats com a nacionalistes (jo no conec ningú que no pertanyi enlloc), CIUTADÀ DEL MÓN. Crec que els arguments que doneu els que poseu per devant el “timing” social i el biaix dretes-esquerres en aquest debat no veieu més enllà del nas que la única manera que Catalunya surti de l’atzucat en què es troba, és poder decidir lliure i democràticament TOTS els seus reptes (econòmics, socials, politics, etc.) i això no s’hi arriba sense un ESTAT INDEPENDENT i no sotmès a la marca “Espanya” desacreditada arreu del món. Si us plau deixeu d’una vegada que sigui el poble català que decideixi el seu futur i no feu més demagògia amb els eslògans de les dretes i les esquerres que ARA NO TOCA. Quan siguem independents llavors podrem decidir quina societat volem i quin tipus de govern ens ha de manar.

  2. Francesc Martinez

    Tot l’article ens trasllada un tufillo propi del pitjor nacionalisme, aquell que nega que ho és. Em quedo però amb el penúltim paràgraf.
    – en un escenari on podria plantejar-se una reforma de la Constitució, per tal de satisfer, ni que fos parcialment les reivindicacions del moviment nacionalista català-
    Tal i com es dedueix, sembla fins i tot que aquesta posibilitat desagradi a l’autor. No cal afegir res més.

  3. Silvia Carrasco Pons

    Per no variar, ho comparteixo al 100%. Sóc de les persones d’ICV que donem suport a les decisions de la direcció perquè segur que ignorem totes les seves raons en clau interna i externa, però que ens fa fàstic aquesta i altres fotos amb la dreta. En aquest cas, això potser és moltes altres coses, però TAMBÉ és directament alè per les retallades, no he combregat mai amb rodes de molí i no ho començaré a fer ara.

    El Mas està content? Malament pel poble, i sobre tot, pels més vulnerables.

  4. Carme Garcia Suarez

    Bengults amics i amigues lectors de ISabadell.
    Tinc la sort i el privilegi de formar part del Consell Nacional d’ICV. Divendres amb convocatòria extraordinaria i urgent vem ser convocats per expressar i aprovar ( o no ) la proposta de preguntes per la consulta.
    La votació de tots els consellers i conselleres va ser d’unanimitat a favor, ni un sol vot d’abstenció ni en contra.
    En aquest Consell va parlar el nostre co-president Josep López, traslladant l’opinió de la Comissió Executiva de Sabadell, la qual a la vegada ha estat de “pràctica unanimitat” a favor de l’acord. Un acord compartit políticament i del que ens hi sentim orgullosos/as ja què ICV ha tingut un paper fonamental per tal d’aconseguir una pregunta o preguntes, inclusives, on tothom federalistes i sobiranistes puguin dir la seva. Ara toca treballar per la consulta, amb voluntat de fer-la realitat per tal que el poble de Catalunya pugui decidir.
    Aquesta és la realitat a ICV nacional i el mateix a ICV Sabadell , realitat que he volgut aclarir per no cofondre ningú.
    En quant l’article de A.Santamaria, no ho comparteixo en absolut, però la democràcia ,fonamentalment, és respecte , molt de respecte a la discrepància, per tant benvingut sigui.

  5. Antonio Santamaría ¿Cuándo se dicen las verdades se pierden las amistades? Esto es lo que creo que te pasará desde el momento que te has atrevido a opinar distinto a lo que piensa el soberanismo y además, ¿Como puedes poner en duda nada de lo que estos digan o haga…?

    Pero como todo buen periodista, no se puede permanecer impasible ante determinados hechos y su obligación como tal es la de decir lo que piensa o en todo caso, lo que ve. Y no hacer lo que hacen esa ‘mayoría’ de medios que en Cataluña están comprados y pagado con dinero público, encabezados por TV3 que se ha convertido en un ‘panfleto’ para mantener en el poder al Sr. Mas (y todo lo que esté representa). Aquí todo vale si se trata de hacerle el juego a los que mandan, convirtiéndote en el ‘facha de turno’ si te atreves a opinar lo contrario a lo que diga el régimen. Pero yo creo que al que dice lo que piensa (aunque no guste), poco a o nada le puede preocupar perder ese tipo de amistades, o lo que puedan pensar de el.

    Lo lamentable es ver como personas o partidos de los ‘llamados de izquierdas’ se puedan someter a hacerle el juego sucio a los de CIU, colaborando en esa cortina de humo en la que se ha convertido Cataluña, donde se despiertan sentimientos para evitar que se hablen de recortes en la Sanidad o la Educación y en donde no se vea que tantas y tantas familias estén pasando necesidades (rebuscando en las basuras), o las estén echando de sus casas. Y, en donde esos miles de niños estén pasando hambre y muchos solo coman una sola vez al día.

    Naturalmente esto no está pasando en Cataluña ¿Verdad? Y es por ello, por lo que estos partidos de (“Izquierdas”) “lejos de estar buscando soluciones para que esto no pueda seguir pasando”, se dedican a distraer a la población para evitar. Por un lado, que este gobierno caiga. Y de otro, que todo esto no se vea.

    Mientras que al mismo tiempo están permitiendo que, tantos y tantos millones de euros se estén ‘saqueando’ de las arcas públicas para tirarlos en algo que de antemano saben que no llegará a ningún sitio. Siendo conscientes además, de la situación en la que se encuentra Cataluña que no tenemos ni para pagar lo que se le debe a las farmacias, teniendo que recurrir cada mes al (fondo de liquidez) para poder salir de la quiebra en la que ha metido el Sr. Mas a Cataluña por su mala gestión ¿Y no nos vengan con lo de que España nos roba? ¿Aquí quien gobierna es CIU? Ya está bien de tantos cuentos chinos…

    A eso es, a lo que están contribuyendo las “izquierda” en Cataluña. Además, de estar por que la derechona catalana siga en el poder. Hasta hemos podido ver como ni a los de ERC han sido incapaces de dejar caer a este gobierno, teniendo como tiene, las encuestas a su favor para poder gobernar.

    Yo desde luego a eso no juego, y no me importa que me critiquen o de que pueda perder ciertas amistades. Y lo que nunca haré es, estar a favor de los que quieren dividir a la sociedad catalana. Y menos, hacerlo de la mano de la ‘burguesía catalana’.

  6. Quiros me descolocas compañero, aclarame una cosa porfa. Como es posible que cuando hablas de Sabadell digas que los partidos de l ciudad le hacen el juego al PSC, y reclamas acuerdos de todos para desbancar al enemigo, en este caso al PSC, no importándote que los acuerdos sean con PP i CIU. Mientras que cuando hablas de Catalunya parece que estas con el PSC y reclamas acuerdos de toda la izquierda para ir en contra de CIU y del Mas.
    Me vuelves loco Quiros, y no creo que sea el único. Vaya lio que tienes por favor.

  7. Una part molt important de Catalunya acorda una pregunta i una data i un procediment per a fer legal una consulta sobre el futur i el president del Reino de España diu que “nanai” i amb ell soposem que estan els diputats que tenen majoria absoluta al Congrès de Madrid i una majoria de l’oposició en aquella cambra… Esperem la decisió del Congreso de los Diputados y del Senado per donar pas a una altra estratègia que ben segur algú o alguns ja deuen tenir prevista… Ja no si val dir que tots els esforços s’han de dirigir a sortir de la crisis i a crear llocs de treball. El mateix govern de l’Estado Español ha realitzat en aquesta legislatura una munió d’iniciatives que res tenien a veure en la sortida de la crisi ni en la creació de llocs de treball. Només cal resseguir les decisions de ministres de cultura, educació, justicia, treball, interior, comerç i alguns altres que també han conviat i canvien la situació general no precisament amb l’objectiu de sortir de la crisi o de crear llocs de treball.
    I un altre apunt: Perquè no es fa més difusió de les paraules del secretari general de l’ONU fetes a Andorra respecte al dret dels pobles a autodeterminar-se? Demanarà Espanya sortir de les nacions unides veient aquesta opinió del seu secretari general?

  8. Manolo Valle Jimenez

    Ni yo ni mi entorno, de momento nos hemos posicionado con las preguntas, soy federalista y la primera me sirve, la segunda ya veremos queda mucho tiempo, eso si hay consulta. Ahora bien se tenia que dar un paso y se ha dado, yo creo que eso está bien y es bueno.
    Me preocupa que dentro de partidos que han dado apoyo, hayan personas que digan que les da fàstic o asco una foto donde está su propio presidente de filas , me da que pensar, y no son buenos pensamientos. Hace falta más cultura democrática, y lo dice uno que militó en el Partido del Trabajo (PT) queda mucho camino por recorrer.

  9. UNA IZQUIERDA DE CIPAYOS
    Una de las afirmaciones que más me llamaron y me sigue llamando la atención del Manifiesto Comunista de 1948 es aquella que dice que “Los obreros no tienen patria, por lo que no se les puede quitar lo que no tienen”, después de esto vino la primera guerra mundial y con ella las grandes matanzas entre las clases trabajadoras y campesinas de los distintos países europeos, que constituían el grueso de las tropas de los distintos ejércitos nacionales. Un soldado italiano, destinado el frente de los Alpes, maestro y periodista de profesión, dirigente político afiliado a la Internacional socialista, pudo comprobar en las trincheras que las clases trabajadoras sí que tenían patria y que eso del internacionalismo obrero era sólo un deseo de buena voluntad.
    Cataluña perdió su clase trabajadora el año 39 en los campos de Argelès, nunca más ha tendido Cataluña (con las matizaciones necesarias) una clase trabajadora autóctona, habiendo tenido que importarla desde las regiones meridionales de la Península en un éxodo nunca antes conocido en la Historia. Le ocurre a las naciones como a los padres, que preferirían tener hijos propios antes que hijos adoptivos, porque con los adoptivos siempre hay el peligro de que un día se pregunten quienes son y de dónde vienen y por qué su madre nos abandonó o vendió (los lazos de sangres, aunque invisibles y des- conocidos son muy poderosos).
    También decía Carlos Marx que en una sociedad, en todo tiempo y lugar, la cultura dominante siempre es la cultura de la clase dominante, incluida la lengua. En Cataluña, la clase dominante son las clases medias que hasta hace poco era catalanistas y ahora se han pasado abiertamente al secesionismo. El catalanismo cultural ha dado grandes figuras a la cultura universal a la que se han proyectado como parte importante de la cultura española, ahí tenemos a Dalí, un español universal que sabía pintar como Velázquez y por eso podía darse el lujo de pintar como le daba la gana. El secesionismo cultural nos dio a conocer al Poeta Dencás, gran conocedor de las cloacas de la parte romana de Barcelona.
    La parte de la derecha económica en Cataluña que representa el Partido Popular tiene un grave problema, que las gentes acomodadas votan a CiU y que al Partido Popular, a diferencia de en otras regiones españolas, quienes les votan son, curiosamente, clase trabajadora, ahí están los resultados electorales de las últimas municipales y del aumento significativo de votos del PP en barrios que hasta no hace muchos años eran feudos comunistas. Siempre se ha dicho que no hay más tonto que un obrero de derechas, pero el tema tiene su explicación, pues hasta el nacimiento de Ciudadanos, el Partido Popular eran los únicos, si bien con la boca pequeña, que defendían la causa de España en Cataluña (Carlos Marx se pasó un pelín cuando dijo aquello de que los obreros no tienen patria ni lengua, equiparando a todos los obreros a la condición de metecos de la Grecia clásica).
    Siendo Cataluña un país mayoritariamente de izquierdas es curioso que en 33 años de autonomía sólo en legislatura y media ha habido en Cataluña gobiernos de izquierda, los tristemente ya olvidados tripartitos. ¿Cómo ha sido posible este fenómeno?. Se sorprendió el general Vicente Rojo (el que mandara la ofensiva republicana en la batalla del Ebro, exiliado 30 años en Sudamérica, dónde con gran prestigio impartió clases de estrategia en distintas academias militares), que en los distintos países sudamericanos donde estuvo exiliado siempre conoció que el Partido Comunista de estos países era un partido nacional, a diferencian de lo que él había conocido en la Guerra Civil que los partidos de izquierda españoles eran antiespañoles, una de las causas importantes, a su criterio, de la desunión y derrota de la II República.
    El mal de la izquierda antinacional existe en toda España (no lo encontraremos en Francia, ni en Italia, ni en Alemania, ni en ningún otro país europeo, e incluso creo que el antiespañolismo de la izquierda española es un caso único en el mundo digno de estudio). Centrándonos en Cataluña, me pregunto: ¿Qué queda del otrora poderoso PSUC?, cómo se ha podido llegar a la situación actual. ¿Qué está pasando con el otrora mayoritario PSC? Idem de idem. Lo que queda del primero ya son partidos residuales, en cuanto al segundo, va camino de serlo.
    La pregunta clave sería la siguiente: ¿Cómo Cataluña, país de izquierdas, va camino de lo que va cuyo nombre prefiero omitir. La respuesta, permítame el lector cierta libertad literaria, la respuesta la tenemos en el cine, en la gran película “Tres Lanceros Bengalíes”, es del año 33 en blanco y negro, recomiendo a todos verla porque nos da una respuesta bastante aproximada a la situación de la izquierda de la Cataluña actual. El sistema lo probaron los Ingleses en la India y ante los buenos resultados fue copiado por el resto de potencias coloniales, la solución: LOS CIPAYOS. Y quieres eran los cipayos, pues soldados indios que sometían militarmente a las cabilas insurrectas. Y como funcionaba el método este, de los cipayos que tan buenos resultados dio a los ingleses en la India y al secesionismo catalán en Cataluña: Que los que mandaban, los que ocupaban los puestos superiores, la oficialidad siempre eran ingleses y además hablaban inglés y tomaban cada día el té a la misma hora, y los mandados, la clase de tropa siempre eran indios, que hablaban urdú o indi, (que es misma lengua con distinta grafía según profeses una religión u otra), y entonces, ¿cómo las instrucciones pasan de los de arriba de los de abajo que ni siquiera tienen ni la misma religión, ni las mismas costumbres ni la misma lengua?. El mando británico encontró la solución, los partidos de izquierda, perdón quiero decir los SUBOFICIALES INDIGENAS, los CIPAYOS, los que tienen como lengua propia el urdú-indi, pero han aprendido el inglés, los que son seleccionados porque sobresalen del resto de la tropa, son imprescindibles, y por ello están mejor pagados. Esta es la auténtica correa de transmisión que permite el funcionamiento del sistema de fuerza colonial, aplicable al secesionismo catalán. Eso sí estos cipayos nunca tendrán acceso al bar de oficiales ni se les regalará la ciudadanía británica, sino que tras la retirada de la metrópoli del territorio ocupado serán abandonados a su suerte entre la misma gente a la que ellos tan voluntariosamente ayudaron a someter.

  10. Joaquin Canales

    Se ha tocado un tema complejo y delicado, con este artículo.
    Felicidades.

  11. Deixant de banda el que ja se li ha criticat: oh, aquest amics d’esquerres que critiquen el nacionalisme català, sense adonar-se de que alimenten el nacionalisme espanyol i hi neguen pertànyer, i que acaben de descobrir el federalisme espanyol, però que encara no han descobert que a fora de Catalunya no existeix cap recolzament a aquesta panacea.

    Parla vostè del famós simposi que vostè titlla de “exemple de manual de la manipulació de la història típica dels nacionalismes”. M’agradaria saber si vostè a assistit a alguna de les ponències de l’esmentat simposi o si s’ha molestat en comprovar la categoria dels ponents, per poder desqualificar-lo amb aquestes paraules. Dir-li que molts són historiadors de trajectòria acadèmica consagrada, de diversos orígens ideològics, els quals tenen plaça de catedràtic pel seu caràcter d’hispanistes aprovades en unes oposicions jutjades per col·legues acadèmics de tot arreu d’Espanya.

    El títol del simposi?. Podria haver estat un altre però, vist el rebombori i l’èxit de convocatòria, no s’hagués venut tant bé, no creu?

    Senyors que es consideren tant d’esquerres i tant demòcrates: NO TINGUIN POR DE LA DEMOCRÀCIA. La democràcia es demostra votant, si volen fer-li un favor a la democràcia el dia de la Consulta vagin a votar encara que sigui en contra; això els farà més democràtics i més lliures.

    Un llicenciat en Història i independentista.