Foto portada: Santamaria, fa uns dies a la plaça Sant Roc. Autor: David B.

‘Per un debat sobre l’independentisme amb arguments i sense desqualificacions. Resposta a Josep M. Benaul’, per A.Santamaría

RÈPLICA A JOSEP M BENAUL
Antonio Santamaría

Vaig llegir amb molta atenció l’escrit del senyor Benaul, titulat Debat sobre l’independentisme. Polemitzem, però fem-ho bé. Es tracta d’una resposta a la meva rèplica (Crítica a una reflexió independentista sabadellenca) al document Ara: Catalunya endins i un nou lideratge. Una reflexió sabadellenca, signat per dotze (ex)professionals.

L’autor rebutja la definició d’intel·lectual per no dedicar-se a la “crítica pública”; tanmateix, la seva trajectòria i les seves freqüents intervencions en els debats ciutadans, una de les darreres en defensa de l’alcalde franquista Marcet, semblen desmentir aquesta asseveració. D’altra banda, discrepo del seu menysteniment de la tasca dels intel·lectuals que, al meu parer, han de jugar un paper important per desenvolupar el pensament crític en les societats democràtiques.

El senyor Benaul demana per desenvolupar el debat uns “prerequisits indispensables de racionalitat”, sense els quals aquest és impossible. No puc estar més d’acord amb aquesta petició de principi. Per això, no tindré en compte les seves desqualificacions com quan em titlla de trampós, marxista tronat, d’estar carregat de prejudicis, fabulador o indocumentat. Només observar que sovint el recurs a la desqualificació indica una carència o debilitat en els arguments.

Estat i Nació

Per tal d’entomar la convulsa situació política que viu Catalunya, convé en primer lloc aclarir dos conceptes -Estat i Nació- entorn als qual pivota gran part de la discussió. Una tasca gens fàcil ja que es tracta de cristal·litzacions de complexos processos històrics, sobre la definició dels quals no existeix consens ni polític, ni acadèmic.

En una primera, esquemàtica i imperfecta aproximació, l’Estat és una organització política formada per institucions burocràtiques estables en un territori delimitat i reconegut internacionalment amb la plena sobirania; és a dir, que no reconeix cap autoritat superior a ell mateix i que exerceix el monopoli de la força a l’interior de les seves fronteres. La Nació és una comunitat amb un mateix origen ètnic que comparteix vincles històrics, culturals o religiosos, els membres de la qual són conscients de pertànyer a un mateix poble i en la majoria dels casos parlen el mateix idioma i resideixen en el mateix territori.

Després de la Revolució francesa s’imposa com a model ideal la fórmula de l’Estat-Nació on les fronteres de l’Estat havien de coincidir amb les de la Nació. Tanmateix, com explica Hannah Arendt, aquest plantejament es contraposava en Europa amb uns Estats plurinacionals en la seva immensa majoria. Tret d’algunes excepcions com ara Portugal o Dinamarca, on les fronteres de l’Estat coincideixen amb les de la Nació. De fet, només quan concorren una sèrie de circumstàncies històriques les Nacions esdevenen Estats; així si hi ha aproximadament unes 5.000 ètnies/nacions al planeta només existeixen uns 200 Estats. D’altra banda, sovint és una de les nacionalitats la que construeix l’Estat com ara Anglaterra al Regne Unit, Prússia a Alemanya, Piemont a Itàlia, l’Ille de França a França o Castella a Espanya. Aquí s’ha desenvolupat un interessant debat entre els autors especialitzats en el tema. Alguns defensen que l’Estat crea la Nació i d’altres propugnen que la Nació construeix l’Estat.

En el cas clàssic de França, l’Estat implementà unes agressives i exitoses polítiques d’assimilació de les seves minories nacionals (bretona, basca, catalana, occitana, alemanya…) Com apunta atinadament el senyor Benaul, l’Estat espanyol, a diferència de l’Estat francès, no va tenir prou capacitat per assimilar les nacions catalana i basca, el cas de Galícia exigiria matisos, i construir una identitat nacional espanyola unitària; però tampoc -afegim nosaltres- aquestes nacions van tenir prou força per a constituir Estats independents.

Pel que pertoca als nacionalismes s’ha de distingir entre els nacionalismes d’Estat, que al darrer terç del segle XX evolucionen cap a l’imperialisme, dels nacionalismes sense Estat, que també eclosionen en aquest període, els quals primer reclamen l’autonomia dintre dels Estats de referència per després exigir la independència. També, existeix la diferenciació clàssica entre els nacionalismes cívics, basats en la igualtat dels ciutadans davant la llei independentment del seu origen ètnic (França, Gran Bretanya o Estats Units) i els nacionalismes ètnics, fonamentats en la comunitat de raça, llengua, religió i tradicions (Alemanya fins la segona guerra mundial, els països balcànics o el primer nacionalisme basc). Unes distincions que per manca d’espai no puc desenvolupar.

Pluralitats asimètriques

Des d’aquest punt de vista, examinem la seva proposta d’assimilació de la immigració procedent de la resta d’Espanya. El senyor Benaul diferencia entre les minories nacionals, producte “d’assentaments ètnics pluriseculars”, dels fenòmens migratoris des del segle XIX als nostres dies. Segons la seva distinció, les primeres gaudirien –com els aranesos a Catalunya- del dret a preservar la seva cultura, mentre que els membres de les segones –els immigrants procedents de la resta d’Espanya- no els tindrien i el seu destí és assimilar-se a la cultura de la terra d’acollida. Per a reforçar la seva tesi posa els exemples dels immigrants europeus als Estats Units o Argentina o dels immigrants de diversa procedència a França que, al seu parer, “s’han assimilat plenament a la nació francesa”, una afirmació si més no discutible pel que pertoca a la població d’origen algerià o marroquí.

Aquesta tesi té un problema lògic i un altre polític. Des del punt de vista lògic, aquests “assentaments ètnics pluriseculars” van tenir un inici en el temps; és a dir, foren producte de migracions que van eludir l’assimilació. Per tant, si es tracta d’una qüestió de temps ¿quantes generacions fan falta per catalogar als immigrants com a minoria nacional?

Des del punt de vista polític, el senyor Benaul ignora la diferència entre Estat i Nació abans esmentada. L’immigrant espanyol a Alemanya, França o Suïssa al segle XX era molt conscient que anava a residir en un altre Estat, com s’encarregaven de recordar-li la normativa legal i les autoritats d’aquests Estats; però quan venia a Catalunya ho feia dintre del seu Estat. Així no havia de disposar de passaport, ni de permisos de residència o treball, ni podia ser expulsat per motius administratius. Aquest és un dels factors rellevants –no l’únic- per explicar la raó per la qual una majoria de la població catalana es defineix tant espanyola com catalana, el 41,2 per cent segons la darrera enquesta del CEO, enfront el 22,5 per cent que es sent només catalana. Aquí, resulta pertinent esmentar la tesi de la filòsofa nord-americana Martha Nussbaum sobre els “cercles concèntrics de la identitat” (Los límites del patriotismo: identidad, pertenencia y ciudadanía mundial, Paidós, 1999), segons la qual una persona pot sentir-se sabadellenca, catalana, espanyola, europea i ciutadana del món, que l’autora propugna contra les identitats excloents.

Entorn aquesta qüestió, el senyor Benaul em respon amb un relat ideològic d’una gran coherència interna; però molt discutible quan es contrasta amb els fets històrics. Així, defensa com a una evidència innegable el que anomena “mecanisme social d’assimilació anterior al 1939”. Tanmateix, la qüestió de la immigració procedent de la resta d’Espanya va suscitar als anys 20 i 30 del segle passat intensos debats en els mitjans de comunicació i fou un tema recurrent en les deliberacions de l’Ajuntament de Barcelona i en el Parlament de Catalunya, com testimonien els seus diaris de sessions, que plantegen un diagnòstic pessimista sobre els efectes de la immigració sobre la cultura i llengua catalanes. Podria citar molts exemples.

Una expressió extrema d’aquest rebuig als “murcians” foren els germans Josep i Miquel Badia ambdós militants d’Estat Català, que crearen els escamots parafeixistes. Aquest darrer –conegut com el capità Collons- fou  responsable dels serveis policials de la Generalitat republicana. Els germans Badia, sota la protecció de Josep Dencàs, conseller de Governació, també d’Estat Català, es distingiren per la brutal repressió –amb tortures i execucions extrajudicials- contra els militants de la CNT-FAI, on s’equiparava la condició d’anarquista a la de murcià i on l’odi de classe es juxtaposava a la xenofòbia. Un període magníficament descrit per l’historiador britànic, gens sospitós d’espanyolisme, Cris Ealham (La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto 1989-1937, Alianza, 2005). Per cert, el president Quim Torra i Oriol Junqueras participaren al 2013 en un homenatge als germans Badia, assassinats pels anarquistes.

Certament, com afirma el senyor Benaul, el franquisme va significar un brutal intent d’anorrear la cultura catalana i va suposar un enorme obstacle per l’acollida dels immigrants en la societat catalana, doncs “comportava no solament la privació de la mínima capacitat institucional del país per abordar el fenomen sinó també –i principalment- un marc-polític-institucional d’un Estat amb voluntat i propòsit d’extermini nacional”. Tanmateix, l’autor ens presenta el franquisme com una mena de cos estrany a la societat catalana i ignora que la dictadura va venir importants suports a casa nostra, especialment entre la burgesia. Al capdavall Franco els hi va retornar les seves fàbriques i propietats. Per no anar més lluny, a Sabadell, els alcaldes franquistes no vingueren ni de Valladolid ni de Burgos, sinó que eren ben catalans i tots ells vinculats al Gremi de Fabricants com Josep Maria Marcet Coll, Antoni Llonch Gambús i Josep Burull Bonastre.

A l’autor li treu de polleguera qualsevol intent de relacionar les qüestions identitàries amb les relatives a la classe social – que al nostre país estan estretament entrellaçades- ja que un anàlisi en aquesta línia qüestiona el seu relat nacionalitari. Malgrat això, no estaria de més recordar que molts immigrants organitzats, en el PSUC i CC.OO, van estar, al final de la dictadura, a l’avantguarda de la lluita per la recuperació de les llibertats nacionals de Catalunya. I faria bé en preguntar-se el motiu pel qual aquests sectors ara es mostren tan hostils a l’independentisme.

Tornant a la qüestió de l’assimilació, el senyor Benaul afirma que a Catalunya “el pluralisme nacional històric es redueix a la minoria occitana de la Val d’Aran i a la majoria catalana”. Què fer amb la meitat de la població catalana de parla castellana? Un col·lectiu que almenys fa tres generacions resideix a Catalunya, que en la majoria dels casos se sent tant català com espanyol i que constitueix el gruix de la classe treballadora del país. La seva solució radica en la pura i dura assimilació per tal d’acabar amb la “dualitat identitària”, ja que “estic convençut que el manteniment del dualisme –tenint en compte que una de les identitats és espanyola i compta amb el suport d’un Estat que no ha acceptat mai la plurinacionalitat- portaria, en cas de perpetuar-se, a la dissolució i la fi de la identitat catalana”.

Aquí l’autor raona com un nacionalista decimonònic i es nega a reconèixer la pluralitat cultural interna de la societat catalana. De la seva tesi es desprèn que aquestes persones no són catalanes sinó estrangeres, membres d’una nacionalitat hostil que suposen un perill per a la nació catalana i que hem de tolerar perquè no ens queda altre remei, fins que no acabin per assimilar-se a la nostra identitat, l’única vàlida i legítima. Amb aquests plantejaments, no puc deixar de preguntar-li què s’hauria de fer si aquest col·lectiu es nega a assimilar-se.

Federalisme possible

El mateix autor, que es mostra tan gasiu en el reconeixement de la pluralitat interna de la societat catalana, argumenta que el principal problema rau en la negativa de l’Estat espanyol a reconèixer el seu caràcter plurinacional. Una afirmació que caldria matisar ja que el article 2 de la Constitució vigent proclama, com totes les cartes magnes, “la indissoluble unitat de la Nació espanyola”, però “reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”. És a dir que reconeix l’existència de nacionalitats. El problema radica en què en el text constitucional no concreta quines són les nacionalitats i les regions i que aquest principi de reconeixement de la plurinacionalitat no ha estat desenvolupat en sentit federal.

Arribats a aquest punt voldria respondre a la seva pregunta sobre què entenc per Estat federal. L’actual Estat de les Autonomies resulta una barreja entre l’arquitectura institucional dels Estats federals amb la dels Estats centralistes. Així, coexisteixen institucions pròpies dels primers com les Comunitats Autònomes, equiparables als länders alemanys, juntament amb les províncies que equivalen als departaments d’Estats centralistes com el francès; una dualitat que hauria de resoldre’s eliminant les províncies. Tampoc el Senat funciona com a genuïna càmera de representació territorial, essencial en els Estats federals, sinó com una càmera de segona lectura de les lleis emanades del Congrés dels Diputats. Una altra carència de l’Estat de les Autonomies rau en la manca de l’anomenat sistema de les tres llistes mitjançant el qual s’estableixen clarament les competències dels tres nivells de l’administració pública (estatal, regional i municipal) que evitaria els constants conflictes i invasions de competències. Finalment, s’hauria d’establir un sistema just de finançament, fonamentat en la corresponsabilitat  fiscal, mitjançant el qual s’atribuïssin a cadascú dels tres nivells de l’administració el paquet d’impostos necessaris per al seu finançament, juntament amb un fons interterritorial per a compensar els desequilibris entre els estats federats. Certament, aquestes mesures exigirien una reforma en profunditat de la Constitució vigent que posteriorment s’hauria de traslladar als estatuts d’autonomia o constitucions dels estats federats. També sóc conscient que ara no existeix la correlació de forces a les Corts espanyoles per endegar aquestes reformes.

Una altra qüestió és la relativa al caràcter simètric o asimètric de l’arquitectura federal. A la Constitució espanyola s’introdueix un principi d’asimetria al diferenciar entre les autonomies de l’anomenada via lenta (art. 143) de les de la via ràpida (art. 151) amb major nivell competencial, però que amb el temps s’ha anat desdibuixant. Al meu parer, es tractaria d’aprofundir en aquesta orientació de manera que les nacionalitats catalana, basca i galega gaudissin d’un tractament diferenciat a la resta de comunitats autònomes que no implicaria privilegis en matèria econòmica o fiscal. Ara bé, per tal que aquest sistema funcioni cal un pacte federal mitjançant el qual els Estats federats es comprometen a respectar les regles del joc; és a dir, l’anomenada lleialtat institucional. Federació implica cooperació i, segons la clàssica fórmula de Pi i Margall, la unitat dintre de la diversitat.

La diferència entre els Estats federals i confederals radica en què en els primers no existeix el dret a la separació i en els segons sí. Les confederacions estan formades per Estats independents que delegen part de les seves competències en un ens supranacional. En l’actualitat no existeix cap Estat confederal i allò que més s’hi sembla seria la Unió Europea com s’ha pogut comprovar en el cas del Brexit.

El dret a l’autodeterminació, segons la legislació internacional, només es aplicable als pobles colonitzats o sotmesos a ocupació militar que impedeix el seu desenvolupament cultural i econòmic, circumstàncies que òbviament no concorren a Catalunya, com va afirmar Ban Ki Mun, l’anterior secretari general de la Organització de les Nacions Unides. Ara bé, quan una part important de la població reclama de manera sostinguda en el temps la independència s’han d’articular els mecanismes legals per tal de donar una sortida democràtica. En aquest sentit, seria partidari d’elaborar una Llei de la Claredat com l’aprovada al Canadà on s’estableixen les condicions precises mitjançant les quals el govern federal podria obrir les negociacions amb el govern del Quebec a fi que aquest accedís a la independència després d’un referèndum. Una consulta que, d’altra banda, hauria de ser pactada entre ambdós governs respecte a la pregunta i a les majories necessàries per encetar les negociacions cara a l’eventual secessió.

Fabulacions i puntualitzacions

Una part important de la resposta del senyor Benaul al meu escrit radica en una sèrie de excursos per sostenir la seva acusació que alimento prejudicis i fabulo la història. Sobre la primera qüestió, considera que les reiterades victòries de Jordi Pujol s’expliquen pel “menysteniment de l’eix nacional” per part de l’esquerra, de manera que “Pujol guanyava per incompareixença de l’adversari”. Una interpretació discutible. En aquells anys, alhora que CiU s’imposava als comicis autonòmics, el PSC-PSOE obtenia àmplies majories en les generals espanyoles. Els èxits de Pujol es cimentaven en què una part molt important dels votants socialistes s’abstenien a les eleccions catalanes. Al contrari del que sosté, el senyor Benaul, aquesta abstenció dual s’explicaria pel discurs excessivament catalanista dels aleshores dirigents del socialisme català i per la incapacitat de l’esquerra de bastir una alternativa al nacionalisme hegemònic. Amb la seva interpretació resulta molt difícil explicar el motiu pel qual una força explícitament contrària al nacionalisme català com Ciutadans ha experimentat un enorme ascens a mesura que es desenvolupava el procés sobiranista, fins al punt de ser actualment la primera força política en el Parlament de Catalunya. Un creixement vinculat amb la incapacitat de l’esquerra d’entomar un combat ideològic i polític contra els dogmes del nacionalisme hegemònic, però que ara podria modificar-se des de que la major part dels dirigents nacionalistes del PSC s’han incorporat a les files d’ERC i els socialistes catalans han assumit un posicionament crític amb l’independentisme.

Respecte a la qüestió de les fabulacions es detecta el conegut mecanisme de  la projecció o atribució als altres dels errors propis. Per no allargar-me massa, però amb la voluntat de restablir la veritat històrica només al·ludiré al concert econòmic i a la posició de Tarradellas. Sobre el primer tema em remeto al capítol del llibre de Pedro Luis Uriarte, conseller d’Economia i Hisenda del primer govern basc, El ofrecimiento de un concierto económico a Catalunya, on explica que aquesta oferta, de la que fou testimoni presencial, es va fer entre juny i setembre de 1980, quan ja s’havia aprovat l’Estatut de Sau i s’havien celebrat les primeres eleccions autonòmiques a Catalunya. En opinió d’Uriarte:

“Catalunya no aceptó el ofrecimiento que se le hizo desde el Gobierno de UCD de contar con un concierto económico, por la falta de visión que entonces tuvieron tanto el ‘president’ de la Generalitat, Jordi Pujol, como su ‘conseller’ de Economia, Ramon Trias Fargas”. Aquí  el senyor Benaul és més papista que el Papa. Artur Mas va reconèixer el juny de 2015, amb motiu de la presentació de l’Agència Tributària de Catalunya: “Es mejor decirlo con todas las palabras. Aquello que se consideró de segundo orden, subordinado, que era mucho más importante cualquier cosa antes que una Hacienda propia, fue un error muy grande”.

Respecte la qüestió de Tarradellas, hem d’esmenar la llarga carta que va publicar a La Vanguardia el 16 d’abril de 1981 on realitza una duríssima i profètica crítica als 10 primers mesos del govern de Pujol de la qual només citarem alguns passatges il·lustratius de la manca de lleialtat institucional:

“Durante estos últimos diez meses todo ha sido bien orquestado para llegar a la ruptura de la política de unidad, de paz y de hermandad aceptada por todos los ciudadanos de Cataluña (…) Por ejemplo, -es necesario tener el coraje de decirlo- , los problemas de la lengua y de la escuela, es la actual Generalítat quien en gran parte los ha provocado, por falta de sentido de responsabilidad y por una alocada política ante el Gobierno que podía pensarse que no sería aceptada, no sólo por su planteamiento inaceptable, sino porque ni ayer, ni hoy, ni nunca, gobierne quien gobierne, el Estado no aceptará nuestros derechos como nosotros quisiéramos, si nuestro pueblo no los reclama unánimemente (…) También hacía constar mi más enérgica protesta ante la política de provocación que Cataluña inició el mismo día de la toma de posesión del presidente Pujol y que todavía continúa, debido por una parte a la política de intimidación engañosa que se hace desde la Generalitat y por otra, abusando de la buena fe de los que hay que reconocer que están tendenciosamente informados.”

Voldria acabar aquesta massa extensa resposta amb un frase extreta d’aquesta carta de Tarradellas que subscric completament: “Nuestro país es demasiado pequeño para que desprecie a ninguno de sus hijos y lo bastante grande para que quepamos todos.”

Foto portada: Santamaría, en una imatge d’arxiu, l’any 2015. Autor: David B.