ARTICLE D’OPINIÓ
Oriol Rifer. Portaveu de la Crida a l’Ajuntament

Si està permès o no que la canalla es banyi a les fonts, està resolt des de fa un any i no hi ha dubtes possibles. La norma és clara. I és que el debat no va només de banys i fonts, la qüestió és què en volem fer de la ciutat. Volem una ciutat només de fer bonic o volem una ciutat bonica on poder-hi fer vida?

Les decisions que es prenen sobre les intervencions a l’espai públic expliquen clarament quin és el model de ciutat que defensen els qui governen. Recuperar el Passeig, un projecte que es va iniciar durant el mandat del quatripartit, ha estat un periple de molts anys i, ara que el tenim, l’hem de poder gaudir. Les noves fonts ja han estat objecte de debat des del primer dia per l’ús de l’aigua, sobretot en temps de sequera, o per l’espai que ocupen impedint l’objectiu principal de la via, el passeig. Amb tot, aquesta setmana ha començat la calor i moltes famílies han aprofitat les fonts per a l’esbarjo de nens i nenes. Als pocs dies, PSC i Junts han corregut a posar uns cartells que prohibeixen el bany (més info: “Són fonts; no piscines“). Primerament, tinguem en compte que prohibir el bany de nens i nenes incompleix la normativa vigent aprovada pel mateix govern amb l’Ordenança de Civisme. Però, com dèiem, l’objecte de debat va molt més enllà.

Si la ciutat incorpora nous elements, han de ser compatibles amb la vida de la ciutat, amb el gaudi de la seva gent i amb les seves necessitats. Els carrers no són espais només de pas o contemplació, els carrers han de ser espai de vida, de trobada, de joc, de conversa… Espais de debat i transformació. Si convertim l’espai públic en un mer lloc de pas, convertim Sabadell en una ciutat dormitori, una ciutat gris i apagada.

En els temps que corren, en que l’individualisme va guanyant terreny, cal pensar les ciutats per dotar-les de possibilitats de socialització i l’urbanisme hi té molt a dir. No podem pensar només en l’estètica dels llocs, també hem de preveure-hi la seva funcionalitat, si no acabem tenint una escultura de Tàpies al Racó del Campanar perimetrada per una tanca que ni hi podem accedir ni la podem veure amb qualitat. O acabem posat i treient uns bancs totalment necessaris al carrer Llobet.

Habitar un lloc, és viure-hi plenament, des d’allò domèstic a allò col·lectiu i recuperar l’espai comú, com recorden els més grans quan jugaven pels carrers dels nostres barris, implica la participació activa dels veïns i veïnes. I és clar que això portarà conflictes! Cadascú tindrà la seva visió, però és en el diàleg que genera el conflicte quan les societats avancen.

I si ens posem una mica més pràctics, parlem d’emergència climàtica i necessitat de refugis climàtics, i no aprofitarem l’oportunitat que donen les fonts? No tothom pot accedir a les piscines municipals, ja sigui per preu (amb un cost d’entrada que va creixent) o per distància.

En definitiva, la ciutat per viure i no només per mirar-la. Una ciutat digne i agradable, pràctica i conscient, amb un veïnat implicat i enxarxat, requereix d’uns espais urbans aptes per la vida i no només d’aparador.

Foto portada: les noves fonts del Passeig de la plaça Major. Autor: D.Jiménez.