David Ballester al pati del Museu d'Història. Autor: David B.

La mort de David Wilson: un dels capítols més oblidats de la transició a Sabadell

L’historiador David Ballester recupera la història d’una vintena de persones que van perdre la vida entre la tardor del franquisme i l’inici de la democràcia. Entre ells, hi ha dos sabadellencs. Per un costat, el militant del PCE (m-l) Cipriano Martos, de qui ha sortit fa poc una monografia, El caso Cipriano Martos. I per altra banda, el professor d’anglès de la FIAC David Wilson. La seva és una de les morts més oblidades de la transició. 

Ballester ha presentat aquest dimarts al Museu d’Història Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980). El volum inclou la història de dues persones relacionades amb Sabadell, el militant del PCE (m-l) Cipriano Martos, i el professor d’anglés de l’acadèmia FIAC David Wilson, que va morir durant la Vaga General Política de febrer de 1976. A parer de l’historiador, Wilson és un dels oblidats entre els oblidats de la transició.

Que feia David Wilson el dia que va morir?
Treballar. Era professor de l’acadèmia d’idiomes FIAC i va tenir la mala sort que hi va haver la ’batalla de la Via Massagué’, com deia Xavier Vinader (més info: ‘Quan els obrers van ser els amos‘).

Ballester es refereix a la manifestació del 19 de febrer de 1976, que va deixar el centre de Sabadell amb pudor de gas lacrimogen durant hores. Un nombrós grup de la brigada d’antiavalots desplaçat des de Barcelona va carregar a cops de porra des de la plaça de l’Àngel i cap al Passeig Manresa, amb pilotes de goma i granades lacrimògenes incloses, en molts casos contra els vianants que s’ho miraven. El sindicalista Manuel Rodríguez va rebre l’impacte d’una pilota de goma i va caure fulminat. Ferit greu. Va salvar la vida. Wilson no va tenir la mateixa sort. Ballester torna al 19 de febrer de 1976. La FIAC estava en un edifici d’oficines del carrer Les Valls cantonada la Via Massagué:

Segons un testimoni que hem pogut recollir, el que Wilson va fer era allunyar els alumnes de les finestres perquè els antiavalots estaven disparant contra les finestres. Retirava els alumnes i baixava les persianes. Ho va fer en una aula i quan va anar a una altra aula a fer el mateix, es va sentir un impacte i va quedar ferit – va ser traslladat a Santa Fe i va morir dies després-. La seva mort és un dels casos amb més dificultats per reconstruir. És una de les grans víctimes oblidades de la transició.

La seva família segueix vivint a Sabadell i vaig arribar a contactar amb ells i vaig programar una visita. Però al final me la van anular. Per un costat és incomprensible que no vulguin facilitar informació per reivindicar una de les víctimes de la transició però per una altra banda és comprensible després de tants anys. No van voler col·laborar. En la seva història, hi ha alguns aspectes foscos. No sabem la data exacta de la seva mort. Només sabem que va morir al cap d’uns dies. D’altra banda, segons testimonis recollits per una veïna, se’ns diu que van compensar econòmicament la dona de Wilson i li van donar un lloc de treball en la neteja en un hospital de la ciutat. Tot el seu cas és molt fosc. Qui podria aportar informació és la família i no ho ha fet.

La policia disparava cap a les finestres. Llavors l’acadèmia no estava a peu de carrer. Estava situada en una planta alta de l’edifici. No es pot dir que allò fos un accident.
Disparar contra les finestres era una pràctica habitual. Hi havia una brutalitat indiscriminada. Sovint la policia era increpada des dels balcons i ells disparaven on fos. Eren molt poc selectius. De les 41 persones que he localitzat que van morir en el context de manifestacions, una quarta part, una desena, no eren manifestants. Eren víctimes col·laterals. Wilson seria un d’aquests.

David Ballester al pati del Museu d'Història. Autor: David B.
David Ballester al pati del Museu d’Història. Autor: David B.

De quina manera es va investigar llavors la mort de Wilson?
No em consta que hi hagués cap investigació. En absolut. Aquests aspectes s’escapaven. En alguns casos sí es van identificar els autors però en aquest de Sabadell no en consta cap. Estic fent un estudi ara a escala espanyola i hi ha agents que havien mort a un ciutadà i poc després eren condecorats sense cap tipus de problema.

En el llibre relata una vintena de casos similars. Quin seria el seu denominador comú?
Primer la impunitat. Total i absoluta. Els policies que van perpetrar els fets no van veure’s afectats de forma penal en el cas que fossin identificats. En molts casos ni van ser identificats. Va haver-hi un cas contundent. Un xicot de Madrid que vivia a Badalona, Luis Herrero, que va ser mort per un jove sotsinspector del que avui seria la policia secreta. Va rebre un tret a l’esquena quan estava indefens contra una paret mentre estava sent emmanillat. Va deixar vídua i set fills en una família de recursos econòmics molt limitats, que van passar un calvari fins que l’advocat Marc Viadé va aconseguir per primera vegada que l’Estat es fes responsable civil subsidiari i una indemnització vuit o nou anys després. L’agent que va disparar es va veure inclòs en les mesures de gràcies de la transició. Avui dia és el màxim cap de la Policia espanyola a Catalunya, [Sebastián Trapote].

El màxim dirigent actual de la Policia Nacional a Catalunya és l’autor material d’un dels crims silenciats de la transició?
Així és.

La impunitat dels responsables. Però, com s’explica l’oblit de les víctimes? Per què no han estat reivindicades ni per l’esquerra on alguns militaven?
Forma part del pacte de silenci de la transició. Es va confondre l’amnistia amb l’amnèsia. L’amnistia és un paraigües protector per tots aquests perpetradors i després hi ha una amnèsia total i es decideix no remoure el passat. Això provoca que les famílies es vegin condemnades a l‘oblit. En alguns casos, sobretot si tenien militància política, sí se’ls ha recordat. Però la norma general és l’oblit i la indiferència per part d’unes autoritats que haurien d’haver posat fil a l’agulla en el tema. Dels 20 casos que tracto, molts han hagut d’anar a la justícia argentina perquè els facin cas, cosa que diu molt poc de la salut democràtica d’aquest país i les polítiques de memòria.

És el cas de la família de Cipriano Martos, un jove jornaler andalús que es va polititzar al barri de Ca n’Oriac i va entrar a militar al Partit Comunitat d’Espanya (marxista-leninista). Martos va morir l’any 1973 en estranyes circumstàncies a Reus detingut per la Guàrdia Civil. El seu germà s’ha acollit a la Querella Argentina.
El seu germà, Antonio Martos, és una persona infatigable i està en la lluita com tantes altres persones. Tenim una notícia en aquest sentit en el cas d’una de les víctimes de les que parlo, que tenia 16 anys quan va morir d’un tret al carrer Ferran de Barcelona el dia 11 de setembre de 1978, Gustau Muñoz Bustillo. El seu germà va anar a Argentina la setmana passada. A l‘haver mort després de les primeres eleccions democràtiques, els ‘pares de la pàtria’ van decidir que ja no tenia dret a la reparació. Però després de les primeres eleccions, i encara amb Constitució, la policia va seguir matant amb la pràctica del ‘gallet fàcil’. És l’ús inadequat de les armes per part dels membres de la policia, tant de servei com de civil. El germà de Gustau Muñoz ha anat a Argentina i la novetat és que la denúncia s’ha admès a tràmit. Això obre la porta a totes les persones que, a partir de les primeres eleccions, havien quedat al marge de la reparació. Esperem que molta gent entri a la via de la Querella Argentina.

Com a investigador, li ha resultat fàcil capbussar-se en els aspectes més foscos de la Transició?
Si s’entra en els arxius policials i judicials et trobes un marasme. Hi ha coses que fa uns anys es podien consultar i ara ja no. Anem endarrere. L’abast de la investigació del meu llibre ha variat molt en funció de les famílies, si ells han tingut accés al sumari i me l’han volgut facilitar, això m’ha facilitat la tasca. Però és molt difícil.

Els arxius de la policia ningú sap o ningú vol dir on estan. Teòricament han d’estar a l’arxiu del govern civil de Barcelona. Però allò és més un magatzem que un arxiu. Has de demanar hora amb molt de temps, avançar el que vols consultar i ells t’ho posen degudament triat i seleccionat sobre la taula.

Quines són les causes d’aquestes dificultats? Mala organització? Falta de cultura arxivística? O és més aviat premeditat?
Una mica de tot, però hi ha una voluntat d’amagar el paper de la policia, la complicitat judicial i la connivència de la policia amb l’extrema dreta.

Foto portada: Ballester, aquest dimarts. Autor: David B.