Foto portada: Exterior Cafè Euterpe entre 1916-1920. Autor desconegut. Col·lecció Rossin.

Orígens i destrucció de l’Euterpe

Ara que s’està procedint a la complerta demolició de les restes de l’antic cafè i teatre Euterpe, convindrà recordar els orígens d’aquest emblemàtic edifici que fou una peça clau de la vida social i artística de la nostra ciutat.

L’Euterpe, primer el cafè i després el teatre, va construir-se entre 1892 i 1893 i fou una de les principals obres de l’arquitecte Juli Batllevell. En aquest moment la Rambla s’estava consolidant com el carrer més important de la ciutat i que orientava el seu creixement cap el sud ja que, el que seria futur barri de la Creu Alta, encara pertanyia al terme municipal de Sant Pere de Terrassa. Com explica Josep Ache, la finca on s’edificà l’Euterpe estava ocupada des del 1840 pel Vapor Salt, propietat de la família Brutau. La seva denominació estava inspirada en els Jardins de l’Euterpe que Josep Anselm Clavé havia creat al Passeig de Gràcia i que a Sabadell havien tingut la seva rèplica als Campos de Recreo i al Teatre Cervantes.

El promotor i primer propietari de l’Euterpe va ser Rafael Cruz que regentava el Cafè del Soler i el Cafè Cruz amb el Teatre Parreño. Aquest darrer fou traspassat a la família Callís que va reorientar el negoci convertint-lo en l’Hotel Suís.  Per endegar el projecte, Cruz s’associà amb Manuel Forasté, llogater del cafè del Círculo Sabadellés, qui van encarregar l’obra al jove arquitecte Juli Batllevell. Segons indica Josep Casamartina, mentre s’estaven fent les obres, el diari La Vanguardia (10 de juliol de 1892) informava del projecte que constaria d’un cafè, restaurant, un gran teatre i zona interior amb jardins. El 13 de desembre de 1892 el mateix diari es feia ressò de la inauguració de la part corresponent al cafè, amb capacitat per a 500 persones, i lloava el treball del jove arquitecte.

Interior del Cafè Euterpe cap al 1915. Autor: Francesc Casañas Riera (AHS)
Interior del Cafè Euterpe cap al 1915. Autor: Francesc Casañas Riera (AHS)

En opinió de Casamartina, el Cafè Euterpe era una “obra impactant i original”. Estava format per una gran nau amb enormes finestrals simètrics a banda i banda. Uns donaven a la Rambla i els oposats a un gran pati on s’havia de construir el teatre que efectivament s’edificaria poc després pel mateix arquitecte. “Les gran obertures eren d’inspiració remotament oriental però ja totalment immerses en el naixent modernisme amb sis grans arcs de ferradura reconvertits en heptàgons en forma de teranyina, amb un centre de vidre gravat i uns laterals, originàriament de vidre emplomat en forma de ratlles que acusaven la curiosa composició (…) Tot el conjunt estava remarcat amb pilars i motllures mixtilínies que acabaven de conferir ritme, dramatisme i pathos a la construcció” –indica Casamartina.

L’interior no era menys impactant que l’exterior “amb un sostre molt potent a base d’un empostissat de fusta suportat per jàsseres i mènsules treballades també amb el mateix material que donaven un to molt anglès al conjunt”. Ben aviat el local va ser objecte de postals i va esdevenir un emblema de la ciutat.

El millor escenari de la ciutat

Un any després d’haver-se inaugurat el cafè, el mateix Batllevell va escometre la construcció del teatre. L’edifici projectat era “molt simple, sintètic i auster”, d’un teatre tradicional, gairebé popular. Segons Casamartina, tant a la llicència com als plànols es deia que era un “proyecto de cobertizo provisional para dar espectáculos públicos en verano” que s’explica per la pretensió de pagar menys impostos. Tanmateix constava d’una planta d’absis pentagonal, una coberta de bigues i cavalls de fusta amb una claraboia allargada al centre i un escenari enorme. Al teatre s’accedia des de la Rambla per una de les dues portes del cafè a través d’un passadís, una sala que feia de foyer i una galeria que donava al pati.

El Teatre Euterpe en construcció (1893). Autor: Francesc Pulit Tiana.
El Teatre Euterpe en construcció (1893). Autor: Francesc Pulit Tiana.

El teatre s’inaugurà el 28 d’agost de 1893. Aquell mateix dia la conservadora Revista de Sabadell publicà un article, signat per Enrich Casellas, on es donaven tota mena de detalls sobre la construcció de l’edifici. Així esmentava al constructor, Rafael Estany, al fuster Joan Camps, als enguixadors Pujolà i Freixenet, als cartoners decoratius P. Estany i Viuda Tarascó, al llauner Joan Daunis, al ferreter Ramon Juncà, els pintors decoradors Llorenç i Rafael Lladó i l’escenògraf barceloní Fèlix Urgellès. Això sense oblidar-se de fer un sentit panegíric al jove arquitecte.

El Teatre Euterpe va iniciar la seva programació amb la sarsuela Los diamantes de la corona. En les tres primeres setmanes es representaren deu sarsueles més, a voltes dues per dia. Al cap d’un mes s’encetava la temporada d’òpera, dirigida pel prestigiós tenor Lorenzo Simonetti, amb una obra per setmana com ara Carmen, La Favorita, Un ballo in maschera, Rigoletto…. Aquestes representacions, a càrrec d’intèrprets de gran qualitat, estaven acompanyats per l’orquestra Fatxendes, que també actuava al cafè, i que més tard seria substituïda pels Muixins, les dues de gran prestigi a la ciutat. El 14 d’octubre La Vanguardia informava àmpliament del nou teatre i lloava en termes encomiàstics la tasca de Batllevell, d’Urgellès i els germans Lladó. El teatre fou reformat en diverses ocasions, potser la més important fou la que Raspall va dur a terme el 1915 per tal d’ampliar-lo i adaptar-lo com a cinema.

D’aquesta manera, com indica Ache, l’Euterpe, que disposava del millor escenari de la ciutat, va concentrar l’oferta de teatre professional, però més que competir, va integrar-se en el què aquest autor denomina “sistema teatral sabadellenc”. Així, afirma que “les companyies d’estiu, amb la companyia d’Enric Borràs, van passar a ser compartides entre els Campos i l’Euterpe, que hi va reemplaçar al Cervantes. Principal, Euterpe i Campos també van compartir companyies prestigioses com la de Jaime Rivelles i Amparo Guillén, en la quaresma de 1904”. Anys després, especialment amb la generalització del cinema, el domini de l’Euterpe en el panorama escènic local va ser encara més acusat.

Història d’un destrucció

Des de la seva obertura, l’Euterpe va funcionar ininterrompudament com teatre, cinema i lloc de trobada fins a l’octubre del 1997, any en què va tancar i va quedar abandonat durant vuit anys. L’immoble, de propietat privada, pertany a la família Tort, que des de la seva clausura va voler demolir-lo, en principi per a construir un centre comercial, encara que més tard van proposar fer un bloc de pisos. Llavors la finca estava catalogada en part com equipament cultural privat i una altra part com residencial i terciari. Per això, l’Ajuntament va aturar el projecte ja que primer era necessari fer un canvi de qualificació doncs a la part ocupada pel cinema només se li podia donar un ús cultural.

Així estaven les coses, a l’espera els propietaris redactessin un projecte de transformació que respectés la normativa i la catalogació de la finca, quan el 18 de juny de 2005 fou ocupat per una cinquantena de joves de l’Assemblea d’Okupes de Sabadell, en el que va ser l’acció més important d’aquest moviment a la ciutat. L’ocupació va estar precedida per una campanya pels carrers de Sabadell, consistent en una lletra L apostrofada encerclada i de color taronja. Els joves van netejar i rehabilitar el local que batejaren com Centre Social Alliberat l’Euterpe, que fou inaugurat el 30 de juliol de 2005.

El 27 de gener del 2006, una data de ressonàncies franquistes, a un quart de nou del matí, set furgons de la Unitat d’Intervenció Policial (UIP) de la Prefactura de Barcelona es presentaren al número 1 de La Rambla. El desallotjament es va fer per ordre judicial després de la denúncia presentada l’endemà mateix de l’ocupació per la família Tort. Quan els agents de la Policia Nacional van entrar a la finca no hi havia ningú. Els joves començaren a arribar més tard i van poder retirar les seves pertinences sense incidents. Els membres de l’Assemblea d’Okupes de L’Euterpe consideraren il·legal el desallotjament ja que no havien rebut resposta al recurs que havien interposat contra l’ordre de desallotjament voluntari que van rebre el novembre i van endegar accions de protesta.

La façana de l'Euterpe, encara dempues, l'any passat. Autor: O.Orriols
La façana de l’Euterpe, encara dempues, l’any passat. Autor: O.Orriols

El desallotjament va accelerar les reunions entre els representants de la propietat i els tècnics municipals per realitzar una modificació especial del Pla Urbanístic, mentre es procedia a l’enderroc parcial de l’edifici per evitar noves ocupacions. En principi, es va fer arribar a l’opinió pública que els propietaris volien conjugar l’ús privat en forma de pisos, locals comercials i oficines amb l’ús públic amb una plaça interior sota la qual es podria construir un auditori per fer concerts i petites representacions.

Finalment tot foren promeses buides. La modificació del Pla Urbanístic només contemplà l’edificació d’habitatge privat i locals comercials. Així la promotora Corp, on treballa actualment l’exalcalde Juan Carlos Sánchez en un exemple local de portes giratòries, anuncià a la seva web la construcció de 21 habitatges i àtics d’entre tres i quatre habitacions (74-144 metres quadrats útils) a un preu a partir de 360.000 euros. A més de diversos locals comercials a peu de carrer, entre la Rambla i el carrer d’Antoni Maria Claret, aparcaments i trasters (més info: ‘El poc que quedava del cafè Euterpe desapareix aquests dies de Sabadell‘).

Nefasta tradició

El cas de l’Euterpe s’inscriu en la lamentable incúria amb que històricament la classe política local ha tractat el nostre patrimoni arquitectònic i de la sistemàtica destrucció del que els francesos denominen lieux de mémoire, vinculats a la memòria sensible de la ciutadania i fonamentals per entendre l’espai urbà.

L’alcalde Relat va destruir la vella Rambla i l’alcalde Marcet el quiosc modernista. Marcet va voler enderrocar la Casa Duran, que va salvar-se pel pèls després d’una campanya ciutadana. L’últim ajuntament franquista va continuar amb aquesta obra destructora amb la demolició de Los Campos de Recreo, al final de la Rambla, i al davant del cinema Imperial, una pèrdua irreparable per a la ciutat.

Durant el llarg mandat de l’alcalde Farrés la destrucció del patrimoni arribà a nivells apoteòsics. Així començà amb l’enderroc de la botiga modernista El Globo al Passeig, continuà amb la demolició de l’Obrera, la desaparició de Els Jardinets i les remodelacions de les places del Gas o dels accessos a l’estació de Gràcia, convertits en inhòspites places dures. Cap al final del seu mandat, sent regidora d’Urbanisme Maria Dolors Calvet, es va cobrar dues peces majors amb la destrucció del cinema Imperial, el més antic d’Espanya, i el tancament de l’Euterpe.

Manuel Bustos continuà en estricta continuïtat amb aquesta nefasta tradició. S’estrenà, sent regidor d’Urbanisme Oriol Civil, amb la demolició la Torre Claramunt i prosseguí amb la Casa del Comú o l’Ateneu Municipal i amb el trist tractament donat a l’entorn del Mercat Central i a la plaça Sant Roc.

Malgrat les seves diferències polítiques, Bustos i Farrés comparteixen el dubtós honor d’haver malmès el Passeig de la Plaça Major, encara a l’espera de ser recuperat per la ciutat (més info: ‘El futur del Passeig i la degradació del Centre‘).

Bibliografia

ACHE, Josep. Teatre Principal, Ajuntament de Sabadell, 2006.
CASAMARTINA i PARASSOLS, Josep. Juli Batllevell, un gaudinià oblidat. Fundació Museu del Gas, 2011.
LARROSA i PADRÓ, Manel. La urbanització de la ciutat industrial. Sabadell, 1845-1900. Delegació de Sabadell de Col·legi de Doctors i Llicenciats, 1986.

Foto portada: Exterior Cafè Euterpe entre 1916-1920. Autor desconegut. Col·lecció Rossin.

One Comment