Resseguim la breu experiència de la municipalització dels cinemes durant els anys de la Guerra Civil, fins aleshores dominats en règim de monopoli per l’empresari Tomàs Parcerisa. Un servei públic que aportà beneficis a l’Ajuntament de Sabadell i a l’esforç bèl·lic de la República.
La setmana que esclatà la Guerra Civil es vivia a Sabadell una certa tranquil·litat. Això malgrat les inquietants noticies que venien de Madrid. El diumenge, 12 de juliol, era assassinat José Calvo Sotelo, cap parlamentari de l’oposició monàrquica. Aquell mateix diumenge començaven a funcionar els trens directes Sabadell-Castelldefels pels amants de la platja. El dijous 16 de juliol, 2.000 alumnes de les escoles públiques s’aplegaren al bosc de Can Feu per celebrar el final del curs. L’endemà s’iniciava la primera tanda de les colònies infantils a Tona organitzades per la Lliga d’Higiene Escolar.
El 18 de juliol, dissabte, dia del cop d’estat, els cinemes estaven plens. Al Cervantes i els Campos es projectà un reportatge del combat de boxa entre Joe Louis i Max Schemelling i la pel·lícula Desfile de pelirrojas. Al Principal, es va passar un programa doble amb Había una vez dos héroes, protagonitzada pels còmics Laurel i Hardy i Polvorilla amb Jean Harlow.
L’endemà, diumenge 19 de juliol, arribaren a la ciutat les notícies sobre l’alçament dels militars al Marroc.
De la col·lectivització a la municipalització
El 26 de juliol, el regidor de Cultura d’ERC, Salvador Sarrà i Serravinyals, qui a més havia estat designat Comissari del Rectorat de la Universitat Autònoma, va incautar-se en nom d’aquesta institució docent de les esglésies, residències i col·legis de les congregacions religioses, així com d’altres edificis civils com la casa Duran, la casa Ponsà, l’Ateneu o el cinema Principal.
Dues setmanes després, el 3 d’agost el Full Oficial, òrgan del Comitè d’Enllaç del Front Popular i les Organitzacions Obreres, informava de l’acord per col·lectivitzar els espectacles públics. Aquesta mesura afectava als quatre cinemes que explotava Tomàs Parcerisa Pujaló: Euterpe, Imperial, Cervantes i Campos. Tot i que Parcerisa no era el propietari sinó l’arrendatari. L’Euterpe era propietat de Joan Carol Morera que també posseïa el restaurant annex. L’Imperial pertanyia a Dolors Turull Sallarès, de la nissaga dels Turull. El Cervantes era propietat d’Emilia Casat Albós, filla d’un tinent de carrabiners que també tenia arrendat un cafè adjunt. Els Campos pertanyien al fabricant i polític lligaire, Joan Llonch Salas.
Segons aquesta nota, “s’havien d’acabar els beneficis fabulosos fets per empreses particulars” que ara “anirien als fons col·lectius”. Afegia la nota que ”d’aquesta forma podran controlar-se les cintes que es projectin. Hem de tendir a suprimir totes aquelles pel·lícules que pel seu mal gust eren un insult a la sensibilitat artística del públic sabadellenc. A partir d’ara, els programes que es podran oferir al públic seran, indubtablement millorats, i a mesura que els temps ho faciliti, podran ésser millorats encara més“. Els cinemes van tornar a obrir el cap de setmana del 8 i 9 d’agost.
El 8 d’octubre de 1936 s’emeté un decret de la Generalitat que dissolia el consistoris elegit a les eleccions municipals i venia a legalitzar la composició dels ajuntaments davant la nova realitat política revolucionària.
El 18 d’octubre es constituí el nou Ajuntament de Sabadell, presidit per Josep Moix. El govern local declarava “de necessitat pública la municipalització dels espectacles públics” i designava una Comissió Dictaminadora per redactar una Memòria i estudiar les ingressos que això podia suposar per la hisenda local. El projecte va topar-se amb l’oposició aferrissada de la CNT, entre altres coses perquè els fons de les recaptacions anirien a l’Ajuntament i no a les empreses col·lectivitzades. Al ple municipal del 4 de novembre, la qüestió va quedar sobre la taula després d’un perllongat debat. El mateix succeí al següent plenari del 11 de novembre. Finalment, el 18 el dictamen fou acceptat i es nomenà la Comissió Dictaminadora formada pels regidors Manuel Farràs Baró, Ramon Calopa Cejuela i Joan Alvarez de Lara Campmajó que elaborà una Memòria que fou aprovada el 2 de desembre de 1936 i sotmesa a exposició pública.
El 17 de desembre de 1936 els cinemes de la ciutat començaren a funcionar en règim de municipalització. Prèviament, s’havia creat la Comissió Directora d’Espectacles Públics formada per sis membres: dos pel Sindicat d’Espectacles de la CNT, dos per la UGT i dos regidors (llavors anomenats consellers municipals), el de Cultura i el de Serveis Municipals. El representants sindicals tenien veu i vot en tots els temes, els consellers municipals tenien veu en tots els punts, però només vot en qüestions econòmics. Tanmateix, el conseller de Cultura podia votar en assumptes artístics i culturals, el de Serveis Municipals podia votar en cas d’empat entre els representants sindicals. D’altra banda, l’Ajuntament, per indemnitzar als propietaris dels cinemes, va adquirir les instal·lacions maquinària i l’utillatge, es fixà un tant per cent d’amortització i un calendari per fer els pagaments.
A banda dels cincs cinemes citats, aquesta Comissió coordinava les activitats d’altres tres locals que havien estat ocupats per la UGT i el PSUC a l’inici de la guerra. El teatre del Casinet del Colon, a la Creu Alta, pel PSUC, el Teatre Esbarjo, rebatejat com Casa del Poble, al carrer les Planes, per la UGT. El tercer, el Principal, en un primer moment ocupat per la UGT, va ser destinat a cinema infantil. Ara bé, quedaren exclosos de la municipalització altres petits teatres d’entitats culturals com Amics del Teatre o la Societat Coral Recreativa, El Ciervo, encara que la seva programació era revisada per la Comissió Directora.
L’aforament dels cinemes era important. També l’assistència a les sales, potser per la necessitat d’evadir-se de la dura realitat que es vivia a la ciutat. Segons les dades proporcionades per Esteve Deu, Euterpe tenia capacitat per a 1.462 espectadors, Imperial per 1.334, Cervantes per 928 i Principal per 912. A parer d’Andreu Castells, els espectacles públics van ser un dels serveis municipalitzats que “donaren un bon rendiment”. Aporta com a prova el balanç econòmic des de l’inici de la municipalització (desembre 1936) fins al febrer de 1938. Segons aquestes dades, l’Ajuntament va ingressar 1.057.890 pessetes i va gastar 789.890 pessetes en diferents conceptes; és a dir, va obtenir un benefici de 268.030 pessetes.
Sessions especials en temps de guerra
La programació dels cinemes durant la Guerra Civil va estar determinada per la impossibilitat d’importar pel·lícules de les gran productores i per l’escassa producció cinematogràfica a la zona republicana. Per tant, a les sales es projectaven pel·lícules de reestrenes. Llavors els films es passaven amb el seu idioma original amb subtítols en castellà. El doblatge al castellà fou una imposició posterior del franquisme.
Per exemple, a l’Imperial es projectaren durant la guerra Sopa de Ganso i Una noche en la ópera dels germans Marx, Tiempos Modernos de Charles Chaplin o Sombrero de copa de Fred Astaire i Ginger Rogers. Les sessions anaven acompanyades de l’avís: “si una vegada començat l’espectacle es tingué que suspendre per força major, no hi ha dret a cap reclamació”.
Des del començament del conflicte, la Generalitat creà la productora Laya-Films que, per encàrrec del Comissariat de Propaganda, dirigit per Jaume Miravitlles, va realitzar una sèrie de documentals que es projectaven com a complement dels programes cinematogràfics com ara La conquesta de Terol o La presa de Belchite. Així mateix, Laya-Films s’ocupava de la distribució de les pel·lícules soviètiques.
Durant tota la guerra es muntaren sessions especials amb la finalitat de recaptar fons a benefici de diverses organitzacions. L’1 de setembre de 1936, Amics de la Nova Rússia projectà al Principal, a benefici dels hospitals de sang, la pel·lícula Tchapiev, el guerriller roig de S.V. Vasiliev, un dels grans èxits del cinema soviètic de l’època i El gran experiment. Imatges de la Nova Rússia. Dies després, el 7 de setembre, l’entitat Amics del Cinema, fundada al gener del 1936, organitzà a benefici de les víctimes del feixisme la projecció de Esclaus de la terra de Michael Curtiz i com a complement Viatge d’anada de Tay Garnet. El 23 de setembre el Comitè de Defensa muntà la sessió doble, a benefici de les Milícies Antifeixistes, simultàniament a l’Euterpe i l’Imperial amb la projecció de Rebel·lió a bord amb Charles Laughton i Clark Cable i El poble en armes, un documental sobre la revolució espanyola.
D’altra banda, la festa dels Reis Mags fou substituïda per la “Setmana de l’Infant” on es passaven pel·lícules infantils. Els menors de 9 anys anaven als Campos i els que tenien entre 9 i 14 anys al Cervantes.
Al 1937, el Comitè Català Pro-Exèrcit Popular, repetí a l’Euterpe el programa doble de Tchapaiev i El gran experiment on l’alcalde Moix va pronunciar un abrandat discurs antifeixista. Per la seva banda, la UGT va organitzar a l’antic Teatre Esbarjo diverses sessions especials amb programes, en opinió de Torrella i Beorlegui, “bastant eclèctics”. Així un film soviètic podia anar acompanyat d’una comèdia francesa. La pel·lícula del director soviètic Eisenstein, Tormenta sobre México es complementava amb una opereta. També, es passaren altres films com Nocturn, Louis Pasteur o Hombres del mañana.
Una d’aquestes sessions especials, el 2 de febrer de 1937, va estar rodejada d’una gran expectació. Es tractava de la pel·lícula txecoslovaca Èxtasi, de Gustau Machaty, on apareixia un nu femení a certa distància i amb l’actriu, Hedy Lamarr, immòbil que esdevindria una estrella de Hollywood. El film, que havia estat projectat quatre vegades la setmana anterior, va ser objecte d’una sessió especial “en honor de les autoritats, entitats culturals i entitats antifeixistes.”
L’editorial de la revista Vertical, òrgan de la UGT, del mateix dia d’aquesta sessió especial, criticava la Comissió d’Espectacles Públics per la “poca cosa de bon gust” que se havia fet en el “control dels espectacles”. Després de matisar que no volien ferir “l’amor propi dels companys que tenen al seu càrrec el funcionament dels nostres espectacles”, afegia que el motiu de l’editorial era que “es fixi l’atenció un xic més en l’educació del nostre públic; els ingressos de la guixeta no han d’ésser l’única preocupació”. No era el primer cop que sortirien a la llum les diferències entre els anarcosindicalistes de la CNT i la UGT, dominada pels comunistes del PSUC. Després dels fets de maig de 1937, el dia 22, Vertical criticava que els cenetistes només permetien actuar a artistes anarquistes amb l’aval de la FAI.
“Els artistes de la UGT tenen dret a viure com els de la CNT i en el cas concret del film, L’exèrcit del poble neix és necessari que es representi tot seguit a Sabadell”.
L’última d’aquestes sessions especials es celebrà el 14 d’octubre de 1938 a l’Euterpe amb la projecció de El diputado del Báltico i un documental espanyol sobre la guerra. La sessió estava organitzada per la Junta de Defensa Passiva amb l’objectiu de recaptar fons per la construcció de refugis antiaeris.
A finals de 1938 cada cop era més difícil trobar material de projecció, circumstància que obligarà a incrementar els preus, com s’informava a Vertical el 13 d’octubre de 1938:
“L’encariment constant del material que està relacionat amb el cinema, fa que a partir del proper dissabte dia 15 del corrent, totes les localitats de tots els cinemes tinguin un augment. Qual augment, per major comoditat dels ciutadans que concorren a les sales d’espectacles, seran posats als cartells murals i a les taquilles de cada cinema”.
Poc després s’arribà al tancament de les sales quan era imminent l’entrada de les tropes franquistes. El nou règim retornà als seus anteriors propietaris els cinemes que havien estat municipalitzats i Parcerisa tornar a explotar tots els cinemes de Sabadell, llevat del Principal, gestionat per Antoni Fuster.
Espoir. Sierra de Teruel
Al començament de la Guerra Civil, l’escriptor i aventurer francès André Malraux va organitzar una esquadreta formada per pilots francesos que va combatre en suport de la República en 23 missions entre l’agost de 1936 i febrer de 1937 data de la seva dissolució. Des d’aleshores, es dedicà a una intensa tasca de propaganda adreçada a l’estranger a favor de la Segona República.
A l’estiu de 1938 s’entrevistà amb el primer ministre, Juan Negrín, a qui convèncer de proporcionar diners i materials per rodar una pel·lícula basada en la seva novel·la L’Espoir, publicada al novembre de 1937, basada en les seves experiències com pilot de guerra a Espanya i ambientada en batalla de Terol. Així mateix comptà amb el suport de Laya-Films. El rodatge, que començà al mes de juliol, va desenvolupar-se en condicions molt precàries. Les principals escenes es filmaren a Barcelona, Tarragona i Collbató on l’exèrcit republicà va cedir 2.000 soldats per fer d’extres. També, es filmaren algunes seqüències als aeròdroms militars del Prat i Sabadell (més info: ‘El Aeropuerto en la Guerra Civil‘).
L’imminent entrada de les tropes franquistes a Barcelona, a finals de gener de 1939, precipità la fugida de l’equip i que la pel·lícula s’acabés de rodar a França. Quan faltaven poc dies per ser estrenada a París, fou prohibida pel govern francès. Mesos després, a l’estiu de 1940, els ocupants nazis de França ordenaren la destrucció de tot el material de propaganda a favor de la República espanyola, inclosa la pel·lícula de Malraux. Miraculosament, va poder salvar-se una còpia. Recuperada al finalitzar la Segona Guerra Mundial, fou estrenada al 1945 i va guanyar el premi Louis Delluc.
Bibliografia
CASTELLS, Andreu. Sabadell. Informe de l’oposició. Guerra i revolució (1936-1939). Ed. Riutort, Sabadell, 1982.
CISTERÓ, Antoni. Campo de esperanza. Ediciones Barataria, 2018.
COLOMER AMAT, Emília. Saló Imperial. Un cinema històric a Sabadell. Societat Cinematogràfica Saló Imperial-1911, Sabadell, 1995.
DEU BAIGUAL, Esteve. Economia de guerra a Sabadell 1936-1939. Publicacions Abadia de Montserrat, 2020.
DD.AA. La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939. Ajuntament de Sabadell, 1986.
TORRELLA PINEDA, Josep i BEORLEGUI i TOUS, Albert. Sabadell, un segle de cinema. Fundació Amics de les Arts i de les Lletres, 1996.
Foto portada: un fotograma de la pel·lícula Espoir, d’Andre Malraux.