Ressenyem un episodi de la vida de la petita vila que provocà un gran rebombori i que desembocà en un procés judicial on desfilaren algunes de les principals famílies de Sabadell de l’època. Uns aldarulls on es barregen qüestions personals i raons polítiques.
A començaments del segle XVI Sabadell comptava amb uns 600 habitants. El nucli urbà era ben petit, al voltant d’una plaça de forma irregular que feia de mercat. Al centre de la plaça hi havia algunes barraques, dites taules, per a vendre gèneres i mercaderies. Justament, al davant d’una d’aquestes taules, estava la casa del notari (n. 15 plànol).
La senyoria de Sabadell, pertanyia al rei d’Aragó, Ferran el Catòlic, que l’havia donat com a regal de noces a la seva primera esposa, la reina de Castella Isabel la Catòlica. L’any 1506, Ferran, després de quedar-se vidu, va contraure matrimoni amb Germana de Foix a qui també va regalar la senyoria de Sabadell com a vila reial (més info: ‘La vila reial i els seus privilegis‘).
Les actes manuscrites del procés contra el notari de la vila Pere Joan es troben a l’Arxiu Històric de Sabadell (AHS) i han estat transcrites per Miquel Forrellad i Solà, advocat i germà menor de l’empresari i financer, Antoni Forrellad. Uns esdeveniments que, al seu parer, ens permeten aproximar-nos de forma molt vívida a la “vida popular quotidiana” de l’època.
L’any 1507 s’expandí per Catalunya una epidèmia de pesta. Davant d’això, el Consell de la Vila va adoptar les mesures habituals en aquests casos, descrites per l’historiador Miquel Carreras. Designar portalers per vigilar les entrades i sortides de la vila emmurallada, de manera que “algú que vingués de la part pestilent no fos receptat en dita vila”, tampoc que els sabadellencs “poguessen anar a dites parts pestilents” i després tornar a la vila (més info: ‘Les epidèmies de la pesta als segles XVI i XVII‘).
Madona Perejoana
En aquestes circumstàncies, sembla ser que la dona del notari Pere Joan, esmentada a les actes com “madona Perejoana”, va anar a Terrassa, a un lloc contaminat, i després havia retornat a Sabadell. Assabentats d’aquests fets, els jurats de la vila van requerir insistentment al batlle, Joan Llobet, a sancionar-la per haver vulnerat flagrantment les ordres del Consell de la Vila. El batlle, com a procurador reial, era l’única autoritat local amb atribucions per fer de jutge i dictar sentències. Ja sigui per amistat amb el notari o per raons polítiques, el batlle Llobet es va negar a atendre aquestes peticions.
Així les coses, el dissabte 17 d’abril de 1507, cap a la una del migdia, el jurats de la vila Pere Prim i Rafael Oromir s’encaminaren fins a la casa del notari Pere Joan. Allí es trobaren, asseguts a la taula davant la notaria, al batlle Llobet i a Jaume Oromir, germà del jurat, que s’esperaven que notari acabés de menjar per parlar amb ell. En aquell moment, estaven per la plaça Martí Berjó (francès), Antoni Salvany, Damià Santmartí i Martí Serrador. També, va presenciar els incidents el sabater Bartomeu Soler que tenia el seu obrador al costat de la notaria.
El dos jurats, al veure al batlle esperant al notari, l’intimidaren per tal que d’una vegada per totes imposés la sanció a madona Perejoana. Aquesta, al sentir els crits, va sortir a la porta de la casa, exclamant: “Per ma fe que puc jurar que no he entrat a la vila de Terrassa” i així ho va fer. Espantat per la cridòria, el notari va sortir a la plaça i s’encarà amb Rafael Oromir amb aquestes paraules:
- Per moltes coses em voleu mal vós n’Oromir, sempre teniu ganes d’enfastijar
- Jo el que faig, ho faig per la vila– li va respondre.
A partit d’aquí, s’encetà una cascada in crescendo d’insults i injúries, fins que el notari li va donar una espenta amb les dues mans al jurat Oromir, que li va respondre d’igual manera.
Aldarulls a la plaça de la vila
El rebombori provocà que molta gent s’atansés fins a la plaça. Segons els testimonis recollits en el procés, el notari Pere Joan va perdre els estreps. Es va treure el punyal que portava al cinturó per atacar al jurat Oromir qui, per defensar-se, va agafar la llança que portava en Salvany. D’altra banda, Jaume Oromir, germà del jurat, “a espasa tirada” va anar contra el notari, que va salvar-se gràcies a que el batlle LLobet i el sabater Soler van interposar-se. L’aldarull va adquirir grans proporcions al concentrar-se una gentada amb ballestes, espases i altres armes. Finalment, la cosa no va anar a majors. No van haver-hi ni ferits, ni morts i els vilatans retornaren a les seves cases.
Tanmateix, l’autoritat dels jurats de la vila havia estat greument menystinguda. Dos dies després dels incidents, es presentà davant del batlle una cèdula escrita on s’informava de la celebració de la reunió del Consell de la Vila per tractar d’aquest tema on, per majoria, s’havia decidit requerir-lo per tal que sancionés a la dona del notari per haver anat a Terrassa. També, iniciar el procediment judicial contra el mateix notari per haver injuriat i agredit al jurat Rafael Oromir. Per això, devia ser empresonat fins que respongués davant la justícia del seus delictes.
Al batlle i al mateix jutge Llobet no li va quedar d’altra que iniciar el procés judicial i arrestar al notari.
Desfilada de testimonis
En les actes del procés desfilen en qualitat de testimonis alguns dels qui van protagonitzar o presenciar els incidents com ara el jurat Pere Prim, Bartomeu Argemir, Feliu Feu, Pere Arús, el francès Martí Berjó, el sabater Bartomeu Soler, Damià Santmartí, el jurat Rafael Oromir i Antoni Salvany. Com escriu Forrellad:
“La major part d’aquests testimonis són de famílies sabadellenques ben conegudes. Els Argemir eren comerciants que es dedicaven al negoci dels préstec de diners i animals als pagesos. El Feu, el primer dels quals de qui es té notícia era fuster, posseiran amb el temps la masia que prendrà aquest nom i assoliran la noblesa. Els Oromir eren paraires, i els Salvany d’una antiga família de Sabadell, van ocupar el càrrec de jurats de la població amb molta freqüència.”
Malauradament, a l’AHS es conserven els testimonis, però no la sentència. Com indica Forrellad, “això no vol dir pas que no es vagi dictar sentència, sinó simplement que el lligall conté només les instruccions sumarials. Cosa normal, ja que les sentències s’acostumaven a copiar per separat, en llibres especials”. Malgrat no tenir proves documentals, tot sembla indicar que la sentència seria condemnatòria. S’ha de dir que la pesta no va afectar Sabadell, malgrat la Perejoana de qual també ignorem si va ser sancionada.
Rerefons polític
A parer de Forrellad, els incidents tenien un rerefons polític. L’alcalde Joan Llobet estava vinculat a la casa feudal dels Meca que estava enfrontada amb el jurat Oromir. D’altra banda, el càrrec de notari tenia una gran consideració i importancia a l’època. Era l’encarregat de redactar les escriptures dels testaments, contractes, compra-vendes… També, era l’escrivent o secretari del Consell de la Vila. En aquesta qüestió, hi havia un conflicte entre el batlle i els jurats que demanaven la creació d’un secretari nomenat pel Consell de la Vila amb atribucions de fedatari públic i independent del notari, llavors l´únic que posseïa aquesta facultat.
De manera que el procés contra el notari Pere Joan seria un episodi més de la prolongada lluita dels sectors populars de la vila contra els privilegis de la noblesa feudal.
Bibliografia
ARGEMÍ RELAT, Mercè. El naixement de la vila al voltant d’un mercat medieval. Edita AARS, Sabadell, 2010.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Ajuntament de Sabadell, 1932.
FORRELLAD SOLÀ, Miquel. El procés del notari de Sabadell. Arraona, revista d’història, n. 8, 1979.
MATEU i VIDAL, Ernest (transcripció i ordenació). Ordinacions de la Universitat de la Vila i terme de Sabadell, segle XVI. Vol. I, Comissió de Cultura, Ajuntament de Sabadell, 1968.
Foto de portada: detall de l’acta de constitució del jurat.