Al darrer terç del segle XVIII esclatà una greu conflicte a causa de l’escassetat d’aigua que enfrontà l’important Marqués de Ciutadilla amb el poble de Sabadell. L’amenaça d’un motí va menar a la victòria de les reivindicacions populars en un típic mecanisme d’equilibri de poders durant l’Antic Règim.

Des de la segona meitat del segle XVIII les elits locals es dividiren en dos grups enfrontats anomenats valons i blanquillos. No es tractava de partits en el sentit actual del concepte doncs no operaven com organismes formals ni tenien programes polítics definits. Els blanquillos, que representaven a les forces oligàrquiques, van prendre el seu nom del rector de la parròquia de Sant Fèlix, Pere Blanch, i comptaven amb el suport del marquès de Ciutadilla, amb grans interessos a la vila. Els valons gaudien d’un suport veïnal i popular més ampli i entre els seus dirigents figuraven els metges il·lustrats Francesc Montblanch, Pau Puigjaner o Antoni Bosch i Cardellach.

En l’anàlisi de Mercè Renom, la base social dels blanquillos estava formada pels pagesos de mas, és a dir els propietaris de masos ubicats al voltant de la vila que conreaven productes de secà com blat i vinya destinats a ser venuts als mercats i els paraires que aviat esdevindrien fabricants tèxtils. Per la seva banda, els suports dels valons es situaven entre els pagesos d’horta que conreaven per al consum de la població, així com d’artesans i menestrals.

El maig de 1758 esclatà un greu conflicte entre el marquès de Ciutadilla i els regidors de la Casa del Comú (avui diríem Ajuntament) per la qüestió de l’aigua. El creixement de la població, una part de les seves subsistències provenia dels cultius de les hortes a l’interior de la vila,  i la multiplicació d’establiments tèxtils que necessitaven un gran quantitat del líquid element havia provocat una greu escassetat d’aigua que està en l’origen del conflicte.

La nissaga dels Meca

Abans d’entrar en aquesta qüestió, haurem de fixar-nos en la nissaga dels Meca que ostentaven el marquesat de Ciutadilla i posseïen el Casal Meca, ubicat al bell mig de l’actual plaça del doctor Robert. Els Meca eren originaris de Malfet, un petit poble prop d’Agramunt d’Urgell, la primera referència escrita dels quals es remunta al segle XIII durant al regnat de Jaume I el Conqueridor.

La relació dels Meca amb Sabadell data de finals del segle XV, arran del matrimoni de Lluís de Meca amb Aldolça Marquet, pubilla i darrera descendent de la poderosa família dels Marquet, propietària de l’esmentat casal i de diverses propietats a la vila. El seu poder i influència s’incrementà a mitjans del segle XVI a causa del matrimoni de Bernat de Meca amb Isabel de Clasquerí, pubilla i darrera descendent de la nissaga dels Clasquerí, la qual des de 1310 havia obtingut a perpetuïtat la Baylia de Sabadell. La Baylia o batllia, d’on procedeix el terme de batlle, era l’equivalent a l’Antic Règim del que avui diríem alcaldia.

Si amb el matrimoni amb Aldonça Marquet els Meca obtingueren casa i propietats a Sabadell, l’enllaç amb Isabel de Clasquerí els hi proporciona un gran poder polític a l’heretar el dret de la batllia natural o perpètua.

Tanmateix, el 20 de maig de 1553, els regidors de Sabadell presentaren davant la Reial Audiència un plet contra la batllia dels Meca. Com explica Miquel Carreras, la població no tolerava “el pòndol del govern de la vila en mans d’una família”. Aquest plet es perllonga durant molts anys amb diverses vicissituds. Finalment, el 12 d’abril de 1574, es dictà la sentència segons la qual el dret de jurisdicció sobre la vila de Sabadell pertanyia al Procurador Reial, però que en absència d’aquest corresponia als Meca.

Arran d’aquesta sentència s’encetaren negociacions entre el Consell de la Vila i la família Meca. Finalment s’arribà a l’acord, el 27 d’agost de 1582, mitjançant el qual els Meca renunciaven a la batllia natural a canvi de 550 lliures barceloneses. Aquest pacte no significà que els Meca abandonessin la ciutat ni que deixessin d’intervenir activament en la vida pública de Sabadell.

L’any de 1702, Josep de Meca rebé de Felip V el títol de Marquès de Ciutadilla per la senyoria de la seva dona, Isabel de Cardona, sobre aquesta vila de l’Urgell. A parer de Joan Alsina i Giralt, la concessió del títol nobiliari corresponia a una estratègia del monarca borbònic per assegurar-se el recolzament de certes poderoses famílies catalanes. En un primer moment Josep de Meca va donar suport al Borbó, però després es passà al bàndol austriacista on els seus fills, Antoni i Ramon, tingueren un paper destacat a la Guerra de Successió (1701-1715). Tant és així que Carles d’Habsbourg va nomenar Josep de Meca comte al 1706 i marquès al 1707. Al 1712, el pare i els seus dos fills veient la guerra estava perduda es retiraren a les seves propietats de Sabadell i Castellar del Vallès.

Com explica Bosch i Cardellach, la seva dona, Isabel de Cardona, va sortir, el 3 de setembre de 1713, acompanyada pel rector de Sant Fèlix i els notables de la vila per implorar a les tropes borbòniques que no saquegessin Sabadell com havien fet a Terrassa i Caldes de Montbui. Un objectiu que va assolir “habiendo superado gravísimas dificultades y probablemente habiendo regalado muy bien a las tropas”. 

La lluita per l’aigua       

Els Meca havien obtingut –com consta a les Ordinacions de la Universitat de la Vila i Terme de Sabadell– el 18 d’octubre de 1656 el privilegi de disposar “per lo servei de sa casa, una ploma d’aigua viva” per regar el seu hort. Anys més tard, el 26 març de 1673, aquest privilegi fou confirmat en els següents termes:

“Que se consedesca una ploma d’aigua viva durant lo beneplacit de la vila i de sos successors al noble Don Antoni Meca, lo qual haja de acceptar ab dita forma i no altrament”.

La ploma era una mesura de l’època equivalent a 1,5 litres d’aigua per minut. D’altra banda, el convent dels caputxins, ubicat a l’actual plaça de les Dones del Tèxtil (abans plaça Marcet) gaudia d’un tracte de favor semblant respecte al subministrament de l’aigua. De fet, de les 43 plomes d’aigua que pertocaven a Sabadell, nou (el 21 per cent del total) anaven cap a l’esmentat convent.

Al maig de 1758, davant la greu escassetat d’aigua, l’Ajuntament controlat pels valons van decidir tallar la conducció que anava fins el Casal Meca. Aleshores, segons Bosch i Cardellach, el marquès de Ciutadilla va intentar subornar als regidors oferint-los 30 lliures. Aquests no ho van acceptar i van respondre convocant a tot el poble. L’any 1765, la Reial Audiència va realitzar un canvi al govern de la vila, atorgant el govern municipal als blanquillos, arran de la campanya de queixes i denúncies protagonitzades per Pere Blanch.

A finals del mateix any, els regidors blanquillos van garantir la concessió a perpetuïtat de la ploma d’aigua. A parer de Bosch i Cardellach en aquesta concessió hi haver un afer de corrupció, atès que a canvi de l’aigua el marquès de Ciutadilla havia aconseguit que l’Audiència Reial els hi garantís la continuïtat en els seus càrrecs als regidors blanquillos. Aquesta decisió fou denunciada pel metge Pau Puigjaner, del partit való i que ostentava el càrrec de síndic procurador; un càrrec introduït a Catalunya al 1760 per Carles III amb la funció de fiscalitzar i controlar l’acció dels governs municipals.

A la primavera de 1769 es produí una altre crisi per l’escassetat d’aigua. Això va menar l’Ajuntament a tallar la conducció d’aigua al Casal Meca. Poc després, el marquès de Ciutadilla, Antoni Meca, que residia a Barcelona, va invocar els seus drets i el 6 de juliol de 1769 es presentà a Sabadell, acompanyat per un agutzil i el notari d’Intendència amb la intenció de reobrir la conducció de l’aigua. Per impedir-ho es concentrà davant el Casal Meca una gentada, en la seva majoria dones. Però -com relata Bosch i Cardellach- el batlle, Josep Duran Cuiàs, seguint les ordres de la superioritat ordenà al paleta Francesc Obiols reobrir la polèmica conducció. Davant d’això, escriu Bosch i Cardellach:

“Las mugeres se atrevieron, sobre dicterios, palabras, silvos y fango, a mil tropelías contra los comisionados de Barcelona que el bayle –aunque aparentemente acérrimo para el auxilio- no pudo impedir ni castigar”.

Hem de tenir en compte que les restriccions d’aigua afectaven sobretot els pagesos d’horta i als artesans, però especialment a les dones que per a fer la bugada havien de desplaçar-se fins al riu Ripoll.

Alguna cosa hauria de passar ja que dies després, el 27 de juliol, la Intendència tornava a Sabadell per obrir el conducte d’aigua que anava al Casal Meca. Això provocà que els regidors de l’Ajuntament demanessin a l’alcalde que s’oposés a dita reobertura. Així les coses, entre finals d’agost i inicis de setembre, es succeïren les reunions de veïns als carrers de vila que redactaren diversos memorials. Com indica Mercè Renom, aquests eren molt semblats, circumstància que denota que es “tractava d’una acció coordinada” i on manifestaven els prejudicis provocats per la manca d’aigua.

Aquests memorials foren adreçats als diputats i síndics per tal que fossin presentats a l’Ajuntament. A més, dos metges, Josep Calsada i el ja citat Pau Puijganer, tots dos del partit való, i el cirurgià Feliu Cruz anaren a declarar per denunciar els perills sanitaris generats per la manca d’aigua. Entre els signats d’aquest memorials hi figuraven pagesos d’horta, artesans i destacats representants dels valons, No s’hi troba cap signant dels masos cerealístics els quals, d’una banda, no es veien afectats per les restriccions d’aigua i que, per l’altra, recolzaven als blanquillos que havien concedit a perpetuïtat la polèmica ploma d’aigua. Finalment, el 6 de setembre de 1769 es revocà l’ordre i es tornà a tallar la conducció d’aigua al Casal Meca.

L’amenaça de motí

El tema semblava definitivament solucionat quan, a principi d’agost de 1770, es presentà a Sabadell un agutzil del jutjat de Granollers, acompanyat pel procurador del marquès de Ciutadilla i un paleta, amb un decret que obligava als regidors, diputats i síndics de la vila, sota pena de multa de 25 lliures, a obrir la conducció d’aigua. La noticia provocà una concentració –escriu Bosch i Cardellach-:

“Assí hombres como mugeres, muchachos y muchachas, llenado casi la plassa, con gritos, por ver que con tantas escases y esterilidad de agua, se había de dar al citado Marqués (…) y una multitud de mugeres encima del conductor para pribar que no se abriese”. Al mateix temps es presentaren a l’Ajuntament diversos representants del poble amb un memorial al qual donaren lectura i que denunciava al “marqués Meca que quiere la aqua de nuestras fuentes, no sólo una pluma que intrussamente le dieron unos regidores malos administradores del común, sí también dos, tres, quatro y más plumas de agua”. Després d’advertir que “el pueblo está alborotado y no poderle sosegar”,exigiren que“en ningún modo y en ningúna parte dexe tomar agua de nuestros aconductos”.

En aquest sentit, instaven a l’Ajuntament a plantejar un plet als tribunals costejat amb els béns propis del comú o “de los particulares tassados a cada lo que le corresponde”; és a dir, segons la seva capacitat econòmica. Mentrestant la plaça continua omplint-se de gent i van aparèixer alguns homes armats.   

Després de la lectura del memorial, els representants municipals decidiren parlamentar amb l’agutzil de Granollers per comunicar-li que entre els concentrats es deia que estava actuant de manera partidista a favor del marquès i contra els interessos del comú, De manera que seria impossible contenir-los. Davant l’amenaça del motí, l’agutzil desistí de fer complir el decret i retornà a Granollers amb el paleta i el procurador del marquès.

Com remarca Renom, tot citant a Edward P. Thompsom, només l’amenaça de motí tenia “efectes dissuasius, favorables a les demandes populars”. Justament, aquest era un dels típics mecanismes d’equilibri de poders a l’Antic Règim en què el poble estava privat de drets polítics.

El Escolapis vells

Segons explica Alsina i Giralt, possiblement els Meca es traslladaren a Barcelona a mitjan del segle XVIII, de manera que la seva influència a la ciutat va anar minvant. El març de 1816 feren donació del Casal Meca a les Escoles Pies que començaren a funcionar com a col·legi el 1818; per això, l’edifici també fou conegut popularment com els Escolapis vells. El Casal Meca fou enderrocat el 1899. En l’indret que havia ocupat es bastí la plaça del Dr. Robert que fou inaugurada el 1903.

D’altra banda, el marquesat de Ciutadilla passà el 1788 a Antoni Cortès de Andrade, el 1824, als marquesos de Sentmenat i el 1971 als Sagnier. El seu actual titular és Joaquim Sagnier i Taramona, 12è marquès de Ciutadilla.  

Bibliografia

ALSINA i GIRALT, Joan. Els Meca a Sabadell. Plaça Vella n. 25, Castellar del Vallès, 1988.
ARGEMÍ, Mercè i DEU, Esteve. 900 anys d’història de l’aigua a Sabadell. Del segle XI al 1949. Companyia d’Aigües de Sabadell, 1999.
BOSCH i CARDELLACH, Anton. Memòria de las cosas notables de la vila de Sabadell comensat en desembre de 1787, Ed. Mediterrània, 2003.
– Anales de la vila de Sabadell desde el año 987 hasta el de 1770. Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell, 1992.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
RENOM, Mercè. Conflictes socials i revolució. Sabadell. 1718-1823. Eumo Editorial, Vic, 2009.

Foto portada: el Casal dels Meca, a finals del segle XIX.