Tracem un perfil biogràfic del metge il·lustrat que fou el primer historiador de Sabadell. A més, va tenir un destacat paper polític als anys convulsos de l’última dècada del segle XVIII quan exercí de secretari i arxiver municipal.
Antoni Bosch i Cardellach va néixer el 12 de gener de 1758 al carrer de Gràcia de Sabadell, al davant de la seu central del que després va ser la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Va ser el primogènit dels cinc fills del matrimoni format per Isidre Bosch Torrella, teixidor de lli, i Teresa Cardellach Galí. Els Bosch procedien de la casa Bosch de Basea o del Molí a les afores de Terrassa. Els Cardellach eren originaris de França d’un mestre d’obres instal·lat a Terrassa a principis del segle XVII els descendents del qual foren paraires. El matrimoni poc després de casar-se es traslladà a Sabadell quan tenia poc més de 2.000 habitants.
Antoni va cursar les seves primeres lletres a l’Estudi del comú de la vila amb el mestre Sixte Quintana on, entre altres coses, va aprendre gramàtica llatina. Al complir 10 anys, els seus pares l’enviaren a Palau-solità de Plegamans per continuar els seus estudis amb el mestre de renom Joan Cases de Guissona. Allí s’allotjà a Can Aiguader a canvi d’ensenyar als dos noies de la família. Al cap de dos anys, quan el seu mestre Joan Cases fou contractat pels regidors de Sabadell, tornà a la seva casa del carrer de Gràcia i continuà durant dos anys la seva formació a l’Estudi de la vila amb el mateix mestre i amb el rector de la parròquia de Sant Fèlix, mossèn Salvador Costa, a canvi de fer-li de servent i escolà.
Al complir 14 anys es traslladà a Mataró per continuar els seus estudis al col·legi dels Escolapis que a l’època gaudia d’un gran prestigi. A parer del seu biògraf, Ernest Mateu, els seus pares prengueren aquesta decisió aconsellats pel rector de Sant Fèlix que col·laboraria a sufragar els estudis. En qualsevol cas, per costejar la seva manutenció va treballar d’ajudant de l’advocat Miquel Sanromà. En dos anys completà la seva formació de gramàtica llatina i retòrica. Decidit a continuar amb els estudis superiors, amb 16 anys, ingressa en la facultat de Filosofia del Col·legi Episcopal de Barcelona, l’únic centre docent on es podien cursar estudis superiors. Durant els dos anys que va estudiar allí treballà per mantenir-se a mitges de mestre o criat en cases particulars.
Per aquesta trajectòria tot semblava apuntar que, com desitjava la seva mare, seguiria la carrera eclesiàstica. Tanmateix, coincidint amb la mort de la seva mare, decidí orientar la seva formació cap a la medicina. Així. el 1776, es matriculà a la Universitat de Cervera on al cap dos anys acabà els estudis de Filosofia i obtingué amb la màxima qualificació el títol de Batxiller, mentre donava classes a nens o als seus condeixebles.
Decidit a doctorar-se en medicina, intentà matricular-se a la Universitat de Montpeller, però fou detingut a Perpinyà juntament amb altres companys sent expulsat de França al ser confosos per desertors de l’exèrcit espanyol ja que duien el cap rapat i portaven passaports fals.
Finalment, ingressà en la Universitat de València que aleshores estava considerada la millor en medecina. Durant dos anys no es va moure de València, compaginant els estudis amb el treball de mestre. Al finalitzar el segon curs i amb altres condeixebles realitzà una sèrie de viatges per Madrid, Múrcia, Andalusia, Castella i Aragó. Al tercer any, a València, va fer les primeres disseccions i tractaments a malats, alhora que en el seu temps lliure freqüentà la biblioteca de la Universitat i l’arxiu de l’arquebisbat on aprengué paleografia i s’apassionà per la investigació històrica. Per motius que no estan aclarits, decidí acabar el quart curs i darrer de la carrera de medecina a la Universitat d’Osca. Superats els exàmens es traslladà a Barcelona sota el mestratge del doctor Benet Pujol on, a l’Hospital General, emprengué les pràctiques mèdiques obligatòries per obtenir el títol de llicenciat en medicina.
Metge a Bràfim
Al març de 1783, amb tots els certificats i pràctiques mèdiques adients, es desplaçà a Cervera on superà els exàmens de batxiller i llicenciat en medecina i a l’abril tornà a Barcelona per exercir de metge. Durant tres mesos treballa l’Hospital General amb el doctor Pujol, però Bosch i Cardellach ambicionava instal·lar-se pel seu compte. Aconsellat pels seus col·legues i acompanyat per la seva germana Tecla, es anà a Bràfim, aleshores rica població de l’Alt Camp a Tarragona, productora d’oli i vi. Allí va romandre durant quatre anys i cinc mesos on es guanyà el reconeixement com bon metge. Quan portava dos anys a Bràfim, va contraure matrimoni per poders, el 2 de febrer de 1785, amb Teresa Ribas Jubany de qui era nuvi des del seu darrer any d’estudiant. Als deu dies del casament la núvia viatjà fins a Bràfim, però malalta de tuberculosi va morir poc després, al mes de març. Quan havien passat set mesos del decés va tornar a casar-se amb Josepa Vivas Soler, una rica pubilla de 18 anys hereva de moltes propietats a Bràfim i al Camp de Tarragona. Amb aquesta dona va tenir vuit fills dels quals van sobreviure cinc, dos nois i tres noies, tots ells nascuts a Sabadell.
A Bràfim, Bosch i Cardellach va traduir diverses obres franceses de medecina i una memòria sobre l’epidèmia de verola que patí aquesta vila que presentarà el 1803 a l’Acadèmica de Medecina de Barcelona i que serà premiada amb la medalla d’or.
Secretari i arxiver municipal en temps convulsos
Amb 25 anys, al desembre de 1787, retornà a Sabadell on s’instal·là en una casa al costat de la dels seus pares. Aleshores començà a redactar la Memòria de les coses notables de la vila de Sabadell comensat en desembre de 1787 que tindria la seva continuïtat en l’obra Memorias de Sabadell hasta el año 1804. Aquests dos llibres juntament amb els Anales de la Villa de Sabadell desde el año 987 hasta el de 1770 són les primeres cròniques de la historia de la ciutat i referència obligada per conèixer els esdeveniments de l’època. De fet, s’haurà d’esperar fins a la dècada de 1930 del segle XX per trobar una síntesi històrica semblant en l’obra Elements d’història de Sabadell de Miquel Carreras Costajussà.
Quan arribà a Sabadell la ciutat estava dividida en dos bàndols oposats: els blanquillos i els valons. Els primers, que representaven als poders oligàrquics i que van prendre la seva denominació de Pere Blanch, rector de la parròquia de Sant Fèlix, comptaven amb el suport del marquès de Ciutadilla amb molts interessos a la vila i estaven liderats per Joan Mimó Turull, notari i secretari del Consell de la Vila (avui diríem Ajuntament). Els segons representaven als sectors il·lustrats i reformistes amb el suport de la menestralia que trobaren en Bosch i Cardellach i en el també metge Francesc Montblanc els seus dirigents més destacats.
Els enfrontaments entre ambdues faccions culminaren en la revolta popular anomenada els rebomboris del pa, provocats per la mala qualitat i el preu d’aquest aliment bàsic. Segons Andreu Castells, Bosch i Cardellach fou “no sols era el cabdill sinó l’organitzador, encara que per la tipificació del seu treball de metge va mantenir-se a l’ombra”. En qualsevol cas, el motí provocà la destitució de l’ajuntament blanquillo com a responsable del “mal govern” i s’anomenà, el 5 d’abril de 1791, a Bosch i Cardellach, secretari i arxiver municipal, en substitució de Mimó, càrrecs que exercirà fins el 26 de març de 1795.
A l’arxiu desenvolupà una ingent tasca de catalogació i descripció del fons municipals amb l’elaboració d’inventaris. Així va compilar en 26 volums els diversos documents que romanien a l’arxiu sense classificar: instruccions i notícies dels Diputats i Personers, memorials presentats a l’Ajuntament, títols de Batlle i regidors, tabes i resolucions de l’Ajuntament. A més, va ordenar en vuit volums les Resolucions del Consell de la Vila del 1548 fins al 1716, amb anotacions seves, del 1720 fins al 1747. També classificà els 60 pergamins i Privilegis de la Vila, confrontant-los amb les transcripcions fetes en el Llibre de Privilegis de Sabadell, del 1606. Així mateix compilà en manuals monogràfics els documents referents a la pabordia de Sant Salvador i l’Hospital de Sabadell. Per realitzar aquesta tasca va haver d’enfrontar-se als tribunals amb el seu enemic mortal, el notari Mimó, que retenia a casa seva una part important d’aquesta documentació. Més enllà de la seva tasca d’arxiver, va emprendre l’estudi i descripció de les famílies Salas i Salvatella i els Duran del Pedregar.
D’altra banda, la seva tasca com a secretari es va veure determinada per les oneroses conseqüències de la Guerra contra la Convenció, també denominada Guerra Gran contra França (1973-1795). Sabadell va patir unes càrregues insuportables derivades de l’allotjament de les tropes que anaven al front, dels anomenats bagatges (la requisa a particulars d’animals de càrrega per al transport militar) i sobretot per les lleves forçoses per a l’exèrcit i el sometent que arruïnaren l’hisenda municipal. Bosch i Cardellach va haver d’exercir el càrrec entre enormes dificultats derivades, d’una banda d’intentar calmar el malestar del poble que es negava a complir amb els requeriments de les autoritats reials i de l’altra per les pressions d’aquestes per fer complir les seves ordres. A més, va haver d’entomar la dura campanya en contra seva, aprofitant-se del malestar popular, del seu arxienemic, el notari Mimó.
Finalment, esgotat per tants esforços i maldecaps quan es signà la pau amb França presentà la seva dimissió, al·legant motius de salut, amb l’amargor de veure que Mimó aconseguia ser nomenat secretari de l’Ajuntament, encara que només l’exercirà durant un any i mig. De fet, com indica Mercè Renom el radicalisme de la Revolució francesa estroncà moltes de les vel·leïtats reformistes dels sectors il·lustrats i el mateix Bosch evoluciona cap a posicions més conservadores de suport a la religió catòlica i la monarquia.
Retirat de la vida pública, es concentrà en la professió mèdica que havia compaginat mentre exercia de secretari i arxiver i continuà redactant la crònica dels esdeveniments de la vila on també es recullen dades demogràfiques i meteorològiques. Així ens ha llegat un valuós relat de les funestes conseqüències de la Guerra amb Anglaterra (1796-1802) que era un important destí d’una bona part dels productes agrícoles i industrials catalans, a banda de provocar pel domini britànic dels mars la interrupció del comerç amb les colònies d’Amèrica. Unes circumstàncies que provocaren una greu crisi en les manufactures tèxtil de llana i cotó a Sabadell, moltes de les quals van haver de suspendre la producció.
Tanmateix, preocupat per la baixa qualitat de l’ensenyament públic, va promoure la creació d’una societat de veïns per tal d’apujar el salari del mestre i millorar el nivell educatiu. Aquesta societat va funcionar durant uns vuit anys la qual, el seu biògraf, Ernest Mateu, considera “el primer intent de precursor de les escoles particulars modernes”. De fet, abans no havia enviat als seus fills a l’escola del Comú i s’encarregà personalment de l’educació dels seus fills. Amb aquest objectiu va redactar un Catecismo de la Doctrina Cristiana i un Compendio de Historia Antigua.
Retorn a Bràfim
El 20 de juliol de 1804, sense que es sàpiguen el motius de la seva decisió, marxà de Sabadell cap a Bràfim amb les seus cinc fills i la seva dona. La partida es va veure enterbolida per la mort, el mateix dia, de la filla petita de dos anys d’edat. Allí s’instal·là a la casa pairal de la seva dona on enceta una difícil convivència amb la seva sogra Francesca Soler, vídua d’Isidre Vivas, qui havia deixat a aquesta com usufructuaria dels seus béns i hereva a la única filla, la dona d’en Bosch i Cardellach.
Als set mesos i mig d’estança a Bràfim, la seva dona va caure malalta i morí. De manera que l’herència passà al seu fill Agustí, aleshores estudiant a Cervera, amb l’obligació de proporcionar una elevada pensió a la seva sogra que va tenir moltes dificultats en poder pagar. Al quatre mesos i mig de viduïtat, va contraure matrimoni, el tercer, amb la també vídua Maria Ferrer de Puigpelat, mare de dues noies. Aquest enllaç desfermà la ruptura de les ja tenses relacions amb la seva sogra que marxà a Valls en mig d’improperis i retrets. Això mena a Bosch a deixar de pagar-li la pensió i la denúncia d’aquesta davant els tribunals.
A Bràfim, a més de continuar exercint la medicina, es dedicà a millorar la producció de les vuit propietats dels Vivas que al cap d’uns anys es va doblar. Així mateix, entre 1803 i 1809, treballà en la traducció al castellà d’obres mèdiques redactades en llatí i francès i acabà una sèrie de monografies sobre la Freqüencia de calenturas intermitentes en nuestra España, Memoria sobre el contagio de la tisiquez i una altre Sobre la Gota. Tanmateix, l’obra que li donarà renom i serà objecte d’una llarga polèmica entre els teòlegs fou Razones médicas que prueban no ser obligados los sexagenarios al ayuno eclesiástico.
La seva vida a Bràfim va quedar completament trasbalsada arran de la invasió napoleònica que, des del gener de 1809 a mitjan de 1813, assolà Tarragona. La seva casa de Bràfim va patir vuit saqueigs dels francesos i la destrucció de la seva biblioteca que obligaren a la família a refugiar-se a les muntanyes del Penedès i del Priorat, en estances a Porrera, el Pont de l’Armentera i durant dos anys a Vilabella. Producte d’aquestes experiències és la seva obra, Diario de las operaciones de guerra que tuvieron lugar en Brafim y su comarca. A més, va haver de suportat les intrigues de la seva sogra que va denunciar-lo davant les autoritats franceses amb la intenció que fossin venudes les seves propietats. Bosch es defensà davant Delange, subprefecte de Tarragona; encara que aconseguí conservar les terres va ser condemnat a pagar les despeses del judici, celebrat al desembre de 1811, i pagar-li una pensió mensual de sis duros.
Acabada la guerra, tornà a Bràfim on redactà la seva autobiografia, Sucesos de mi vida, i una síntesi històrica de les famílies Bosch de Terrassa i Vivas de Bràfim. Així mateix treballà en diversos estudis mèdics que foren objecte de reconeixement per part de l’Acadèmia de Medecina de Barcelona. També va ser el primer metge que inoculà la vacuna contra la verola a Bràfim
L’any 1820 va caure greument malalt. Acceptà, per recuperar-se, la plaça de metge al monestir de les Santes Creus on si li va proporcionar una casa prop del monestir. Tanmateix, a conseqüència d’enfrontar-se a l’assalt d’una partida de lladres va quedar molt mal parat i amb símptomes de malaltia mental que l’obligaren a tornar a Bràfim.
Mort a Sabadell
El 1822, després de 18 anys d’absència, retornà a Sabadell, envellit i molt malat, de manera que ni podia exercir la medecina ni escriure. També, amargat pel fet que el seu primogènit, Agustí, no va voler seguir la professió mèdica, ni fer-se càrrec de les possessions de Bràfim, sinó que va preferir seguir la carrera militar.
Després de tants anys, segons Ernest Mateu, ningú se’n recordava d’ell i en “aquests set anys darrers de la seva vida, la presència d’en Bosch a Sabadell passà desapercebuda”. Antoni Bosch i Cardellach va morir el 25 de gener de 1829. Cap estament social o acadèmic es va fer ressò del seu decés. Com consta a la seva partida de defunció, fou enterrat al cementiri del comú ubicat al Taulí.
Hauran de passar molts anys per la recuperació de la seva memòria. En aquest sentit, destaca l’obra redactada per Agustí Rius, Biografía del Dr. Antonio Bosch y Cardellach, publicada el 1864 en diverses entregues al setmanari Eco del Vallès. L’any 1929, sent alcalde de Sabadell, Esteve Maria Relat, s’acordà donar el seu nom complert al carrer transversal de la Rambla que, des del 1850, s’anomenava carrer d’en Bosch. L’any 1942, sota l’alcaldia de Josep Maria Marcet, es fundà l’Institució d’estudis històrics locals que portà el seu nom i que tres anys més tard esdevindria Fundació Bosch i Cardellach. D’altra banda, les seves principals obres historiogràfiques sobre Sabadell ha estat reeditades en diverses ocasions.
Bibliografia
ALSINA, Joan i FORRELLAD, Miquel. Les “Memòries” d’Antoni Bosch i Cardellach. Quaderns d’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach, n. 96, Sabadell, 2005.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’Història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, Informe de l’Oposició. Prolegòmens (1788-1868), Ed. Riutort, Sabadell, 1975.
MATEU i VIDAL, Ernest. Antoni Bosch i Cardellach. Edicions de la Comissió de Cultura, Ajuntament de Sabadell, 1969.
RENOM, Mercè. Conflictes socials i revolució. Sabadell, 1718-1823. Eumo Editorial, Vic, 2009.