Dimecres passat al matí va tenir lloc a l’Arxiu Històric de Sabadell (AHS) un emotiu acte amb la presència d’alguns dels familiars de quatre sabadellencs que van exiliar-se després de la Guerra Civil a Mèxic i Xile. Un bon pretext per mostrar les dimensions de la tragèdia humana que suposà l’exili.
L’acte fou presentat per la regidora Sílvia García com una mostra del reconeixement als vora 1.300 refugiats i exiliats sabadellencs, a través dels testimoni dels seus familiars i amb l’objectiu que successos com aquests no tornin a repetir-se.
Joan Comasòlivas, director de l’AHS, va glossar la tasca realitzada per l’Arxiu en aquesta matèria amb les donacions l’any 1996 de materials de Sílvia Oliver, filla de Joan Oliver (Pere Quart) l’escriptor de la Colla de Sabadell, així com la voluminosa documentació aportada per la família de Josep Rosas que van permetre la publicació el 2005 de les seves memòries El ciutadà desconegut. Del Llobregat al Mapocho. També, esmentà les donacions de la família d’Aragay i de la de Sarrà amb més de 700 cartes i altres escrits. Comasòlivas ha reivindicat aquesta tasca de “recuperació de la memòria democràtica” així com l’aproximació a la història col·lectiva a través dels testimonis individuals.
L’exili mexicà d’Amadeu Aragay
Montserrat Graells Sobré, estanquera, acompanyada per la seva mare, Pepita Sobré Aragay, neboda d’Amadeu Aragay va ser la primera en intervenir. Amadeu Aragay, nascut el 1886, fou un polític republicà que inicià la seva carrera política al Círcol Republicà Federal (CRF) i com regidor dels republicans radicals d’Alejandro Lerroux. La seva amistat amb Francesc Layret i Lluís Companys, diputats per Sabadell, foren determinants per a la seva evolució ideològica que el portarà a la Unió de Rabassaires, de la que fou secretari general, i a ERC, formació de la que fou diputat a Madrid. A la Guerra Civil va formar part del Comitè Permanent d’ERC com a secretari d’actes i comptabilitat. Al final de la guerra, va exiliar-se primer a Tolosa (França) i després a Mèxic, on arribà el 22 de maig de 1942 a bord del vaixell Nyassa. Al Districte Federal treballà en diverses activitats comercials, participà en diversos grups catalanistes i fou membre actiu a l’Orfeó Català, presidit pel també sabadellenc Jaume Camps Illa. Va morir a Ciutat de Mèxic el 10 d’octubre de 1965 on està enterrat El 24 d’abril de 1998, l’Ajuntament de Sabadell li dedicà una plaça al Centre de la ciutat.
Montserrat Graells va explicar el contingut de la correspondència amb la germana de la seva àvia. Unes cartes que tractaven de qüestions familiars i personals i de les dificultats de la seu exili a Mèxic, mai de política. Les missives estaven escrites en castellà -cosa que mai havia fet abans- obertes i revisades per la censura franquista. També, esmentà la tasca del seu oncle en els casals catalans de Mèxic.
Per motius de salut no va poder assistir, com estava previst, Heidi Burguès Padrós, filla de Frimari Burguès Cañomeras, exiliat a Mèxic, i neta de Marian Burguès.
Salvador Sarrà o el compromís amb la cultura
La figura de Salvador Sarrà Serravinyals fou evocada pel seu net Claudi Sarrà Loyola, acompanyat per Isabel Sarrà Carbonell, filla de l’empresari, escriptor i polític sabadellenc, nascut el 1902. Militant d’ERC, va ser regidor de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell del 1933 al 1939. A la Guerra Civil, el seu amic Lluís Companys, el nomenà comissari per a la protecció i ús públic de propietats abandonades que aprofità per crear centres culturals i escolars, com ara l’Institut Escola J. B. Cossio, l’Escola de Comerç Valentí Almirall, l’Escola d’Infermeres, l’Escola de Llengües, l’Escola Tèxtil Superior, l’Escola de Puericultura… Va fundar el segon Institut Obrer de l’Estat espanyol. Acabada la guerra, va ser internat al camp de concentració d’Argelers, després de retrobar-se amb la família, van marxar al novembre de 1939 a Santiago de Xile. Allí va adquirir vinyes i cellers, fundà una empresa vinatera i fou un pioner de les exportacions de vi xilenes. Sarrà va ser membre destacat Centre Català, president de la Mutual Catalana i dirigent de l’Agrupació Patriòtica Catalana. També, fou un dels fundadors de l’editorial El Pi de les Tres Branques amb Joan Oliver i Xavier Berenguer. L’any 1962 va ser el secretari d’organització dels Jocs Florals a l’exili celebrats a la capital xilena. Va morir a Santiago de Xile, on és enterrat, el 25 d’abril de 1964. El 25 d’octubre de 1995 l’Ajuntament de Sabadell li dedicà uns jardins al barri de la Cobertera.
Claudi Sarrà va traçar un perfil de la família i la voluntat d’integrar-se en el país que generosament els va acollir, però sense renunciar mai a la catalanitat, ja que el catalanisme fou un dels puntals de la seva trajectòria política. Així mateix, va insistir en la seva sensibilitat social en la defensa dels “valors aristotèlics” de l’honestedat i l’humanisme. El net de Sarrà va donar lectura a un dels centenar de poemes del seu avi, titulat Opus seu.
Josep Rosas, el ciutadà desconegut
A l’acte estaven pressents Paloma, Rodrigo i Vicente Parrini Rosas, nets de Josep Rosas Vilaseca. Rosas, nascut el 1891, es destacà com sindicalista a la poderosa Federació Local de Sindicats (FLS) i mà dreta del seu líder Josep Moix. Militant de primera hora del PSUC, a la Guerra Civil fou regidor de proveïments i membre de la Comissió Municipal de les Indústries de Guerra. A la retirada, fou internat, primer al camp de concentració d’Argelers, on coincidí amb Sarrà i amb el seu amic, dibuixant i caricaturista, Gustau Vila (Grapa) i més tard en el de Bram. Entre els objectes exposats es podia veure un gravat sobre fusta de Rosas, fet a Bram, sobre un dibuix de Grapa. Després de superar moltes dificultats, s’embarcà a Bordeus en el Groix amb la seva família, el novembre de 1939, en direcció a Buenos Aires i des d’allà a Santiago de Xile.
Vicente va glosar la figura del seu avi de formació autodidacta, però amb coneixements enciclopèdics. També, al·ludí a les dures condicions de l’exili als camps de concentració francesos i dels inicis de su estada a Xile. Acabà la seva intervenció llegint el poema Atrás, de la seva mare i filla de Josep, Palmira Rosas.
Corrandes de l’exili
Finalment, Sílvia Oliver Serra, filla de l’escriptor Joan Oliver (Pere Quart) evocà els seus records d’infantessa i de les coses que explicava els seu pare de la seva estància a Xile on deia havia estat bé i havia viscut feliç. Així recordà com sovint posava a la gramola música xilena que ballava donant voltes amb un mocador a la mà. Sílvia Oliver va recitar un dels poemes més coneguts del seu pare, Corrandes de l’exili, escrit a Xile el 1947.
A la Guerra Civil, Oliver es va comprometre amb el bàndol republicà. Fou president de l’Associació d’Escriptors Catalans, filial de la UGT i cofundador i cap de publicacions de la Institució de les Lletres Catalanes, depenent de la conselleria de Cultura de la Generalitat. També va ser un dels organitzadors del Servei de Biblioteques al Front. El gener del 1939 s’exilià al sud França i més tard en un centre d’acollida ‘privilegiat’ per intel·lectuals, al castell de Roissy-en-Brie prop de París. L’ocupació dels alemanys de França, el juny de 1940, el conduïren a embarcar-se en el vaixell Florida amb altres refugiats en direcció a Buenos Aires, tot i que s’instal·là definitivament a Santiago de Xile on residiria vuit anys. El 1948 tornà a Barcelona a bord de l’atrotinat vaixell de càrrega suec Vinland on ell i un capellà foren els únics passatgers.
Les xifres de l’exili sabadellenc
Esteve Deu, en el darrer volum dels cincs que ha publicat sobre la Guerra Civil a Sabadell, ha realitzat una acurada i minuciosa investigació sobre la dimensió de l’exili sabadellenc.
Segons les seves dades, de les aproximadament 450.000 persones que travessaren la frontera francesa al febrer de 1939 fugint de les tropes franquistes, 1.283 eren sabadellencs. Dels quals, 733 eren militars i 615 civils. Els homes en edat militar foren internats en condicions deplorables en els camps de concentració del Rosselló; les dones, nens i ancians en albergs improvisats, escapat per tota França, amb una alimentació al límit de la subsistència. D’aquests, entre 1940 i 1945, 62 foren deportats als camps d’extermini nazis, principalment a Mauthausen, on 40 va morir i 23 sobreviure.
Entre el final de la Guerra Civil (1939) i el de la Segona Guerra Mundial (1945) tornaren a Catalunya 696 persones. Restaren a l’estranger 513, dels quals es coneix el destí de 373 i s’ignora el de 140 més. D’aquests 373 sabadellencs que restaren a l’exili amb trajectòria coneguda, 171 ho feren a França dels quals, a mitjans de la dècada de 1940, 39 tornaren a Catalunya i 11 s’exiliaren a Amèrica Llatina. Els altres 196 van marxar a Amèrica Llatina, la majoria, 102, a Mèxic. Altres, 27 a Xile, 23 a l’Argentina o 21 a la República Dominicana i la resta a d’altres països iberoamericans.
Respecte a l’exili americà, cal referir-se a dos organismes, creats per dirigents republicans a l’exili: Servei d’Evacuació dels Refugiats Espanyols (SERE), fundat a l’abril de 1939 a instàncies del darrer primer ministre de la Segona República, Juan Negrín, i Junta d’Auxili als Refugiats Espanyols (JARE) per iniciativa d’Indalecio Prieto, destacat dirigent del PSOE.
A parer d’Esteve Deu, en una situació de recursos econòmics insuficients per atendre les nombroses peticions de l’allau de refugiats, “la política d’ajudes del SERE i la JARE va ser totalment arbitrària (…) Tot i ser organismes transversals, els representants de cada partit polític en aquestes institucions procuraven ajudar només els seus correligionaris”. El passatge per anar a Amèrica era molt car, de manera que molts refugiats que volien marxar a països llatinoamericans no ho van poder fer per manca de diners. En el cas dels sabadellencs -continua l’historiador sabadellenc- els principals beneficiaris foren persones properes a Josep Moix, que tenia un càrrec important en el SERE. La majoria del PSUC i UGT, però també d’ERC; els militants anarquistes de la CNT–FAI i els marxistes heterodoxos del POUM quedaren exclosos. “Les persones que controlaven aquells organismes d’ajuda elaboraven llistes de recomanats per rebre subvencions per fer front als passatges per anar a Amèrica”. La majoria delsl beneficicats foren dirigents polítics o sindicals o intel·lectuals i artistes de prestigi.
Finalment, s’han de tenir en compte els 29 sabadellencs que s’exiliaren a la dècada de 1940, alguns després de complir penes de presó com el sindicalista i director de Vertical, òrgan de la FLS, Gonçal Soler Bartomeu que es reuní amb la seva família a França o la dirigent del POUM Maria Gispert Coll que s’instal·là a Veneçuela. D’aquest 29 exiliats, 13 anaren a França i 16 a Amèrica Llatina.
Bibliografia
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca 1939-1976. Ed. Riutort, Sabadell, 1983.
DEU BAIGUAL, Esteve. Sabadell en la postguerra 1939-1945. Nou ordre i repressió. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2022.
ROSAS i VILASECA, Josep. El ciutadà desconegut. Del Llobregat al Mapocho. Arxiu Històric de Sabadell, 2005.
SIMÓ i BACH, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. Ed. Agulló-Costa, Sabadell, 1986.
Foto portada: trobada de familiars d’exiliats a l’Arxiu Històric. Autor: Jordi M.