Amadeu Aragay

Amadeu Aragay (1886-1965), polític republicà, periodista i escriptor

Tracem el perfil biogràfic d’un polític que sempre milità en el republicanisme, primer en les files del radicalisme d’Alejandro Lerroux i posteriorment a ERC de la mà del seu amic Lluís Companys. Així mateix fou un dirigent destacat del sindicat de pagesos Unió de Rabassaires.  

Amadeu Aragay Daví va néixer a Sabadell el 6 de desembre de 1886 a la Rambla n. 108-110. Fou el tercer dels set fills del matrimoni format per Joan Aragay Llopart i Teresa Daví Rovira que regentaven l’Hostal Sant Antoni al carrer Sant Joan número 5. Aragay va cursar els seus primers estudis a l’Escola Pia de Sabadell on inicià el batxillerat que finalitzà a l’Institut General i Tècnic de Barcelona. Va començar a treballar a l’establiment familiar, encara que aviat la seva vocació política l’apartaren d’aquesta ocupació. A la seva joventut fou una destacada figura del Centre d’Esports Sabadell (més info: ‘Els orígens del CE Sabadell‘)  i va formar part de l’equip de futbol que el 1913 va guanyar a Madrid la Copa del Rei de segona categoria.

Aragay, en la seva època de futbolista.
Aragay, en la seva època de futbolista.

La seva trajectòria política s’inicià a les joventuts del Partido Republicano Radical (PRR) d’Alejandro Lerroux, anomenats els Jóvenes Bárbaros. Aragay va combatre la Solidaritat Catalana  des de les pàgines de El Progeso i del setmanari sabadellenc ¡Rebeldes. Semanario republicano radical (1908-1909). Aquesta publicació estava dirigida per Antoni Gamell Illas i comptava, a més d’Aragay, amb col·laboradors com Víctor Hugo Palasí, fill del director de la Institución Libre de Enseñanza, i Plató Peig. El setmanari va dur a terme una dura campanya contra la Lliga Regionalista i els republicans federals que s’havien col·ligat amb els regionalistes en la Solidaritat Catalana. Així els primers eren tractats de “separatistas vergonzantes” o “caterva de falsos patriotas”. De fet, els radicals aconseguiren la majoria al Círcol Republicà Federal (CRF) que no se sumà a la Solidaritat Catalana i organitzaren el 20 de setembre de 1908 l’Aplec de la Llibertat, amb un gran míting al Teatre de los Campos que finalitzà a un dinar dels dirigents radicals a l’Hotel Suís i la Fonda Catalunya. Per a les bases del partit s’organitzà una “merienda fraternal” al bosc de Can Feu i a la nit un ball popular al seu del CRF al carrer Jardí.

Posteriorment Aragay, a qui Andreu Castells qualifica de “ultraesquerrà radical”, va dirigir el setmanari La Convención (1912) i va col·laborar en El combate: semanario adherido al partido y portavoz de la Juventud Republicana Federal (1910) i Sabadell Federal (1914) en els quals escrivia amb el pseudònim Fray Amado Araga. També, publicà  alguns articles al diari barceloní Revolución. Períódico republicano: órgano de la Federación de Juventudes Radicales de Barcelona (1915). D’altra banda, fou membre de la maçònica Lògia Ossiris, amb el sobrenom de Quasimodo, amb seu al carrer Sant Pere cantonada del Sol amb mobles i materials regalats pels republicans radicals. Quan va traslladar-se a Barcelona va pertànyer a les lògies Adelante i Justicia.

La militància en el republicanisme radical

Durant aquests anys, el radicals o lerrouxistes estaven molt implantats a Sabadell. De fet disposaven de quatre organitzacions:  Fraternidad Republicana Radical, Centro Republicano Federal Radical, Grup de l’Euterpe i l’Ateneo Republicà Radical. Així mateix comptaven amb els suport d’artistes com Joan Vila Cinca o Joan Vilatobà, l’empresari licorer Josep Germà Homet o el regidor Jaume Llagostera.

Aragay fou regidor de l’Ajuntament de Sabadell per la minoria republicana radical entre 1911 i 1917. Durant aquests anys va ser molt crític amb els alcaldes i regidors conservadors i de dretes que dirigien l’Ajuntament. Especialment fustigà als membres de la Lliga Regionalista i el seu òrgan oficiós, el Diari de Sabadell. També va combatre les polítiques fiscals lesives amb la classe obrera que afectaven les classes populars i a l’Església catòlica.

Militants sabadellencs del Partido Republicano Radical al carrer de la Fontnova (1913). Autor: Joan Llugany Balcells.
Militants sabadellencs del PRRadical al 1913. Autor: J.Llugany.

Així mateix va participar en la campanya contra la Guerra del Marroc i es destacà en nombrosos mítings contra el militarisme a la Primera Guerra Mundial, tot i mostrant la seva simpatia pels aliats. El seu activisme i les seves grans dots com a orador, participant en nombrosos mítings a Sabadell, el Vallès i Barcelona, l’impulsaren a ser un dels líders dels radicals de la ciutat. Aragay va tenir una memorable intervenció en el turmentós ple municipal del 15 de juny de 1916 arran de la gran polèmica desfermada pel discurs al Congrés del diputat republicà sabadellenc, Joan Salas Anton, que s’oposà a l’oficialitat del català reclamada per la Lliga. Aragay va demanar la paraula a l’alcalde per llegir íntegrament el discurs de Salas Anton després del qual va entonar un vibrant discurs contra els membres de Lliga a qui va titllar de traïdors a Catalunya que va rematar afirmant: “No se infiere agravio alguno a Cataluña, ni a su lengua, ni a su autonomía, de la que el mismo Salas Anton dice ser el primero en defender. Lo único que hay, en el discurso, es un fuerte ataque al partido regionalista”. 

Tanmateix, a partir de 1915, va mantenir postures crítiques amb el seu partit i s’aproximà al Bloc Republicà Autonomista que es definia com republicà, obrerista i catalanista i que seria l’embrió del Partit Republicà Català (PRC), fundat el 1917. Per aquestes dates va conèixer Lluis Companys i Francesc Layret, fundadors juntament amb Marcel·lí Domingo del PCR, tots dos diputats per Sabadell. La seva relació amb Layret i sobretot amb Companys serien crucials en la seva evolució política i ideològica que el portarà a trencar amb el lerrouxisme.

Aragay, juntament amb Jaume Ninet i Companys, va intervenir en el míting que va celebrar-se el diumenge 7 de maig al Teatro Cervantes, envoltats per la Guàrdia Civil, per demanar l’indult als condemnats a mort en l’afer Jenny.

Així mateix, sent regidor de l’Ajuntament de Sabadell, fou detingut arran del successos de la Vaga General Revolucionària (1917). Segons Andreu Castells, Aragay va finançar els revolucionaris a través dels beneficis obtinguts a l’Edén Saló, instal·lat al Teatre Principal,  que regentava i que fou clausurat per les autoritats governatives.

Secretari general de la Unió de Rabassaires

El 12 de juny de 1921 es presentà com a candidat republicà a les eleccions al Congrés dels Diputats pel districte de Sabadell-Terrassa, però fou derrotat per l’egarenc Domènec Palet Barba. Apadrinat per Companys i Layret, va participar el 1922 en la fundació de la Unió de Rabassaires. L’any 1923, amb el sindicalista federal Josep Orpella, el pagès Pau Amenòs, el radical Astre Janer i el sindicalista Ramon Rosas, va fundar la delegació sabadellenca del sindicat de pagesos que va tenir la seva seu al Cafè Ibèric. Aragay fou nomenat secretari general de la Unió de Rabassaires de Catalunya el setembre 1924, data de la mort de Pere Esmendia, el primer secretari general, càrrec que ostentà fins al 1936 quan fou expulsat del sindicat que considerava estava dominat pel PSUC.

Així mateix, va esdevenir redactor en cap i director de fet de La Terra, òrgan de la Unió de Rabassaires que va tenir una gran influència entre els pagesos catalans. En aquests anys va desenvolupar una intensa activitat propagandística, moltes vegades amb Companys. Entre 1922 i 1930 va participar 80 mítings en 54 dels quals acompanyat per Companys. Per la seva condició no pagesa tant ell com Companys foren objecte de moltes crítiques, per part sobretot dels anarcosindicalistes, però també dels propietaris agraris fins ben entrada la dècada del 1930.

Inquietuds literàries

A banda de la seva activitat política i periodística, va tenir des de ben jove una pronunciada vocació literària. L’any 1915 va escriure el drama El Ocaso de las almas i l’opereta El Pirata. El 1925 publicà l’obra de teatre en tres actes Terra Nostra. El rabassaire estrenada el 12 d’abril al Teatre Principal de Terrassa de 1925 per la companyia de Ramon Martori, amb l’assistència de l’autor i de Lluís Companys. L’estrena fou un gran èxit i la peça va ser representada a molts municipis de Catalunya. Un any després, publicà la novel·la La tragèdia d’en Quimot, prologada per Companys i també ambientada en el món rabassaire.

Als anys 20 del segle passat Aragay es traslladà al carrer de Jonqueres n. 8 de Barcelona i regentava una panyeria i sastreria al carrer d’Escudellers n. 53. El 28 de març de 1930 va contraure matrimoni civil amb Elionor Vinyerta Cuartero, republicana i feminista. La parella no va tenir fills, però va afillar a Maria i Lluís Elipe Fernández, orfes del sindicalista Hilario Elipe Lázaro, assassinat per uns somatenistes l’abril de 1921 a Barcelona quan intentava cobrar quotes per al prohibit Sindicat de la Construcció. La família s’instal·là el juny de 1933 en una torre al carrer de Sant Magí a Sant Cugat del Vallès, on viuran fins el 1939.

Diputat d’ERC a Madrid

El seu compromís amb la Unió de Rabassaires i la seva amistat amb Companys determinaren el seu progressiu allunyament i la definitiva ruptura amb el lerrouxisme. El 1930 va ser un dels signants del Manifest d’Intel·ligència Republicana i el gener de 1931 fou empresonat durant quatre setmanes al Castell de Montjuïc per haver donat suport a la sublevació republicana de Jaca. El març de 1931 participà en la Conferència d’Esquerres i s’afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). A les eleccions municipals d’abril de 1931, que precipitaren la proclamació de la Segona República, fou escollit regidor de l’Ajuntament de Barcelona.

Francesc Macià proclamant la República des del balcó del Palau de la Generalitat; al seu costat, al darrere, Amadeu Aragay; en primer terme, de perfil, Josep Irla. Barcelona, 14 d'abril de 1931 (autor desconegut / AHS)
Macià proclamant la República des del balcó del Palau de la Generalitat; al darrere, Amadeu Aragay  (autor desconegut / AHS)

En la jornada històrica del 14 d’abril Aragay va tenir un gran protagonisme. Així, amb Companys. el dibuixant Ricard Opisso i altres, va participar en l’ocupació de la casa consistorial i amb Companys va sortir al matí al balcó per hissar la bandera republicana tot proclamant la República espanyola. De fet, com explica Ricard Simó Bach, Aragay va acompanyar a Companys al despatx de l’alcalde de Barcelona, Antoni Martínez Domingo, que es va negar a cedir-li la vara d’alcalde fins que no hi hagués un govern legalment constituït. Aragay va agafar la vara, que estava a la taula de l’alcalde, i  va lliurar-la a Companys, tot dient: “Aquí la tens. Des d’ara i en aquests moments històrics, ets el batlle de Barcelona”. A la tarda, tornà a sortir al balcó, ara el del Palau de la Generalitat, quan Francesc Macià proclamà la República catalana en la mateixa plaça de Sant Jaume plena de gom a gom.

A les eleccions generales espanyoles de 1931 i 1933 fou elegit diputat d’ERC i participà el 1932 en la discussió de la Llei de Bases de la Reforma Agrària en defensa dels rabassaires catalans. El seu protagonisme en el suport de les reivindicacions camperoles va conferir-li un paper molt rellevant en grup parlamentari d’Esquerra al Congrés dels Diputats. Així mateix, va tenir un gran ressò a Catalunya la seva intervenció davant el Govern Civil per aconseguir l’alliberament dels detinguts a la vaga dels veremadors de Sant Cugat del Vallès, entre agost i setembre de 1931. Producte d’aquesta intensa activitat en defensa dels pagesos catalans fou el llibre El problema agrari català, publicat l’any 1933.

Aragay va participar en el debat i les esmenes a la Constitució republicana. També, en la redacció i defensa de l’Estatut de Catalunya. Entre 1931 i 1933 formà part de la Comissió de Govern Interior i de Reforma Agrària (1931-1933) i de la Comissió d’Agricultura (1935-1936). Tanmateix, arran dels fets del 6 d’octubre de 1934 va ser processat, però va poder fugir. No obstant això, el 20 de març de 1935, les Corts aprovaren contra ell un suplicatori pel delicte de rebel·lió militar.

Guerra Civil i exili

Amb l’esclat de la Guerra Civil la seva influència política va anar minant, especialment des de la seva expulsió de la Unió de Rabassaires. No obstant això, durant la conflagració va formar part del Comitè Permanent d’ERC com a secretari d’actes i comptabilitat.

El vaixell Nyassa, l'any 1944.
El vaixell Nyassa, l’any 1944.

Al final de la Guerra va exiliar-se primer a Toulouse (França) i després a Mèxic on arribà el 22 de maig de 1942 a bord del vaixel Nyassa al port de Veracruz. Entre els anys 1941 i 1942 va redactar unes notes biogràfiques sobre Lluís Companys que es conserven al fons de l’Arxiu Nacional de Catalunya,  les quals havia adreçat al jurista i polític Ángel Ossorio y Gallardo. Unes notes que formaven part del material per al seu llibre Vida y sacrifico de Companys editat per l’editorial Losada l’any 1943 a Buenos Aires.

A Mèxic Districte Federal treballà en diverses activitats comercials. Intervingué en els diversos grups catalanistes i fou membre actiu a l’Orfeó Català, que estava presidit pel també sabadellenc Jaume Camps Illa. Durant aquesta etapa final de la seva vida va desenvolupar la seva afició per la pintura i va exposar les seves obres a les Galeries de l’Orfeó Català. Va morir a l’Hospital Español de la Ciutat de Mèxic el 10 d’octubre de 1965 i fou enterrat al Panteón Español de la capital asteca. El 24 d’abril de 1998, l’Ajuntament de Sabadell li dedicà una plaça al Centre de la ciutat

Bibliografia

CASTELLS, Andreu. Sabadell,  informe de l’oposició. O tot o res (1904-1918). Ed. Riutort,. Sabadell, 1978.
– Sabadell,  informe de l’oposició. Del terror a la Segona República (1918-1936). Riutort, Sabadell, 1980.
SIMO i BACH, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. Agulló-Costa, 1986.