Foto portada: Salas Anton l'època de diputat. Arxiu Congrés dels Diputats.

‘Història de Sabadell’. Joan Salas Anton (1854-1931), promotor del cooperativisme

Tracem un semblança biogràfica d’un personatge polifacètic que fou sociòleg, advocat laboralista, periodista, maçó, lliurepensador, regidor, diputat, republicà i socialista, però sobretot impulsor del moviment cooperativista.

Joan Salas Anton va néixer a Sabadell el 19 de juliol del 1854 en una família d’industrials que tenien la seva fàbrica al començament del carrer del Sol, tocant a la plaça Sant Roc. Els seus avis foren Maties Salas i Josepa Vila que tingueren tres fills, Isidre, Teresa i Josepa.  La primera es va casar amb Pere Turull Sallent, “el rico catalán” i la segona amb seu germà Joan, en un exemple típic de l’endogàmia de la burgesia de l’època (més info: ‘La nissaga dels Turull’). El seu pare Isidre, un home d’idees avançades, fou sergent de la Milícia Nacional i formà part de la Junta Revolucionària constituïda el 1843, arran de la insurrecció progressista coneguda per Jamància.

El seu padrastre Tomàs Viladot i la seva mare Rosa Anton.
El seu padrastre Tomàs Viladot i la seva mare Rosa Anton.

Isidre Salas va contraure matrimoni amb Rosa Anton Domingo, nascuda a Monistrol de Montserrat i d’una altre família burgesa. La parella tingué tres fills, Isabel, Matilde i Joan que residien en un mansió senyorial on ara hi ha la seu històrica del Banc Sabadell, a la plaça Sant Roc. Al morir el seu pare heretà una gran fortuna, a més de l’esmentada fàbrica posseïa diverses illes de cases als carrers del Sol, Sant Pau, Sant Pere i a la plaça Sant Roc.

La seva mare va casar-se en segones núpcies amb l’advocat Tomàs Viladot, provinent d’una família d’idees progressistes i de simpaties republicanes que va participar en totes les iniciatives laiques de la ciutat.

Salas Anton estudià al Colegio Tarransense on anaven els fills de la burgesia liberal, enfront dels Escolapis. Posteriorment es matriculà a la facultat de dret de la Universitat de Barcelona i acabà la carrera el 1879 amb 25 anys. Aquell mateix any es casà amb Antònia Pujadas amb qui tindrà una relació molt complicada.

Joan Salas Anton a la seva juventud
Joan Salas Anton a la seva juventud

Per completar els seus estudis obtingué una beca per al Col·legi de França de París on va conèixer a Nicolás Salmerón, que havia estat president de la Primera República i exiliat a la capital francesa i del qual arribarà a ser el seu secretari. Segons el seu biògraf Jordi Serrano, “aquesta relació marcarà políticament la seva vida, ja que formarà part activa de les iniciatives polítiques que l’expresident de la República endegarà”.

Al tornar de París visqué a cavall entre Sabadell i Barcelona. Va ingressar al Partido Republicano Centralista de Salmerón i el 1892 constituí a Sabadell el Círculo Centralista. Hem de tenir en compte que el terme centralista no tenia el mateix significat que ara ja que el partit defensava “l’autonomia dels municipis i les regions”. Centralista volia dir  que aspirava a ubicar-se en el centre del fragmentat espectre del republicanisme espanyol i cercar ponts entre el moviment obrer i la causa republicana. A més, proclamava l’iberisme, és a dir la federació entre Espanya i Portugal.

Salas Anton i el seu padrastre Tomàs Viladot foren, segons Marian Burgués, els introductors de la maçoneria a Sabadell. Ambdós fundaren el 1880 la Lògia Osiris ubicada en una de les cases de Salas Anton al carrer del Sol. La lògia va ser activa fins al 1898, quan fou clausurada arran de la campanya repressiva impulsada per l’Església i el govern. El 1903 tornà a obrir i continuà funcionat fins el 1939 amb l’ocupació franquista. A l’època, la pertinença a la maçoneria era habitual entre lliurepensadors i republicans. Salas Anton, amb el nom simbòlic de Rousseau, arriba al grau de venerable mestre de la Lògia Avant de Barcelona i Tomàs Viladot, Justiniano, a la mateixa distinció a Lògia Osiris local.

Laicisme i ensenyament

Salas Anton fou un actiu col·laborador de l’Ateneu Barcelonès, com a conferenciant i secretari de l’entitat. A Sabadell s’implicà en la fundació d’una escola laica com alternativa al monopoli dels Escolapis. Així presidí el míting celebrat a Los Campos de Recreo celebrat a tal efecte el setembre de 1881. El grup impulsor estava liderat pel seu padrastre, amic de Francisco Giner de los Ríos. A principis del 1882 s’obrí l’escola de la Institución Libre de Enseñanza (ILE), la primera de Catalunya, amb 90 alumnes que, al curs següent, ja eren 267. Salas Anton formà part de la junta rectora i amb els anys serà nomenant president honorari. L’ILE va haver d’enfrontar-se amb l’aferrissada oposició de les forces reaccionaries de la ciutat, capitanejades per Sardà i Salvany.

Paral·lelament es presentà, sense èxit, el 1891 a les primeres eleccions per sufragi universal masculí, a la circumscripció de Vilanova i la Geltrú, en la coalició entre el Partido Republicano Centralista i els federals. Dos anys més tard fou escollit candidat per la Unión Republicana per Terrassa, on va haver de competir amb el cacic egarenc Alfons Sala i on va obtenir el 43 per cent dels vots, insuficients per accedir a l’acta de diputat. El 1898, tornà a intentar-ho fallidament a El Vendrell, on va concórrer com a candidat de la Fusió Republicana que aplegava a les diferents faccions del republicanisme espanyol i de la que va formar part de la seva executiva.

L’apòstol del cooperativisme

Ara bé, l’activitat on destacà especialment fou en la promoció del cooperativisme. El considerava un instrument fonamental per l’emancipació econòmica de la classe obrera. La primera experiència local data del 1870 quan es constituí la Sociedad Cooperativa La Obrera Sabadellense i que es reconvertí el 1874 en Sociedad Cooperativa de la Clase Obrera de Sabadell. L’entitat disposava de les seccions de producció de teixits de llana i cotó, fusteria, rajoleria i de consum amb forn de pa, botiga d’aliments i caixa d’invalidesa. El 1874 la cooperativa va adquirir el solar al carrer Estrella n º 110, on el 1878 s’edificà l’edifici que serà la seu dels sindicats sabadellencs, coneguda popularment com l’Obrera.

Biblioteca de La Cooperativa Sabadellenca, en el cinquantenari de l'entitat, l'any 1931. Autor: Francesc Casañas / AHS.
Biblioteca de la Cooperativa sabadellenca, en el cinquantenari de l’entitat, l’any 1931. Autor: Francesc Casañas / AHS.

El 1881 es fundà La Cooperativa la Sabadellenca per membres de l’Obrera al carrer Sant Pau, número 10,  amb el suport de Salas Anton i Tomàs Viladot, que redactà els seus estatuts, amb dos objectius: crear escoles i comercialitzar articles de consum.

Set anys més tard, l’entitat comptava amb 40 cooperativistes i un important moviment mensual de 50.000 pessetes. El 1889, Salas Anton, Rogelio Colombié i José Pérez de Acevedo inauguren el local on s’instal·là la primera biblioteca popular de la ciutat amb una aportació important de llibres del mateix Salas Anton, Tomàs Viladot i Marian Burgués. L’any 1929 s’inaugurà la nova seu al carrer del Sol, on ara hi el teatre del mateix nom.

A més, Salas Anton participarà en nombrosos iniciatives del moviment cooperativista català. El novembre del 1898 es celebrà la primera assemblea de les 37 societats cooperatives catalanes, entre elles la Sabadellenca i es constitueix el Comitè Regional de les Societats Cooperatives de Catalunya, del qual Salas Anton fou elegit vicepresident. Així, mateix, un any més tard, tindrà un gran protagonisme en el Primer Congrés Cooperatiu Catalano-Balear celebrat a Barcelona que aplegà 51 societats i 6.943 cooperativistes i amb l’adhesió del moviment cooperativista europeu. Segons Serrano “la tasca de Salas com a assessor del cooperativisme a Espanya és ingent i constant” a Andalusia, Extremadura, Múrcia, La Rioja o País Basc. També participà, el 1900, en el Congrés Cooperativista de París on entra en contacte amb l’Associació Cooperativista Internacional.

Menció especial mereix la seva tasca en la creació de les farmàcies cooperatives a Catalunya que va haver d’enfrontar-se a les pressions i entrebancs del lobby farmacèutic. Després de superar innumerables dificultats la primera farmàcia cooperativa s’obrirà el 1907 a Barcelona amb un gran èxit. Les anomenades Farmàcies Populars s’estenen per Catalunya i el 1917 es comptabilitzaven 82 societats. A Sabadell es creà el 1925 una farmàcia cooperativa al carrer de Gràcia, cantonada Sant Quirze, que seria clausurada poc després per pressions dels farmacèutics amb el suport de l’Ajuntament de Primo de Rivera.

Regidor de l’ajuntament de Barcelona

El 1901 resultà elegit regidor de l’ajuntament de Barcelona per la Coalició Republicana. El 1902 assisteix esfereït a la brutal repressió de la vaga general que causà 12 morts i 44 ferits i col·labora en la subscripció per ajudar a les seves famílies. Salas Anton va patir aquest esdeveniments com a un fracàs personal (més info: ‘La Vaga General de 1902‘).

Revista Cooperativa Catalana nº 54, Barcelona, octubre 1903.
Revista Cooperativa Catalana nº 54, Barcelona, octubre 1903.

Tot això coincideix amb una profunda crisi personal. El 1893 ha de tancar a la seva dona a un manicomi i la seva mare mor el 1895. El 1899 té un fill natural amb la dona de fer feines, Filalicio, que més tard va reconèixer, i va tornar a casar-se amb Elisa Pujol Mas. El 1903 mor el seu padrastre, Tomás Viladot. El 1904 torna a presentar-se per la mateixa coalició que aquest cop aconsegueix la majoria absoluta i endegà un treball de democratització de l’Ajuntament, tot combatent el caciquisme i les pràctiques corruptes. Tanmateix, el 1904 esclata la crisi al sí de la coalició republicana que li portarà presentar la seva dimissió i instal·lar-se a Londres el 1907.

A la capital britànica treballà com a secretari de la Cámara de Comercio de España, tot i que realitza visites freqüents a Barcelona per col·laborar amb el moviment cooperativista. Tant és així que el 1913 en un sopar d’homenatge li demanen que torni a Catalunya. A finals d’aquell any regressa del seu exili voluntari per treballar intensament en el cooperativisme. Així entre el 6 i 9 de desembre participa a Barcelona en el Primer Congreso Nacional de Cooperativas on pronuncia el discurs inaugural. A l’octubre, intervingué en la cinquena assemblea de les cooperatives catalanes on fou escollit per aclamació president, càrrec del que havia dimitit al marxar a Gran Bretanya. La llista de les seves activitats seria massa llarga, només afegir que durant la resta de la seva vida estarà estretament vinculant al cooperativisme català, espanyol i internacional.

El diputat i la polèmica de la llengua

A les eleccions generals del 1914 es presentà com candidat al Congrés dels Diputats pel districte de Sabadell per la Coalició Republicana on s’enfrontà al cacic monàrquic Enric Turull, del Partit Conservador, i a Martí Trias, de la Lliga Regionalista. Turull va obtenir l’acta de diputat entre greus acusacions de compra de vots i tupinada. Al 1916 Salas Anton tornà a presentar-se contra Silvestre Romeu, cap de llista de la candidatura conjunta de monàrquics i lligaires, i aquest cop sí que obtingué l’acta de diputat.

La seva primera intervenció al Congrés va desfermar una gran polèmica. Es va oposar a la proposta de Francesc Cambó per atorgar l’oficialitat a la llengua catalana. Salas Anton va argumentar el seu rebuig des del punt de vista dels interessos dels treballadors.

Pedir la oficialidad del catalán en Cataluña, vale tanto como arrebatar un instrumento de trabajo a los obreros, los retendrá en Cataluña y, por consiguiente, les obligará a que vayan rebajando sus salarios, mientras que teniendo abierta la puerta de la patria merced al conocimiento del idioma (castellano) esos obreros podrán emigrar, y emigrando disminuir la mano de obra del país, con lo que subirán los salarios”. A més, acusà a la Lliga de representar la plutocracia, más que de Cataluña de Barcelona. En Catalunya, “las sociedades obreras usan siempre en sus alocuciones y en su correspondencia el castellano (…) las sociedades obreras, enfrente de vuestro menguado nacionalismo, presentan el internacionalismo”. Per desfer els malentesos finalitzà el seu discurs amb un elogi a la llengua catalana. Confessà ser un “admirador de la literatura catalana. Claro está ¿Cómo he de renegar de mi propia lengua, si es la catalana? ¿Necesito hacer manifestaciones de mi amor a la lengua de mi patria y de mi amor a Cataluña, cuando he consagrado toda mi existencia a ver si, en el reducido campo de acción en que yo me muevo, podía convertir Cataluña en algo que fuera como reflejo de lo que hay en otros países?”.

Aquest discurs provocà una forta campanya contra ell que, a Sabadell, fou atiada per la dreta local i que va tenir el seu punt àlgid al ple municipal del 15 de juny de 1916. La zona destinada al públic estava plena a vessar de partidaris de Salas Anton, republicans federals i radicals, i de detractors de la Lliga. El regidor lligaire Fusté va propugnar que se li enviés un telegrama de protesta per menyspreu i vilipendi a la pàtria. L’edil federal Peig acusà a la Lliga de “profanadora de la llengua i l’autonomia”. L’edil radical Amadeu Aragay va llegir el discurs de Salas Anton i entonà un vibrant al·legat en el qual afirmà que del seu contingut “no se infiere agravio alguno a Cataluña, ni a su lengua, ni a su autonomía, de la que el señor Salas dice ser el primero en defender. Lo único que hay, en el discurso es un ataque al partido regionalista”. A l’una de la matinada, l’alcalde, Andreu Camps, va rebutjar la proposta de la Lliga i donà per acabada la sessió, entre visques a Salas Anton i Aragay.

La Lliga continuà amb la seva campanya amb insults i demanant que retornés l’acta de diputat. Segons Andreu Castells, “la Lliga va erigir-se en jutge i fiscal i no va dubtar en acudir a procediments mafiosos per desprestigiar al diputat”. El poeta catalanista Joan Arús i Colomer, que posteriorment es faria franquista i compondria sonets elogiant al Caudillo,  redactà un telegrama de protesta. Per la seva banda, el poeta esquerrà Joan Salvat Papasseit que va titllar en un primer moment de “desgraciat” el discurs, va rectificar una setmana després en un carta a Joan Puig Pujol:

He llegit tot el discurs d’en Salas Anton, confesso que al parlar-vos en la meva última, no l’havia llegit. Però si bé m’ha fet sentir més odi a Cambó, no m’ha fet el pes, sincerament. De totes maneres pel meu article La nacionalidad y el socialismo es pot veure que estic ben a l’aprop de Salas Anton”.

El 20 juny vingué a Sabadell per explicar-se. Segons els federals fou aclamat per unes 7.000 persones. Tanmateix, la polèmica provocà malestar entre federals i anarquistes per la manipulació que els lerrouxistes feren de la seva defensa. De fet, arran de la picabaralla alguns dirigents federals sabadellencs com Eliseu Viñas o Soley i Farrés es donaren de baixa del partit.

La militància al PSOE i la col·laboració amb Primo de Rivera

A les eleccions generals del febrer de 1918, va perdre l’acta de diputat, enfront del fabricant i membre de la Lliga Francesc Llonch Cañomeras, amb el suport de totes les dretes locals. A partir del 1917 Salas Anton, que sempre s’havia declarat socialista, s’apropà al PSOE. A les generals de l’abril de 1923, les últimes de la Restauració abans del cop de Primo de Rivera, es presentà per Barcelona pel PSOE amb Manuel Serra Moret. Obtingueren un resultat molt dolent. Aquell mateix any es fundà l’Ateneu Socialista de Barcelona del que fou nomenat primer president.

A l’octubre del 1923 els ajuntaments democràtics foren suspesos i els regidors substituïts per representants de les corporacions, designats des del Govern. Primo de Rivera endegà una política de dura repressió contra la CNT i de col·laboració amb UGT i PSOE. Al partit i sindicat socialista es desfermà una forta polèmica entre els partidaris i contraris de col·laborar amb la Dictadura que recorda la situació generada ara al PSOE en la investidura de Mariano Rajoy. Indalecio Prieto i Fernando Giner de los Ríos s’hi oposaren, Julian Besteiro i Largo Caballero recolzaren la col·laboració amb Primo de Rivera, que fou la postura que s’imposà.

En aquest context, amb 70 anys, acceptà, l’abril de 1924, la designació governativa com a regidor i setè tinent d’alcalde de l’ajuntament de Barcelona, per a Política Social, Estadística i Cases Barates. A l’octubre de 1925 ostentava el càrrec de primer tinent d’alcalde. Aquesta decisió li va valdre ser objecte de moltes crítiques ja que el consistori barceloní estava farcit de representants clericals i de l’extrema dreta. De fet, fou una taca en la seva trajectòria inequívocament progressista.

Va justificar aquesta insòlita decisió pel projecte de les Cases Barates destinat a eradicar el barraquisme de Barcelona i dotar d’habitatges dignes a les famílies obreres. Així, el 1927, impulsà la creació del Patronato de Habitaciones de Barcelona i el 1928 Fomento de la Vivienda Popular que havia de construir 3.006 habitatges. Finalment, el 1929 s’inauguren quatre grups de cases barates al Turó de la Peira, Horta, Zona Franca i Bon Pastor. Tanmateix, el seu projecte original fou completament desvirtuat, en comptes de casetes unifamiliars amb jardí o hort s’edificaren petits habitacles en llocs insalubres, amb materials de molt baixa qualitat i sota la sospita de la corrupció. Les obres no foren dutes a terme, com ell volia, per cooperatives, sinó per l’empresa Fomento de Obras y Construcciones. Tanmateix per aquesta tasca fou condecorat per la dictadura amb la Medalla de Oro del Instituto Nacional de Previsión.

El 24 de febrer del 1931 morí a Barcelona, 50 dies abans de la proclamació de la Segona República. El seu sepeli fou civil i sense que s’anunciés l’hora del mateix, tal i com havia disposat expressament.

Bibliografia

BURGUÉS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local (1929), Ajuntament de Sabadell, 1982.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. República i Acció Directa (1868-1904), Edicions Riutort, Sabadell, 1977.
Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res (1904-1918). Edicions Riutort, Sabadell, 1978.
PÉREZ BARÓ, Albert. Història de les cooperatives a Catalunya. Ed. Crítica, Barcelona, 1989.
SERRANO i BLANQUER, Jordi. Joan Salas Anton. Cossetània Edicions, Valls, 2011.

Foto portada: Salas Anton l’època de diputat. Arxiu Congrés dels Diputats.