El projecte educatiu de la Segona República (1931-1939)

Repassem el gran esforç que durant aquest període es va impulsar al país i a la ciutat per estendre l’ensenyament a tots els nivells i fomentar la cultura al conjunt de la ciutadania i que fou anorreat pel franquisme.

Una de les prioritats estratègiques dels dirigents de la Segona República fou l’extensió de l’ensenyament en tots els nivells i particularment en l’educació primària. Aquest era un factor clau per a la modernització i democratització del país per tal de formar ciutadans cultes i responsables. L’article 47 de la Constitució republicana establia l’obligatorietat i gratuïtat de l’ensenyament primari i la seva laïcitat.

A començaments de la dècada de 1930 a Espanya la taxa d’analfabetisme era del 27 per cent de la població major de 10 anys, mentre que a França al 1900 era només del 16,5 per cent. D’altra banda, segons les dades oficials, el 1932 el 55 per cent de la població infantil espanyola estava per escolaritzar.

A Sabadell, la situació no era gaire diferent. A inicis de la dècada de 1920, amb una població de 26.000 habitants, només funcionaven dues escoles públiques, enfront les 32 privades, la immensa majoria de les quals, 25, eren catòliques. Dues eren protestants i cinc laiques. D’aquestes darreres, s’ha d’esmentar l’escola vinculada a la Institución Libre de Enseñanza, fundada el 1882, alguns col·legis racionalistes com el Col·legi Modern Sabadellès, l’Escola Integral o l’Instituto Pedagógico Cultura y Solidaridad, vinculat a la CNT i dirigit pel mestre i militant anarquista d’origen argentí Edgardo Ricetti, instal·lat a Sabadell des de 1927. La situació era encara pitjor pel que respecta a l’ensenyament secundari, ja que només podia cursar-se als Escolapis o bé matricular-se com alumne lliure i passar l’examen a Barcelona.

El primer Ajuntament republicà de Sabadell, dirigit pels federals, encarregà un informe a la Comissió de Cultura, presidida pel federal Joan Mora i formada pels seus companys de partit Joan Morral i Emili Tintó, més el regionalista Pere Moratonas, per tal de conèixer la situació de l’ensenyament a la ciutat. A l’octubre del 1931 es publicà El problema de l’ensenyança primària a Sabadell. Plantejament i antecedents, que dibuixava un panorama desolador.

L’analfabetisme colpejava al 31 per cent de la població adulta (24,6 per cent d’homes i 36,6 per cent de dones). A més, sobre una població de 8.750 infants d’entre tres i 14 anys, només 5.381 estaven escolaritzats, dels quals només 1.027 a col·legis públics. Llavors a la ciutat es comptabilitzaven 29 escoles: sis públiques, sis privades laiques, un privada protestant i 16 catòliques. Els centres públics disposaven de 10 aules, amb una ratio de 102 o més alumnes per classe, enfront dels 42 alumnes per aula de les escoles religioses.

Tanmateix, l’Ajuntament subvencionava quatre escoles catòliques: l’Escola Nocturna Obrera, Divina Pastora, el Centre de Cultura Popular dels maristes i als Escolapis. L’informe revelava l’existència d’un dèficit de 3.369 places escolars. Per eradicar-ho la ciutat hauria de comptar amb 219 aules públiques quan només existeixen 109. També es ressaltava que Sabadell, que llavors tenia 50.000 habitants, disposava del mateix nombre d’escoles públiques que al 1857, quan tenia 14.000 habitants.

Aquest informe fou la base de l’expedient per demanar més escoles i mestres al Ministerio de Instrucción Pública, dirigit pel tortosí Marcelino Domingo. Així l’Ajuntament elevà una petició, al maig del 1931, de deu escoles públiques (cinc per a nens i cinc per a nenes) qui li fou concedit, a més de dues guarderies. A tal efecte, el consistori va cedir terrenys municipals per a la construcció de grups escolars: un a la Creu Alta i altres dos al carrer Brutau i al barri de Gràcia, aquestes darrers no es podran construir a causa de la Guerra Civil. Així mateix es formalitzaren crèdits per l’adquisició de material escolar per les escoles ja existents i per a les de nova creació; també, per a llogar els locals per les set escoles previstes mentre es construïen els grups escolars. Les altres tres s’instal·laren a la Casa de Beneficència. A més, es projectà la creació d’una altra escola al barri de Can Rull.

Una de les mesures per a millorar la qualitat de l’ensenyament fou substituir les escoles anomenades unitàries, on tots els alumnes independentment de la seva edat i nivell de formació compartien aula i professor, per centres graduats on els nens i nenes de cada curs estaven separats en aules diferents. Entre 1931 i 1935, s’havien convertit en escoles graduades quatre de nens i una de nenes. Entre 1931 i 1935 funcionaven vuit noves escoles públiques amb 25 aules; entre elles la de Can Rull, obra de l’arquitecte Joaquim Manich, amb parvulari i dues aules, una per nois i l’altra per noies. Al 1935 més de 2.000 alumnes estaven escolaritzats en escoles públiques.

A més de aquest programa de construcció de centres educatius, s’impulsaren una sèrie de mesures per a millorar la qualitat de l’ensenyament públic. Així es suprimiren les subvencions a les escoles catòliques, el juliol de 1932 als Maristes i el març de 1933 als Escolapis. En un altre ordre de coses, s’aprovà una remuneració anual de 2.000 pessetes per a cada mestre de les escoles públiques que percebien uns salaris tan baixos que sovint havien de buscar-se una segona feina per a sobreviure. D’altra banda, es fomentaren les colònies escolars que a Sabadell havien començat el 1913 al voltant de Lliga d’Higiene Escolar. També, s’esmerçaren grans esforços per construir una xarxa de guarderies, impulsades per la Lliga Laica Femenina, dirigida per Fidela Renom,  i l’Associació de Pares. A l’esclatar la guerra hi havia 26 escoles bressol que acollien a 1.300 infants.

L’escola republicana va dedicar molts recursos per tal de modernitzar l’ensenyament i va donar suport als moviments de renovació pedagògica vinculats al concepte d’Escola Nova que propugnava una educació activa enfront dels vells mètodes memorístics. Per assolir aquest objectiu s’implementaren una sèrie de programes per a formar als mestres amb les noves orientacions pedagògiques.

L’Estatut d’Autonomia del 1932 va atorgar a la Generalitat importants competències en matèria educativa, entre elles la possibilitat de crear la seva pròpia xarxa escolar. El govern de la Generalitat va crear la seva Escola Normal i va impulsar l’Escola d’Estiu per actualitzar la formació dels mestres. Així mateix va intervenir en l’àmbit de l’ensenyament secundari amb la creació de l’Institut Escolar i universitari, on va rebatejar la Universitat de Barcelona amb la denominació d’Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) per subratllar la seva dependència del govern autònom.

La legislació republicana sobre les Congregacions Religioses (1933) prohibí que aquestes poguessin impartir la docència. Als col·legis públics es retiraren els crucifixos i la religió va deixar de ser una assignatura obligatòria. Malgrat això, els governs del bienni negre permeteren que les escoles catòliques continuessin donat classes; una situació que es mantingué fins a l’inici de la Guerra Civil.

L’ensenyament durant la guerra

L’esclat de la guerra, en plenes vacances estivals, va trasbalsar el començament del curs escolar 1936-1937. Als primers dies de la conflagració tots les temples foren assaltats i cremats, així com bastants escoles religioses (més info: ‘Els primers compassos de la Guerra Civil‘).  El 26 de juliol de 1936, Pere Bosch Gimpera, rector de la UAB, nomenà a Salvador Sarrà Serravinyals (ERC), regidor del Cultura de l’Ajuntament de Sabadell, comissari del rectorat de la UAB i de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis amb l’objectiu de confiscar determinats edificis i atendre les necessitats de l’ensenyament. Així, en els següents mesos 19 edificis, en la seva major part antics col·legis religiosos, foren requisats i incorporats a la xarxa escolar. La Divina Pastora s’anomenà Escola Voluntat, la Sagrada Familia, Grup Horitzó, els Maristes, Joventut o Els Escolapis, Escola Renaixença.

Paral·lelament, el 27 de juliol de 1936, la Generalitat constituí el Comitè de l’Escola Nova (CENU) per tal d’impulsar un nou sistema docent basat en el “sentiment universal de solidaritat” i la “supressió de tota mena de privilegis”. La filosofia pedagògica de l’Escola Nova cercava desvetllar els sentiments i capacitats dels infants per a descobrir la seva vocació. Es desterrà la idea que el treball ha de ser retribuït segons la productivitat i es primà la vocació, sense cap jerarquia, segons els coneixements adquirits en cada etapa educativa. Tots els treballs són indispensables per a la societat; per això, no tenien sentit les diferències salarials. A l’ensenyament primari es potencià l’observació, l’experimentació i la deducció amb l’ajuda dels mestres que havien de procurar conèixer les sentiments i capacitats de cada alumne.

L’Escola Nova, a diferència del bilingüisme dels centres escolars de la República, on s’alternaven les classes en castellà i català, implantà un sistema segons el quals els alumnes de llengua materna catalana eren educats en el seu  idioma fins als 12 anys, per després començar a ensenyar-los el castellà. Pel contrari, els alumnes castellanoparlants eren educats en la seva llengua fins als 12 anys, quan s’introduïa la llengua catalana. De manera que els nois i noies sortissin de l’escola dominant els dos idiomes.

Al CENU, a més de la Generalitat, estaven representats la socialista Federació de Treballadors de l’Ensenyament i l’anarquista Sindicat de Professionals Liberals. A l’octubre de 1936, el CENU assumí plenes competències en matèria docent i va impulsar la implantació de l’Escola Unificada, que s’havia implantat amb moltes dificultats abans de la guerra, per impulsar la coeducació dels nens i nenes a les mateixes aules.

El CENU va instal·lar a una delegació al Vallès Central, amb seu a Sabadell, amb Salvador Sarrà com a president, Ricard Fornells de la FLS, que s’integraria a la UGT, com vicepresident i el cenetista Ramon Galopa com a secretari. Aquesta delegació treballà en tres direccions: ensenyament primari, secundari i artístic-literari. L’Ajuntament i el CENU entomaren amb determinació el problema del dèficit d’escolarització de la població infantil, estimat en 4.000 places. Els edificis incautats i d’altres llogats foren reconvertits en escoles, a més s’obriren nous parvularis i escoles. Al mateix temps, les escoles unitàries que restaven foren convertides en graduades. A l’estiu de 1937, els col·legis públics donaven classes a 5.500 alumnes, una xifra que augmentaria en 900 més amb l’obertura d’un altre grup escolar.

Així mateix es constituïren altres institucions docents. Des de l’Ajuntament es creà el Laboratori Psicotècnic Municipal, al primer pis del domicili de l’empresari i dirigent de la Lliga Joan Llonch, al carrer Cervantes, per ajudar als alumnes amb problemes i orientar professionalment als escolars. Aquest centre pioner es va inaugurar al novembre de 1936 i fou producte de la fusió del Servei d’Orientació Professional i el Servei d’Observacions Metodològiques de l’Infant.  També es constituí, al novembre de 1936, al col·legi de les Carmelites, l’Escola Municipal de Llenguatges per l’ensenyament del català, castellà, francès, anglès i rus que, al gener de 1938, va passar a dependre de la Generalitat. De la cara a la instrucció femenina,  a l’agost de 1937, es constituí l’Escola de Formació de la Llar, primer a la casa Ponsà (actual Arxiu Històric) i després al carrer Sant Pau. A finals del 1937, per iniciativa de Fidela Renom, s’inaugurà l’Escola d’Infermeres laiques.

Al mateix temps, s’impulsaren les colònies escolars, l’ensenyament als adults, mitjançant les Escoles per Analfabets on s’intentava ensenyar a llegir i escriure en 10 setmanes i les Escoles de Perfeccionament, concebudes per als joves que havien abandonat els estudis per posar-se a treballar. La formació especial per als infants discapacitats es vehiculà al voltant de l’Escola-jardí Decroly a la finca incautada a la família Turull al carrer Quevedo. Per la seva banda, la Generalitat constituí l’Escola de Comerç Valentí Almirall.

En l’àmbit de l’ensenyament secundari i amb el suport de la Generalitat es creà, al local dels Escolapis, l’Institut-Escola Manuel Bartolomé Cossio on per primera vegada s’establia l’ensenyament oficial del batxillerat politècnic a la ciutat. Inaugurat el 15 de desembre de 1937 es combinava la formació humanística i tècnica amb tallers. L’Institut-Escola, dirigit per Lluís Casals, comptava amb professors de gran nivell com Miquel Crusafont, Miquel Carreras, Antoni Forrellad, Joan Morales, Ricard Marlet, Josep Vives i el mestre de música Adolf Cabané.

Al maig de 1937, per iniciativa del Ministerio de Instrucción Pública, es creà, l’Instituto Obrero, al convent de les Serves de Maria del carrer Montserrat i a les aules de l’Escola Industrial on els joves treballadors, de 15 a 35 anys, podien cursar un batxillerat intensiu de dos anys de duració. Els alumnes s’allotjaven en règim de pensió completa, amb totes les despeses pagades i una subvenció estatal pel manteniment de les seves famílies. Sabadell fou d’una de les quatre institucions d’aquesta mena a la zona republicana. Les altres s’instal·laren a Barcelona, Madrid i València.

Altres experiències pedagògiques d’aquest període foren La Granja Camperola de Ca n’Argelaguet, a la carretera de Matadepera, que fou incautada pel sindicat de camperols de la CNT i el sindicat de treballadors mercantils de la UGT a finals de juliol de 1936. La finca era propietat de Jacint Arguelaguet, militant de la Unión Patriótica de Primo de Rivera i que durant la dictadura s’havia distingit per la seva actitud repressiva contra els organitzacions obreres. La Granja Camperola va funcionar com a una escola rural i de treball a càrrec del mestre racionalista August Vergel ajudat per una comissió encapçalada per Edgardo Ricetti i Teodor Ferreres de la CNT. A l’escola, amb uns 50 alumnes, aquests participaven en la seva gestió i assumien responsabilitats en les tasques quotidianes.

A mesura que s’allargava la guerra, s’incrementaren els problemes per garantir el normal funcionament de les escoles. Per a dur a terme els plans docents calia un augment del nombre del mestres, però alguns foren mobilitzats i altres estaven estiuejant a les zones franquistes. Això va comportar una massificació de les aules i la formació urgent de mestres amb les lògiques mancances de la seva capacitació professional. Si bé, els cursos dels dos primers anys del conflicte es desenvoluparen amb certa normalitat no va passar el mateix al curs que s’inicià al setembre de 1938.

L’escola franquista        

La victòria dels franquistes comportà l’anorreament de l’experiència pedagògica republicana. La religió tornà a ser obligatòria i les congregacions religioses recuperaren les seves escoles. A diferència de la monarquia borbònica que permetia els col·legis laics, ara aquests foren prohibits. No cal dir que també acabaren amb la coeducació de gèneres. Així mateix s’abandonaren els plans i mètodes de la renovació pedagògica.

El cos docent fou severament expurgat. A Sabadell, dels 33 mestres nacionals, 32 foren depurats i això perquè la plaça que restava estava vacant. Fins i tot, els mestres no podien donar classes particulars si no comptaven amb el vistiplau de la comissió depuradora provincial, controlada per l’Església. A Sabadell, es tancaren les instituts públics de secundària com l’Institut-Escola M. Cossio, l’Institut Obrer, el Laboratori Psicotècnic, l’Escola Municipal de Llenguatges i la resta d’institucions docents republicanes. L’Escola de Comerç fou reoberta el 1941 sota la denominació de Escuela Oficial de Comercio per la necessitat d’aportar quadres tècnics a la indústria i el comerç. La manca d’inversions en matèria educativa afectà greument l’ensenyament primari. Entre 1939 i 1955, malgrat l’augment de la població infantil, no es va construir cap escola pública ni s’obrí en les existents cap aula nova. Fins i tot, el grup escolar construït a la carretera de Castellar i que estava pràcticament acabat, fou enderrocat per a fer una promoció privada d’habitatge.

D’aquesta manera, el 1941, el 19,5 per cent de la població infantil entre quatre i 14 anys, no estava escolaritzada. El 1950 la xifra havia pujat al 39,5 per cent. L’arribada d’immigrants va incrementar encara més aquesta situació i, al 1955, la taxa d’infants no escolaritzats s’enfilà al 43,8 per cent, molt semblant a la que existia a la ciutat començaments de segle.

Bibliografia

CASTELLS, Andreu.  Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República 1918-1936. Edicions Riutort, Sabadell, 1980.
· Sabadell, informe de l’oposició. Guerra i revolució 1936-1939, Edicions Riutort, Sabadell, 1982.
MASJUAN, Eduard,. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2006.
MORENTE, Francisco. Escoles i mestres. De la renovació pedagògica a l’educació franquista en Sabadell 1931-1945. Una esperança desfeta. Ajuntament de Sabadell, Museus Municipals, 2010
VV.AA. La República i la Guerra Civil. Sabadell, 1931-1939. Ajuntament de Sabadell, 1986.

Foto portada: escola primària de la carretera de Castellar, demolida per l’ajuntament franquista. Arxiu Agustí Serra.

Comments are closed.