Foto portada:Amb el seu segon marit, Joaquim Armisén.

Magda Lladó (1912-2014), feminista, republicana i escriptora

Esbossem un retrat biogràfic d’una dona compromesa políticament i cultural. Una vida a través de la qual podem resseguir els principals esdeveniments de la turmentada història del segle XX a la nostra ciutat.

Magda Lladó i Fuster va néixer a Sallent el 7 de juny de 1912. Amb només cinc anys d’edat es traslladà amb la seva família a Sabadell. S’escolaritzà a les Escolàpies. Entre els 14 i 16 anys assistí als vespres a un curs a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de francès, comptabilitat i càlcul mercantil. Als 16 anys va entrar a treballar de comptable en el taller d’un amic del seu pare, membre del Círcol Republicà Federal (CRF). Quan plegava a les set de la tarda va anar durant dos cursos de francès i anglès a l’escola del Centre de Dependents del Comerç i Indústria (CADCI) en el seu local social del carrer Pedregar.

Criada en un entorn famíliar d’esquerres i republicà, va ingressar de la mà del seu pare en el CRF on les lectures a la biblioteca d’aquesta entitat van contribuir decisivament en la seva formació. A les seves memòries, Recull de records, esmenta Les ruïnes de Palmira de Volney i Ángel femenino del teòsof italià Artili Busquetti. Això comportà una crisi de fe i el seu definitiu distanciament amb l’Església catòlica.

Teosofia i maçoneria

Als 18 anys va descobrir la teosofia i va ser durant dos anys una membre activa de la Societat Teosòfica de Sabadell (més info: ‘Orígens i expansió de l’espiritisme‘) on va freqüentar la seva biblioteca i va conèixer les obres de Freud, Jung Adler, Marden o López Ibor. Assistia a les reunions i conferències sobre la ciència hindú, la gimnàstica sueca, el vegetarianisme o el naturisme. A partir d’aquí es va vincular als Idealistes Pràctics, una entitat promoguda per la Joventut Teosòfica de Barcelona, amb seu al carrer Provença de la capital catalana on hi havia vegetarians, anarquistes i els naturistes i nudistes, anomenats Amics del Sol. Lladó va ser la representant de Sabadell.

Fotografia de Joan Vilatobà del casament amb Robert Plans (octubre 1934).
Fotografia de Vilatobà del casament de Plans i Lladó.

També va entrar a la maçoneria on arribaria a ostentar el grau de mestre. Així mateix va ser membre activa del Centre Excursionista Terra i Mar, fundat el 1926. Lladó va fer el discurs inaugural de la seva secció femenina i amb motiu del setè aniversari de l’entitat pronuncià el discurs de l’acte commemoratiu que fou publicat al butlletí del Centre i que fou objecte d’una crítica elogiosa al Diari de Sabadell.

A Terra i Mar va conèixer a Robert Plans Badia, director d’una fàbrica tèxtil, amb qui va contraure matrimoni el 27 d’octubre de 1934. La parella es va casar pel civil a l’ajuntament de Sabadell, només amb els pares i els testimonis, sense banquet de noces. Acabada la cerimònia anaren a l’establiment del carrer del Pedregar del cèlebre fotògraf Joan Vilatobà per fer-se una fotografia, després a sopar al restaurant Euterpe i  marxaren de viatge de nuvis a Eivissa i Mallorca.

L’any 1932 va fundar la Liga Laica Femenina que posà en funcionament llars d’infants gratuïtes per als fills dels obrers, amb Fidela Renom i Anna Alavedra. Amb la seva amiga i camarada Maria Gispert va crear el Cos d’Infermeres Laiques per tenir cura d’obrers sense recursos. Segons explica a les seves memòries:

“La joventut progressista del Círcol Republicà havia fundat un partit polític d’esquerres. Si jo volia col·laborar efectivament amb la lluita d’ajuda als obrers i les bases més humils de la humanitat havia d’ingressar en un partit polític. A mi m’era igual, mentre fos d’esquerres, un partit que un altre, però calia que fos efectiu i de bona fe. Vaig entrar en un partit i hi vaig romandre dos anys, dels 20 als 22 (anys 1934-1935)”.

Encara que no ho diu, aquest partit era el Bloc Obrer i Camperol (BOC) de Joaquim Maurín. Magda Lladó va compartir militància amb el seu marit i ambdós decidiren donar-se de baixa de la formació al setembre de 1935.

“No havíem canviat de pensar, continuaríem essent companys, però no volíem acceptar que el partit ens pogués dictar consignes i nosaltres estar obligats a acceptar-les. Mai més he tornat a ser membre de cap partit polític”.

Poc abans de l’esclat de la Guerra Civil  va quedar-se embarassada de la seva filla Diana. A l’agost de 1936, el matrimoni es traslladà a casa dels pares d’ella al carrer Lacy, ja que  va tenir un embaràs molt difícil, “em desmaiava a cada moment i no podia quedar-me sola”. Al març de 1937 va donar a llum a la Clínica Maternal del carrer Illa.

La mort de Robert Plans, la guerra, la fam

El seu marit Robert fou cridat a files a finals de maig de 1938. Com que no havia fet el servei militar per ser fill de vídua, va haver de passar per un període d’instrucció d’un mes. El juliol fou destinat al front del Segre on va morir el 17 d’agost durant la retirada a Vilanova de la Barca. Segons explica Lladó, el seu marit podria haver evitat anar a primera línia de foc si hagués ingressat al PSUC i regir la intendència del front des de Ponts i “segurament acceptar alguna cosa que no hauria estat d’acord amb els seus principis”. Mentre el seu marit estava front, el Gremi de Fabricants va oferir-li un càrrec de direcció que havia quedat vacant, però ella va refusar-lo:

“Tenia la clara impressió que no hauria pogut guardar les mans netes i la consciència tranquil·la. Hi havia massa gent implicada i allò hauria resultat incontrolable”.

D’altra banda, ens descriu un panorama terrorífic l’estiu de 1938:

“No teníem pa, ni oli, ni carn, ni llet, ni fruites, ni verdures, ni llegums. Totes les botigues eren tancades, no tenien res per vendre. Sembla impossible, no és ni imaginable per a qui no ha hagut de viure-ho. Sabadell estigué 40 dies seguits sense encendre un forn de pa. No hi havia farina.”

Magda Lladó no té paraules amables per a l’alcalde del PSUC Josep Moix.  Així denuncia que “va deixar un dia sense ajuda 17 refugiats que portaven tres dies caminant fugint de la part de l’Aragó ocupat”. A més, als darrers dies de la guerra es va negar a signar-li el passaport per exiliar-se a l’Argentina, “en demanar-li que em digués el motiu, va respondre que jo no era prou roja i no volia arriscar-se al que jo pogués dir”.

L’exili a França

Amb la seva filla petita Lladó va travessar la frontera a França. Van ser internades en un camp de refugiats a les instal·lacions de la Fira de Mostres Internacional de Grenoble, d’on van poder marxar a l’aconseguir feina a casa d’un matrimoni de confessió protestant a Molins de Queiraz, als Alps molt a prop de la frontera amb Itàlia.

Amb l’entrada de França a la Segona Guerra Mundial, el 3 de setembre de 1939, va haver de marxar ja que els pobles fronterers foren evacuats. Lladó, la seva filla Diana i el matrimoni que les acollia van traslladar-se a Les Escoussols, prop de Carcassona, al castell propietat de Charles Rives, germà de la senyora. Gràcies a les seves gestions va obtenir els papers de residència i va trobar feina de comptable a la agència i taller d’automòbils Ford de Lézignan-Corbières, municipi ubicat entre Carcassona i Narbona. Tanmateix, quan portava dos anys a l’Agència Ford fou acomiadada per “haver donat una bufetada a un dels més poderosos clients, perquè havia allargat massa les mans” qui a més l’acusà de ser espia dels alemanys, cosa que no va poder demostrar-se després d’un minuciós registre policial del seu domicili.

A l'exili a Lézignan (França)
A l’exili a Lézignan (França)

Llavors va anar a Montpeller, on va allotjar-se a casa d’un amics sabadellencs exiliats, per demanar a Josep Tarradellas les ajudes corresponents a la seva condició de vídua de guerra i sense recursos. El president de la Generalitat a l’exili li respongué que havia arribat tard ja que els fons s’havien exhaurit. Els seus amics li explicaren indignats que els “ben situats cobraven per la dona, per la sogra, per la cunyada i fins i tot per la companya no qualificada”. Així anaren a veure a Tarradellas i l’amenaçaren, un d’ells amb una gavardina amb dos dits estirats simulant una pistola, per trobar una solució. Tarradellas els hi proposà que Lladó signés una declaració jurada segons la qual el seu marit havia estat tinent de l’exèrcit regular que, confirmada per dos testimonis, li permetria cobrar l’ajuda. Ella s’hi va negar: “en Robert havia estat un home pacifista, contrari a l’exèrcit i als cossos armats, de cap manera podia embrutar la seva història.”

A Lézignan-Corbières va conèixer Joaquim Armisén, advocat català que treballava com a director d’una gran destil·leria. Lladó es va casar amb ell i en dos anys van néixer els seus fills Edmond i Joaquim. Armisén havia militat a la Lliga Catalana, posteriorment ingressà a Estat Català, va ser amic del seu líder Josep Dencàs i defensor dels germans Badia. Amenaçat pels anarquistes al començar la Guerra Civil, Armisén va refugiar-se a Carcassona on hi vivien uns forners amics de la seva mare.

Fins que va contraure les segones núpcies, Lladó va passar per moments de gran dificultat econòmica, que va poder superar gràcies al suport, entre d’altres, de la família murciana dels Prior. Amb l’ocupació alemanya de la denominada zona lliure de França, governada pel mariscal Pétain, el 1944, tornaren la gana i les penúries. El seu marit va haver d’amagar-se per evitar ser deportat a Alemanya com a treballador forcat.

El retorn a Sabadell

Aleshores va decidir tornar a Espanya amb els seus tres fills. Travessà la frontera per La Jonquera on l’esperava el seu pare. Va ser detinguda, separada dels seus fills, portada a la comissaria de Lleida i més tard a la presó, on va passar dues nits. Traslladada al Govern Civil de Girona, va ser posada en llibertat gràcies a les gestions de l’alcalde Josep Maria Marcet al qual el seu pare va exposar-li el seu cas. El fet que el governador civil de Girona fos amic de Marcet facilità que aquest, membre de la Falange com l’alcalde de Sabadell, signés el salconduit.

A la Rambla de Sabadell després de l'exili.
A la Rambla de Sabadell després de l’exili.

Magda Lladó va tornar a Sabadell després de tres anys i mig d’exili i s’instal·là a casa del seus pares al carrer de Lacy (llavors del General Sanjurjo), des d’on va intentar infructuosament tenir notícies del seu marit que cap al final de la guerra havia estat detingut pels alemanys. Als quatre mesos de la seva estada a la ciutat, a finals de setembre, va rebre una citació per a presentar-se a la comissaria de la Via Laietana de Barcelona on va ser detinguda i traslladada a la presó de dones de les Corts. Després de passar 20 dies a prevenció va passar a la secció de polítiques on va trobar-se amb la seva amiga Maria Gispert qui va explicar-li que cinc vegades Marcet havia tramitat els papers per posar-la en llibertat, però que en l’últim moment havien estat revocats, sembla ser que per l’oposició del seu antic patró, un fabricant seder de Sabadell. El 20 de novembre, aniversari de l’execució José Antonio Primo de Rivera, i quan portava 40 dies a la presó fou indultada i tornà a Sabadell, però amb l’obligació de presentar-se un cop a la setmana a la comissaria. A la tercera vegada li van dir que no calia que tornés, fet que ella atribueix a Marcet.

L’agost de 1945 va morir el pare del seu marit, que va tornar de França per assistir als funerals. Al passar la frontera fou detingut i el portaren a la comissaria de Via Laietana. Magda Lladó, explica que “vaig recórrer al meu ‘geni bondadós’ caldria dir just i humà, l’alcalde de Sabadell, el senyor Marcet. Aquell mateix vespre alliberaven el meu marit”.

La família es traslladà a Barcelona, primer en un pis de la Via Augusta i després al carrer Nil Fabra, on el seu marit va reprendre l’ofici d’advocat. Magda Lladó va voler muntar diversos negocis: una guarderia, una botiga de llenceria i brodats o una empresa d’administració de finques. En tots els casos no va poder per l’oposició del seu marit que tenia al seu favor la legislació franquista que exigia el permís d’aquest (la vènia marital) per a què una dona casada pogués muntar una empresa.

A banda d’això, la seva relació marital va ensorrar-se amb motiu del seu viatge a Lézignan per arreglar la documentació dels seus fills. Allí uns amics van donar-li una caixa amb la correspondència familiar a l’època de l’exili on va descobrir el diari del seu marit sense cap menció ni a ella ni als seus fills i, el que és pitjor, un plec de cartes seves sense obrir.

“L’efecte fou terrible: l’home que era el meu marit, el pare dels meus fills que jo havia estimat i respectat, no era una persona, era un infecte i despreciable cuc de terra”. A més, va descobrir les seves nombroses infidelitats: “una modista, una comediant, una pintora sense mèrits, un parell de secretàries del seu despatx. La dona d’un client que volia incapacitar al marit. L’amant d’un client i amic (…) n’hi hagué més…La meva solitud resultava dura fins que vaig deixar d’estimar-lo i el treball em va absorbir”.

Amb l’arribada de la democràcia i la revocació de la vènia marital va emprendre diversos negocis que li anaren prou bé i li permeteren trencar amb el lligam econòmic amb el seu marit. Així es va separar d’ell, sense tramitar el divorci, va comprar-se un cotxe i una torre a Vallvidriera que va vendre anys més tard per adquirir un àtic al Putxet on vivia sola, després va comprar un pis al costat de la casa de la seva filla Diana i el seu gendre.

L’obra literària     

Després de jubilar-se, amb 70 anys, va iniciar la seva etapa com a escriptora, escrivint i publicant diversos llibres. Les obres Cròniques (1997) i La ruta del veredicte (1999) els va signar sota el pseudònim de Francesca Badia i Font. Algunes obres no s’han publicat, però es poden consultar a l’Arxiu Històric de Sabadell.

A casa seva de Barcelona a la seva etapa d'escriptora.
A casa seva de Barcelona a la seva etapa d’escriptora.

El seu reconeixement arribà a principis del segle XXI. Es publicaren diversos articles a la premsa reivindicant la seva figura com a referent feminista durant la República i la seva vinculació al CRF. L’abril de 2006 va presentar les seves memòries a la Biblioteca del Vapor Badia de Sabadell. El desembre del 2006 pronuncià a l’Ateneu Barcelonès la conferència Magda Lladó i Fuster: feminista i lluitadora per una república federal.

La major part de la seva producció literària gira entorn al relat autobiogràfic i se centra en la Segona República, la Guerra Civil i l’exili a França, amb records de la seva infantesa i adolescència, que aporten un retrat molt fidedigne del teixit sociocultural de Sabadell a l’època. A més, va publicar Foc i cendres (2000) un llibre de poesia de caràcter intimista i de dues novel·les centrades en personatges femenins.

Magda Lladó va morir amb 102 anys d’edat a Barcelona el 27 de setembre de 2014. No disposa de cap carrer a la ciutat que recordi la seva memòria.

Bibliografia

CASTELLS, Andreu. Sabadell, Informe de l’oposició. Del terror a la Segona República, 1918-1936, Edicions Riutort, Sabadell, 1980.
LLADÓ i FUSTER, Magda. Recull de records. Editorial Mediterrània, Barcelona, 2005.
– Retalls de vida, Mallafer SCP Editor, Barcelona, 1997.
MASJUAN, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2006.
La memòria del Círcol Federal es retroba al voltant de Magda Lladó. Diari de Sabadell, 6 d’abril de 2006.

Foto portada: amb el seu segon marit, Joaquim Armisén.