Resseguim l’evolució de les institucions del govern i administració de la vila als segles XVI, XVII i XVIII. El sistema estamental d’origen feudal desapareixerà amb el triomf de la Revolució liberal a començaments del segle XIX.

Per comprendre el funcionament de les institucions polítiques a l’Antic Règim, hem de tenir en compte que ens trobem davant una societat estamental on, a diferència de les societats democràtiques, no regeix el principi d’igualtat davant la llei. La població estava dividida en tres estaments, braços o estats: noblesa, clergat i poble, a qui corresponien jurisdiccions i drets desiguals. D’altra banda, a diferència dels estats moderns, tampoc les ciutats i els territoris es regien de manera homogènia, sinó que depenien de qui pertanyien, que podia ser el rei, un senyor feudal o clerical, com en el cas del monestir de Sant Cugat, i dels privilegis particulars que el senyor del territori hagués concedit o negociat amb els seus vassalls.  

Sabadell, vila reial

Sabadell, des de l’any 1366, havia passat a ser vila reial per la branca femenina en la persona de la reina Elionor de Sicília, esposa del rei d’Aragó, Pere III, el Cerimoniós.

A l’iniciar-se el segle XVI, després de complexes vicissituds i canvis de propietat (més info: ‘La vila reial i els seus privilegis‘), el rei Ferran el Catòlic va regalar l’any 1506 la senyoria de Sabadell -com havia fet amb la seva primera esposa Isabel la Catòlica- a la seva segona esposa, Germana de Foix. Aquesta va morir el 1538, dotze anys més tard que el seu reial consort. Llavors, la senyoria de la vila va passar en herència a Carles I d’Espanya i V d’Alemanya, net del primer matrimoni de Ferran. Els jurats de Sabadell s’apressaren a demanar al monarca que reafirmés la condició de vila reial a perpetuïtat. Carles I va atendre la petició el 30 de juny de 1539.

Des de la primera meitat del segle XVI va anar prenent importància la figura del Procurador Reial com autoritat governativa i judicial de la vila. Entre les seves atribucions estava impartir justícia, mantenir l’ordre públic, apressar als delinqüents o aixecar el sometent en cas de guerra. Des de 1574, el Lloctinent General de Catalunya, representant del rei al Principat, nomenava als procuradors de les viles reials com Sabadell.

Atès l’interès dels notables de Sabadell per intervenir en l’elecció d’aquest funcionari, adreçaren el 1583 una carta al rei Felip II demanant que li fos permès presentar una terna de candidats entre els quals el Lloctinent General de Catalunya triaria un. El monarca va concedir aquest privilegi per set triennis, que signà de pròpia mà. Un document que incloïa un elogi als sabadellencs que s’havien comportat com vassalls exemplars. Aquest privilegi va ser renovat al 1599 a petició del Consell de la Vila per deu triennis més.

La segona autoritat governativa era el Mustassaf, nomenat pel Procurador i encarregat del bon funcionament del mercat amb poders per verificar els pesos i mesures i imposar multes contra els defraudadors. També, era el responsable de la neteja, la policia urbanística i l’ordre públic a la vila. L’any 1585 el municipi va demanar que fos un càrrec independent dels jurats de la vila i del procurador reial i fos elegit per sorteig. La petició fou atesa, en segona instància, el 13 de juny de 1599.

Consell Ordinari i Consell General

L’administració del municipi o universitat de Sabadell estava format per dos cossos. El Consell Ordinari estava format per tres jurats, les primeres autoritats populars del municipi, i 12 prohoms que els assessoraven. Els jurats tenien facultats, amb el consentiment del Procurador Reial, d’executar els acords presos pel Consell Ordinari. L’anomenat, ‘jurat de mà major’ exercia les funcions de jurat en cap i representant davant la corona del poble o comú en el llenguatge de l’època. Per tractar de qüestions de gran importància es convocava el Consell General format per tots el caps de casa o homes singulars en la terminologia de l’època.

A començaments del segle XVI, els prohoms sortints elegien als jurat. Des del 1449, també intervenien els jurats sortints. És a dir, els 15 membres del Consell Ordinari. Llavors, Consell de la Vila disposava de dos funcionaris(oficials): el missatger o saig i el clavari encarregat del gestionar els recursos econòmics del municipi. Des del 1447, s’havia instituït el càrrec d’hospitalari que, a canvi de l’estada gratuïta amb la seva família a l’Hospital de Sabadell, havia d’encarregar-se de la cura dels malalts. Al 1451 es nomenaren dos oficials més, anomenats els ‘prohoms de termes’ o ‘determenadors de qüestions de termes’, encarregats de resoldre les freqüents disputes entre els pagesos per la delimitació de les finques. Així mateix, al 1457, el Consell Ordinari va designar a tres persones, a paper de Miquel Carreras un per cada braç de la població en funció de les propietats o ingressos, amb la missió d’administrar la tercera part dels impostos (multes en el llenguatge de l’època) sobre l’església i el culte.

Hem de tenir en compte que els principals recursos econòmics provenien dels sis impostos sobre la carn, flequeria, hostals, mercaderies, quartera i vi. 

L’elecció per sorteig al segle XVI

Al segle XVI es produeixen canvis importants en els dos consells que administraven Sabadell. L’any 1550 es substitueix els sistema de cooptació entre jurats i prohoms, al Consell Ordinari per l’elecció per sorteig o insaculació (del sac on es posaven els noms) dels seus 15 membres. El sistema tradicional havia provocat enfrontaments que en alguna ocasió degeneraren en aldarulls entre els aspirants al càrrec. Per això, s’adoptà aquest sistema seguint l’exemple de la ciutat de Barcelona. Tanmateix, calia el preceptiu permís del rei que fou demanat en temps i forma a les Corts de Monçó (1552) i concedit per escrit el 6 de maig de 1553.

El sistema funcionava de la següent manera: es posaven sis bosses o sacs, una per cada jurat i una per cadascú dels estaments o mans (major, mitjana i menor) dels prohoms. En cada bossa dels jurats es dipositaven vuit noms de les persones de l’estament al qual pertanyien, entre els quals es triava un a sort. En cada bossa de prohoms es ficaven 14 noms d’entre els quals es triaven a sort quatre que multiplicats per les tres bosses per braç o estament donaven la xifra de 12 prohoms.

Al sistema estaven previstes una sèrie de circumstàncies excepcionals. Per exemple, en el cas que una persona fos elegida tres vegades, la tercera no valdria i s’havia de repetir el sorteig o les normes per substituir als membres del Consell en cas de mort o d’absència prolongada.

D’altra banda, pel que respecta al Consell General, abans format per tots el caps de la vila, la seva composició es reduí notablement. Es prengué aquesta decisió argumentant que s’havien produït violentes picabaralles i grans dificultats per arribar a acords en unes assembles cada cop més nombroses per l’augment de la població. Al 1557, s’establí la norma segons la qual cada un dels tres estament elegia a cinc representants. Aquests 15 consellers, sumats als 15 membres del Consell Ordinari (3 jurats i 12 prohoms) formaven el nou Consell General o Trentenari. Per introduir aquest canvi es demanà el corresponent permís reial que fou concedit el 7 de setembre de 1592. També, a partir d’aquest any, els 15 membres del Consell General foren elegits per insaculació, traient-los de tres bosses, una per cada estament, entre 17 noms. No obstant això, en circumstàncies d’extraordinària importància es mantingué el costum de convocar tots el caps de casa.

Les innovacions del segle XVII

Al segle XVII el municipi va aconseguir certs privilegis -consignats per Antoni Bosch i Cardellach el primer cronista de la vila- que incrementaven el seu poder i la seva independència respecte al Procurador Reial. Així, el 19 de novembre de 1602 li fou concedit en que, en absència, impedint o mort, el càrrec fos ocupat pel primer jurat de la vila o el segon si faltava aquell. En el mateix sentit es disposava al mateix any que, en circumstàncies semblants, el Mustassaf fos substituït pel segon o tercer jurat.

El 4 de febrer de 1609 aconseguí el privilegi mitjançant el qual, en cas d’empat en les votacions, fos el primer jurat qui disposés de dos vots, evitant la intervenció del Procurador. Aquest mateix dia, li fou concedit el privilegi honorífic que, com a Barcelona, els jurats del vila fossin de denominats consellers. Això comportà un canvi en la vestimenta, ara podien lluir una gorra de grana a més de la túnica vermella (gramalla) dels jurats. També que, en els actes públics, l’andador o agutzil que els precedia pogués portar una maça guarnida de plata, però aquest privilegi estava restringit a l’interior del terme de la vila i no pas fora com s’havia demanat.

El 2 de gener de 1659 li fou atorgar a perpetuïtat el dret a presentar una terna davant el Lloctinent general que fins al moment havia estat temporal i prorrogada.

Al llarg de la centúria s’introduïren tres modificacions en el sistema d’elecció dels prohoms i consellers. La primera al 1609, consistia, per evitar sospites, en que els encarregats d’extraure els noms de les bosses també fossin elegits per sorteig i no elegits pels Consell Ordinari. La segona, del 26 de febrer de 1609, excloïa de ser insaculats als francesos i fills de francesos que residien al municipi com a resposta a l’onada immigratòria d’occitans, els anomenats gavatxos. La tercera fou l’acord del Consell mitjançant la qual tothom, independentment de la seva riquesa o professió, havia de passar per les bosses menor i mitjana abans d’accedir a la major.

A l’acabar la centúria, escriu Carreras, els oficials retribuïts pel municipi eren el secretari, que feia alhora de notari, el missatger o andador que també era rellotger, el nomenament dels quals esdevingué competència del Consell. Així mateix, hi havia dos mestres, un per primeres lletres i l’altre per gramàtica, un organista i l’hospitaler o encarregat de l’Hospital en el qual estaven contractats un metge i des de 1652 un apotecari o farmacèutic.

El Decret de Nova Planta

L’entrada a Barcelona de les tropes borbòniques de Felip V, l’11 de setembre de 1714, fou seguida pel Decret de Nova Planta (1716), que establí el nou règim polític i administratiu al Principat. En comptes de la Diputació General de Catalunya o Generalitat, ara la màxima autoritat radicava en l’Audiència, presidida pel Capità General com a representant civil i militar del Rei. També, foren abolides les vegueries o demarcacions judicials i substitutes pels Corregiments. Sabadell, que abans pertanyia a la sotsvegueria del Vallès, va passar a dependre del Corregiment de Mataró. Els corregidors i regidors de les principals ciutats eren nomenats pel Rei i els batlles i regidors de les pobles més petits per l’Audiència. Així mateix, al 1716 s’implantà la contribució del Catrastre reial que més tard seria la base de la fiscalitat territorial i personal.

El decret de Nova Planta també va significar la reorganització interna dels municipis. El Consell de la Vila, va passar a denominar-se Ajuntament, una denominació com observa Carreras que mai s’havia emprat abans a Catalunya. El Procurador Reial va ser anomenat Batlle i s’eliminaren les diferències entre consellers ordinaris i generals, ara tots anomenats regidors. El Batlle estava dos anys en el càrrec i els regidors un; tots ells eren triats per l’Audiència en base a una terna proposada pels regidors sortints.

En la nova organització a Sabadell li va pertocar un batlle i sis regidors dels quals el primer o degà ostentava la categoria de batlle quan el titular estava fora o s’esperava un de nou.

Aquest sistema no es modificà fins al 1760 amb la introducció del Síndic Procurador amb la funció de fiscalitzar el funcionament de l’administració municipal. La reforma més important, avui diríem de caràcter democràtic, fou la instaurada al 1766 amb la creació dels càrrecs de Diputat del Comú i Síndic Personer per a representar al poble i que eren triats pels caps de família de la vila.

El segle XVIII fou un període de notable creixement demogràfic i econòmic de la vila. A l’iniciar-se la centúria (1709), Sabadell comptava amb 1.170 habitants a l’acabar el segle, el 1789, quan esclatà la Revolució francesa, havia duplicat la població amb 2.210 habitants. En properes entregues d’aquesta secció tractarem del funcionament dels primers ajuntaments constitucionals producte de la Revolució liberal.

Bibliografia

ARGEMÍ RELAT, Mercè. El naixement de la vila al voltant d’un mercat medieval. Edita AARS, Sabadell, 2010.
BOSCH i CARDELLACH, Antonio. Anales de la Villa de Sabadell desde el año 970 hasta el de 1770, (dos volums) Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell, 1992.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
ESPUNY, Maria Jesús. Llibre de Privilegis de la vila i terme de Sabadell. Publicacions de la Fundació Bosch i Cardellach, VIII, Sabadell, 1988.
MATEU i VIDAL, Ernest. Ordinacions de la Universitat de la Vila i Terme de Sabadell, segles  XVI, XVII i XVIII (dos volums), Ajuntament de Sabadell, 1968 i 1971.