Resseguim els orígens de la draperia que està en la gènesis de l’èxit de la revolució industrial a la ciutat basada en l’especialització en la industria tèxtil llanera. Una evolució reflectida en la transformació del paraire gremial en el modern fabricant capitalista  

Les primeres referències documentals de les manufactures de la llana o draperia a Sabadell daten de mitjans del segle XIV. L’any 1354 s’esmenta l’existència del molí draper (batà) de Pere d’Om a l’Horta Major, a la llera del riu Ripoll. Una carta dels diputats de la Generalitat de Catalunya del 15 de novembre de 1390 donava compte de l’arrendament dels ploms i segells de cera d’una llista de viles de la Vegueria de Barcelona, productores de draps de llana, entre elles Sabadell. Aquests ploms i segells es posaven un cop acabada la peça com a garantia de qualitat i de la seva elaboració segons les normes gremials i que comportaven el pagament de l’impost anomenat dret de bolla.

A inicis del segle XV està document el molí fariner i draper de Bartomeu Deganat. Miquel Carreras cita, a mitjans de la centúria, als paraires Miquel de Vallhonrat, Joan Madrona, Antoni Botey o Marc Selm entre d’altres. L’origen de la paraula paraire, deriva del llatí parator lanae (qui prepara la llana). El paraire més que fabricar, en el sentit modern del terme, coordinava les complexes operacions fins que la mercaderia acabada es comercialitzava.

El procés productiu

La petita vila de Sabadell s’especialitzà en els teixits de llana cardada. Un complex procés productiu que ha estat descrit sintèticament per Josep Mª Benaul i Lídia Torra. Tot començava amb la selecció i classificació de llana segons la seva qualitat que, un cop assecada, s’untava o ensimava en oli d’oliva per suavitzar-la i facilitar la filatura. La matèria primera provenia de les comarques de l’Urgell, Pallars i sobretot d’Aragó. Seguidament la llana es cardava i s’entregava a les filadores. El fil després passava per les mans del retorcedor que ho entregava als teixidors. En algun d’aquests passos la peça podia ser sotmesa al tintatge, tot i que també es comercialitzaven els anomenats draps burells sense tintar.

La peça teixida es duia al batà per desengreixar-la i enfeltrar-la, característica de la llana cardada. Acte seguit el drap era estirat pels estricadors i d’allí passava a ser perxat pels abaixadors per aixecar, rebaixar i igualar amb tisores els pels de la llana. Una mateixa peça podia passar varies vegades per aquesta operació. Finalment, les escutiadores s’encarregaven de treure amb pinces les impureses i eliminar els nusos de la peça que després de premsada estava llesta per a ser portada al mercat.

Aquestes múltiples operacions no estaven concentrades en un equipament industrial. Pel contrari, estaven molts disperses: cardadors, filadores, teixidors, tintorers, perxadors o abaixadores treballaven a casa seva o en obradors instal·lats al seu domicili. Molts pagesos amb poca terra completaven els seus magres ingressos treballant a temps parcial pels paraires. Les úniques instal·lacions fixes eren els batans on residia la família del bataner. 

L’èxit dels paraires

El paraire podia ser “senyor del drap”; és a dir, propietari de la llana o treballar per un altre. En qualsevol cas, només podia intervenir en els moments anteriors a la filatura i posteriors a la sortida del molí. La seva funció principal era encarregar i coordinar aquesta producció tan dispersa: “un fabricant sense fàbrica” en expressió de Jaume Torras. Tanmateix, al segle XVIII, quan augmenten les millores tècniques i el volum del negoci, els paraires més poderosos muntaren instal·lacions pròpies amb obradors per la selecció i classificació de les llanes, carda, perxatge, tints i acabats.

Benaul i Torra han exposat les cinc raons que, al seu parer, afavoriren l’èxit de la draperia a Sabadell. 1) La proximitat a Barcelona com a mercat de la producció local i alhora a través del port, com a proveïdora de matèria primera. 2) L’accessibilitat a les rutes de la llana del Pallars. 3) La ubicació del Vallès travessat per les dues vies de la ramaderia transhumant catalana: la del Bages que creuava les muntanyes de Sant Llorenç fins a Terrassa i la del Moianès que passava per Sant Feliu de Codines. 4) Els recursos hidràulics del Ripoll. 5) La disponibilitat de mà d’obra pagesa.

El Gremi de Paraires  

Els primers documents o ordinacions del Gremi o Confraria dels Paraires de Sabadell daten del 2 de novembre de 1559. A l’Antic Règim, les confraries eren una fórmula d’associació habitual i molt difosa. N’existien de diversos tipus: religioses, nobiliàries, de naturals d’alguna regió o d’ofici com en el cas que ens ocupa. 

Les ordinacions de 1559 establien quatre condicions per regular corporativament la producció llanera de la vila. La primera estipulava pagar una taxa més elevada de l’impost de ploms i segells als draps elaborats a Sabadell per un fabricant foraster que no fos membre del Gremi. La segona establia que els paraires per no ser tractats com forasters havien de formar part del Gremi. Segons la tercera clàusula, els paraires es comprometien a no teixir fora de Sabadell sense abans haver fet l’oferta als teixidors locals. En el cas que ho fessin havien de produir un drap a Sabadell per cada peça feta fora. Finalment, s’establia l’obligació de posar el senyal o plom d’identificació en cada peça manufacturada a la vila.

El Gremi de Paraires regulava detalladament tant el procés productiu com les condicions laborals i els preus. Així el 1561, per afrontar la competència exterior, s’establí un conveni amb les filadores locals per tal que només treballessin a la vila amb una indemnització de sis diners diaris si no ho podien fer. També, el 1565 fixaren els preus del tissatge segons la qualitat del drap que no es farien efectius fins que el gènere no fos revisat per dos teixidors elegits pel Gremi. A més, s’imposaven multes als teixidors que treballessin amb altres preus que no fossin els fixats pel Gremi.

En principi, estava regit pel Consell de Paraires amb dos cònsols i un ajudant. L’expansió de l’ofici comporta, el 1575, l’ampliació a 12 membres. El segle XVII, adoptà la denominació de Prohomenia, que es consolidà al segle XVIII, doncs a més dels dotze membres del Consell, la direcció del Gremi estava a càrrec de tres administradors o prohoms.

El caràcter corporatiu i proteccionista era l’essència mateixa dels gremis a l’Antic Règim. Així, l’any 1721 el Gremi de Paraires intentà prohibir la fabricació de draps als no agremiats que derivà amb un plet amb l’Ajuntament que argumentava que les seves competències eren superiors en aquesta matèria. La disputa s’arrossegà fins a la carta reial del 1743 que permetia la draperia als paraires no agremiats. Finalment, s’arribà a un compromís pel qual els no agremiats podien treballar a Sabadell, però amb la condició que les peces havien d’estar supervisades pel Gremi i havien de pagar impostos més elevats

Sant Sebastià

Tots les gremis tenien una vessant religiosa que prenia la denominació de confraria i que solia substanciar-se en la demanda de protecció del sant patró de l’ofici. L’any 1566, el bisbe de Barcelona, signà el decret fundacional de la Confraria dels Paraires de Sabadell “sota la invocació dels gloriosos Sant Sebastià i Sant Roc”. Una tradició que ha mantingut el Gremi de Fabricants en la festivitat del dia de Sant Sebastià. L’acte de constitució es celebrà a la capella de l’Hospital de Sabadell, dedicada als dos sants i construïda el 1564.  L’any 1565 hi havia 65 paraires agremiats, una xifra força elevada per una població d’uns 800 habitants.

D’altra banda, l’any 1566 es construïren els estricadors com a instal·lació permanent del Gremi que romandrà durant segles. El 1580 es bastí un rentador de llana per aprofitar l’aigua sobrant de “lo safareig gran de Sabadell”.

Aprenents, oficials i mestres

Un aspecte fonamental del funcionament dels gremis era l’estricta regulació de l’accés a la professió. Les ordenances de 1732 del Gremi de Paraires, aprovades per la Real Audiència, obligaven a fer tres anys d’aprenentatge i dos més per a tenir el grau d’oficial o fadrí. Així, entre els 14 i els vint anys segons els casos, l’aprenent esdevenia oficial fins a superar l’examen de mestria consistent en una prova teòrica sobre el procediment de fabricació dels draps i una altra pràctica on havia de classificar i cardar la llana, així com aparellar un peça sortida del batà. En cas d’aprovar, el seu nom era inscrit com a membre de ple dret en els llibres de la Confraria. El nou mestre, si tenia els mitjans suficients, podia establir-se pel seu compte amb obrador propi.

L’anàlisi dels llibres del Gremi i de les resolucions del Consell de Vila mostren una acusada tendència a l’endogàmia corporativa (l’ofici passava de pares a fills) que vindria a “reflectir que l’aprenentatge va ser fonamental al llarg de tot el període, ja que implicava un procés prolongat, que solia comportar unes filiacions o connexions prèvies amb l’ofici o activitat”- conclouen Benaul i Torra.

De paraires a fabricants

La producció manufacturera sabadellenca experimentà una gran embranzida a la segona meitat del segle XVIII. Entre 1760 i 1794 es triplicà el nombre de peces produïdes a la vila que anà acompanyada per una notable millora de la qualitat dels draps. Això es reflectí en un notable increment de la població. Al 1717, la vila comptava amb 1.145 habitants; al 1797 ja eren 2.680, una part important dels quals provinents de la immigració d’Occitània, els anomenats gavatxos.

Antoni Bosch i Cardellach, metge i primer cronista de Sabadell, ens ha deixat un vívid testimoni de la vida quotidiana arran de l’expansió de les manufactures llaneres; això sí, traduint “fabricante” per obrero o trabajador:

“Los fabricantes de lana son más de la tercera parte de nuestros vecinos hombres, muJeres, niños, viejos…Los niños, desde la edad de 4 o 5 años se aplican ya a hilar el torno; las mujeres, en el mismo torno y tal vez en quitar los nudos, pajuelas y otras deformidades de las ropas; los hombres de edad más adelantada en mil ocupaciones más pesadas de lavar, traspillar, tintar, retorcer la lana, texer, batanar, tender, curtir y prensar los paños, y otras cosas mui análogas a éstas; y los viejos finalmente dispuso la providencia que en la última edad, cuando ya imposibilitados por un trabajo excesivo no son capaces de continuarle, les quedase entonces en la esfera del mismo oficio otro a que aplicarse, que es el de cardar la lana, tarea de las más descansadas, suaves i saludables, y la que ocupa una multitud de nuestros viejos, sin dispendio considerable de sus fuerzas y su salud.”

L’elaboració de teixits més fins obligava a adquirir llanes de major qualitat, així com una filatura més acurada, un tintatge més perfeccionat i una millora en els acabats. Al segle XVIII la major part de la llana provenia d’Aragó. Tant és així que el 1795 es constituí una companyia de paraires locals per comprar a l’engròs llanes aragoneses.

A finals del segle XVIII, a més de les famílies dels paraires antics com ara els Casalí, els Vila, els Sardà, els Llobet, emergiren nous potents fabricants com Jaume Salas Rosas, dit l’Escapçat, fill de traginer, Manuel Juncà Carol, paraire de segona generació o Anton Argemí, fill d’un ric pagès sabadellenc que es ficà en el negoci venent  llana a crèdit als paraires. 

A mesura que es perfeccionava el procés productiu i s’incrementava el volum del negoci les tancades estructures gremials esdevingueren un obstacle pel desenvolupament de les forces productives que s’anunciava amb la màquina de vapor, comercialitzada el 1775 per l’enginyer escocès James Watt.

En aquest context s’explica l’increment de la conflictivitat entre el Gremi de Paraires i el Gremi dels Teixidors fundat al 1586. Les seves primeres ordinacions del teixidors versaren sobre els preus del tissatge molt per a sobre dels fixats pels paraires des de feia tres dècades. Posteriorment anaren regulant les taxes per instal·lar un teler, els pagaments als oficials o fadrins de la confraria o les inspeccions dels telers. Fins ben entrat el segle VXIII la manufactura llanera local s’organitzà al voltant d’aquest dos gremis on sovintejaren els plets i picabaralles per la taxació dels preus.

Al final de la centúria el conflicte va anar més enllà. Al rerefons hi havia la pretensió dels paraires, ja amb mentalitat empresarial, de concentrar i controlar el conjunt del procés productiu del qual els teixidors només eren una part; això sí, molt qualificada. Per la seva banda, els teixidors de telers de mà reivindicaven que ells eren els veritables fabricants dels teixits. La revolució industrial i la mecanització dels telers acabarien amb la figura del teixidor.

La conversió del vell paraire en fabricant industrial -observen Benaul i Torra, es reflecteix en la transformació del significat de les paraules. Fins a la dècada de 1780, el terme ‘fabricant’, com hem vist en Bosch i Cardellach, volia dir treballador; llavors, comença a ser emprat per designar al fabricant de draps que abans s’anomenava paraire. Una paraula que al segle XIX i en plena revolució industria cauria en el desús.   

Bibliografia

BENAUL i BERENGUER, Josep Maria. La industrialització de Sabadell: Per què i com dins Indústria i ciutat. Sabadell, 1800-1980, i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1994.
BENAUL i BERENGUER, Jospe Maria i TORRA FERNÁNDEZ, Lídia. El Gremi dels Paraires i la vila pagesa i artesana dins El Gremi de Fabricants de Sabadell (1559-2009).  Fundació Gremi de Fabricants de Sabadell, 2009.
BOSCH i CARDELLACH, Antoni, Anales de la villa de Sabadell desde el año 987 hasta el 1770 (2 vol), Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell, 1992.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell, Edicions de la Comissió de Cultura, Ajuntament de Sabadell, 1932.

Foto de portada: Filadora a mà (1921). Francesc Casañas (AHS)