Tracem el perfil biogràfic d’un dels principals artistes sabadellencs del segle XX. Un pintor molt prolífic, amb una obra que s’inscriu en la llarga tradició figurativa europea, que es negà a sumar-se als corrents avantguardistes tan de moda a la seva època.
Rafael Duran Camps va néixer el 29 de març de 1891 en una família de la burgesia industrial sabadellenca al número 89 de la Rambla de Sabadell. Va ser el segon fill del seu pare, Enric Duran Folguera, va tenir amb la seva segona esposa, Teresa Camps Armengol, filla de la poetessa Agnès Armengol. La mort de la seva mare, amb només 26 anys, als tres mesos del seu naixement, va ser la principal raó per la qual va decidir,con escriu a les seves Memòries, “a unir els cognoms dels meus pares en un de sol, a fi d’honorar la meva mare”.
El nen cursà estudis primaris a les Escoles Pies, com corresponia a la seva classe social, on tingué com professor de dibuix al reconegut pintor Joan Vila Cinca. Des de ben petit va manifestar la seva vocació i el seu talent pel dibuix i la pintura. Tanmateix, el seu pare va posar-li tots els obstacles perquè no es dediqués a la pintura, que considerava un ofici de somiatruites. Així el va posar a treballar en una botiga de panys de Barcelona i durant molts anys fins al 1926 va fer de viatjant de teixits.
Amb 22 anys, l’1 de juliol de 1912, va contraure matrimoni, a l’església de Sant Fèlix de Sabadell, amb Maria Casas Trullàs. El seu primer fill va morir ben petit i molts anys després, quan no s’ho esperaven, va néixer Núria, la seva única filla. Aquest mateix any entrà en relació amb Vila Cinca i a través d’ell amb els artistes de la ciutat agrupats a l’Acadèmia de Belles Arts (més info: ‘La gènesi de l’Acadèmia de Belles Arts‘) i amb joves intel·lectuals de la seva generació aplegats a la Colla de Sabadell. Existeix un consens entre els crítics d’art en considerar-lo un autodidacta. Encara que tots indiquen la influència de les lliçons de Vila Cinca i del mestratge de Joaquim Mir amb qui va treballar en les temporades que aquest va passar a Mollet entre 1915 i 1917. Amb ells va aprendre alguns dels secrets de l’ofici, com ara elements lumínics i cromàtics que composen els paisatges. Amb Mir van estrènyer una gran amistat, tant és així que Durancamps fou el padrí de boda.
El jove artista exposà per primera vegada al 1915 en la mostra col·lectiva Art Nou que provocà una gran polèmica en els cercles artístic de la ciutat. Una experiència que acabà de decidir-lo a dedicar-se professionalment a la pintura que compaginà amb l’ofici de viatjant de panys, que exercí fins al 1926, quan s’instal·là a París. Amb aquesta feina va recórrer la geografia espanyola i li permetrà llargues estades a Madrid on estudià els grans mestres de la pintura al Museo del Prado i introduir-se en els ambients artístics i intel·lectuals de Madrid. També, va participar a Granada al Concurso de Cante Jondo, organitzat per Manuel de Falla i Federico García Lorca, que esdevingué el punt de cita de grans pintors com Rusiñol i Zuloaga. A Barcelona, va formar part del grup d’artistes anomenats els ‘Independents’, inspirat en el Salon des Independents de París fundat al 1884.
En aquests anys va realitzar una sèrie d’exposicions a les prestigioses Galeries Laietanes de Barcelona, regentades pel també sabadellenc Santiago Segura, nebot de Marian Burguès. Aquí va fer, al 1917, la seva primera exposició individual, Vibracions, amb una sèrie de paisatges de Mallorca, Aranjuez i Galícia que tingueren una bona acollida entre el públic i la crítica. Al 1919, participà amb tres obres a l’Exposició d’Art de Barcelona. L’any 1921 guanya la medalla d’or del Premi Josep Masriera de l’Escola de Belles Arts de Barcelona i participa en l’exposició col·lectiva anual de Belles Arts de Sabadell. A Madrid, exposa per primer cop al 1923 a la col·lectiva del Círculo de la Bellas Artes, aquest mateix any fa un llarg viatge per Itàlia on visita els seus museus. L’any següent realitza la seva primera exposició individual a la capital d’Espanya on residirà una temporada.
París, capital de la pintura
Durancamps havia fet una primera estada a París en el curs d’un viatge amb la seva dona a Romania. L’any 1926 decidí instal·lar-se amb la seva família a la capital francesa, llavors l’epicentre mundial de les arts plàstiques, com potser ara és Nova York. A França, primer va residir amb la seva dona i la seva filla a Versalles on conreà el paisatgisme. Més tard, anaren a viure al bulevard Suchet a París. Aviat, el pintor, un home de caràcter extrovertit i sociable, va fer amistat amb nombrosos artistes francesos i espanyols com Picasso, Juan Gris, Utrillo, Gargallo, Dufy…
A París va conèixer al 1931 financer i mecenes d’art Antonio S. de Larragoiti que li obrí les portes dels ambients artístics parisencs. Així va participar en diverses mostres col·lectives i individuals. La primera, al 1931, a la galeria La Renaissance i la segona, al 1936, a la galeria La Fenêtre Ouverte. Així mateix va participar al Salon des Independents (1934) i al Salon d’Automne (1935). Prestigiosos marxants i galeristes comercialitzaren les seves obres, algunes de les quals foren adquirides per grans col·leccions internacionals com el financer Rotschild, el cantant francès Maurice Chevalier o el polític català Francesc Cambó.
A França, l’artista mai va trencar els seus vincles amb Barcelona i Sabadell, i la família solia passar els estius a Cadaqués on fa una gran amistat amb Salvador Dalí. En aquells anys va exposar a la Sala Parés de Barcelona, el 1932, 1934 i 1935, a les Galeries Laietanes i a l’Acadèmia de Belles Arts al 1934. Arran de la Exposició Internacional de Barcelona (1929), va ser convidat a pintar vuit plafons per decorar la Casa Consistorial del Pueblo Español. Com escriu ell mateix: “Hice los cuadros, por los que me pagaron, en concreto, veinticinco mil pesetas y tuve que hacerlos en menos de tres meses -después descubrí que a los demás compañeros les dieron cincuenta mil pesetas por cada cuadro. Eran Canals, Colom, Nogués, Labarta…”
La seva filla Núria, evocant la seva infantessa a París, escriu com el seu pare era un gran amant de la música i amic de compositors com Enric Granados o Amadeu Vives. “Recuerdo el primer concierto al que me llevó en La Salle Pleyel de París o la primera Bohème en la Ópera Comique con L. Volpi. Esta Ópera le recordaba su juventud en Sabadell, cuando su padre escuchaba cantar a una hija y tocar el piano a la otra y donde mi padre decía que le vino la ilusión de pintar en París”
Anys de maduresa
L’esclat de la guerra civil, el 18 de juliol de 1936, els agafa a Cadaqués. El 24 de juliol creuaren la frontera per Cotlliure, després d’un viatge per Itàlia, la família retorna a la seva llar parisenca. Cap a finals de la guerra civil, el 1938, la família torna a Espanya i s’instal·la a Sant Sebastià, aleshores zona nacional, des d’on van tornar a Barcelona.
Com escriu Núria Durancamps: “Fueron años tristes para mis padres, con la familia dispersa y la angustia de mamá por su propia madre. Y yo sin ir a Cadaqués en verano por primera vez en mi vida (…) Cuando todo acabó, regresamos a Barcelona. Llanto y alegría, y por fin, de nuevo el mar y Cadaqués”.
A parer dels crítics, el pintor inicia llavors una etapa de maduresa vital i artística. Una vida entre Barcelona i Madrid, on alternava les seves estades amb les exposicions, i llargues temporades a Cadaqués i Sitges. A Madrid va exposar gairebé cada any fins a la seva mort a Salón Vilches, galeria Macarrón, Salón Cano y Biosca. També, participà a les antològiques de la Academia Breve de la Crítica i al Salón de los Once organitzada l seu amic, l’escriptor noucentista Eugeni d’Ors. D’entre les seves exposicions individuals destaca la realitzada al 1960 d’homenatge a Velázquez amb motiu del tricentenari de la seva mort.
Tradició figurativa
L’obra de Durancamps s’emmarca en el realisme amb matisos expressionistes. Dintre de la seva prolífica producció, destaquen els paisatges, els bodegons i els magnífics retrats. El seus punts de vista estètics estan exposats clarament a la conferència que pronuncià el 17 de maig de 1950 a Ateneo de Madrid, Lacras de la Pintura Actual, de la qual es publicà un llibre el mateix any que fou de referència a la seva època. L’autor es mostra summament crític amb l’art d’avantguarda i els ismes del segle XX.
“Los que creen que el nombre de la ‘pintura contemporánea’ sólo lo tiene usufrutuando los informalistas o abstractos, van equivocados en sus creencias, pues en arte lo contemporáneo es más el mañana que el presente y es claro como el agua que la humanidad, tarde o temprano, rechaza lo que no entiende”.
La mort de la seva dona, al 1968, després d’una llarga malaltia, va ser un cop molt dur, fins al punt que va estar a punt de deixar de pintar. Rafael Durancamps va morir d’una aturada cardíaca a la casa seva, a Barcelona. el 4 de gener de 1979, ara farà 45 anys. El pintor va deixar per escrit la seva voluntat de ser enterrat amb la seva esposa, a Gurb, vora Vic, en un “cementiri d’il·lusió”.
La seva obra pot contemplar-se al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), al Museu d’Art de Sabadell, als museus Thermalia, de Montserrat, Valls, d’Història de l’Hospitalet…així com a diverses col·leccions a Madrid i d’altres internacionals. L’any 1959, l’Ajuntament de Sabadell li atorgà la Medalla de Plata de la Ciutat, al gener de 1973 es va muntar a Belles Arts una exposició d’homenatge i el 1985, l’Ajuntament va dedicar-li un carrer.
Bibliografia
CAMPS BÒSSER, Manel. Homenatge a Durancamps. Quadern de les idees, les arts i les lletres. Sabadell, 2001.
DURANCAMPS CASAS, Núria. Rafael Durancamps, mi padre. dins Durancamps, Banc Sabadell i Ayuntamiento de Madrid, 1994.
MIRALLES, Francesc. Durancamps. Ed. Ausa, Sabadell, 1991.
MORALES y MARIN, José Luis. Radiografía estética de Rafael Durancamps dins Durancamps, Banc Sabadell i Ayuntamiento de Madrid, 1994.
Durancamps. Mestres actuals de la pintura i escultura catalana n. 20. Edicions d’Ara, 1985.
Foto portada: Durancamps pintant al Bosc de Can Feu (1915)