Relatem les vicissituds dels primers centres sanitaris de la ciutat. El primer és de finals del segle XIII. En aquella època i fins ben entrat el segle XX van estar vinculats a l’església catòlica i concebuts com un servei de beneficència per als pobres i desvalguts.
El primer Hospital per a pobres de la ciutat fou fundat pels volts de l’any 1283, a finals del segle XIII. El seu artífex fou Pere Sa Muntada, veí de Sabadell, que va instal·lar-lo en una de les seves cases ubicada a la cantonada del carrer Alt del Pedregar i Travessia de l’Església, al costat de l’actual plaça del doctor Robert. També va proporcionar els fons econòmics adients per al seu manteniment mitjançant la constitució del Patronat del Benefici de Sant Joan Evangelista.
Més d’un segle després, el setembre de 1390, ja a finals del segle XIV, Bernat Sa Muntada, descendent de Pere, va realitzar una donació irrevocable i a perpetuïtat a la vila de Sabadell dels drets de l’esmentat Benefici i de l’Hospital per tal que les autoritats locals poguessin regir-ho i administrar-ho. Per la seva banda, els Jurats de la vila acceptaren la donació i es comprometeren que tant ells com els seus successors exercirien aquesta responsabilitat “tot lo major bé que podran”. En conseqüència, Bernat Sa Muntada els transmeté la possessió de l’Hospital de Sabadell i del Patronat del Benefici de Sant Joan i els hi transferí l’assignació econòmica pel seu sosteniment. Així, des d’aquell moment, el Consell ordinari del municipi tenia la potestat d’anomenar el responsable del Patronat que dirigia l’Hospital.
Com explica Miquel Carreras, a finals del segle XIV s’establí que el govern de la vila estigués constituït per tres jurats i 12 prohoms com era costum a la Catalunya de l’època. Cada jurat i els prohoms, en grups de quatre, representaven als tres estaments, també denominats mans, de la societat feudal: major, mitjà i menor. La mà major estava formada pels nobles, propietaris, rendistes, metges i advocats. La mitjana pels grans comerciants, paraires, notaris i professions auxiliars a les de metge i advocat. De la mà menor formaven part els botiguers, menestral i jornalers.
La primera menció del càrrec d’hospitaler data de l’any 1447, el qual a canvi de l’estada gratuïta d’ell i la seva família a l’Hospital estava obligat a curar dels malats.
Més endavant, al segle XVI, l’hospitaler seria retribuït amb sis lliures a l’any. El gener de 1554, el Consell ordinari de la vila nomenà Galceran Folch administrador de l’Hospital amb les atribucions de poder demanar, cobrar i abonar qualsevol quantitat econòmica necessària pel seu funcionament. Això sí, amb l’obligació de donar comptes cada any al Consell i als Jurats. Des d’aleshores, el primer dia de l’any el Consell triava un administrador que, a partir del 1572, serien dos: un administrador i un escrivà encarregat de portar els comptes.
Amb motiu de les epidèmies de la pesta, l’any 1564, es construí al costat de l’Hospital la capella dedicada a Sant Roc i Sant Sebastià, les obres de la qual foren dirigides pel mestre Pere Borges de Bersiers (França). El 1566 el bisbe de Barcelona va donar permís per fundar en aquesta capella la confraria dedicada a aquests sants com protectors contra la pesta i qualsevol malaltia. Els primers confrares foren Pere Calsada i Joan Llobet, consellers dels paraires, i el paraire Pere Galí. Uns anys després, el 1595, la capella estava en estat ruïnós i fou reparada per una nova confraria de pagesos, dedicada a Sant Jacint de l’Ordre del Predicador. Així, s’obrí un nou portal de pedra i s’instal·là un retaule i una imatge d’aquest sant que fou portada en processó. Alhora Sant Roc i Sant Sebastià foren objecte de culte a l’església parroquial com patrons del Gremi dels Paraires.
El Consell decidí, l’octubre de 1567, que l’hospitaler a més de les seves funcions habituals anés cada nit pels carrers de vila amb una campaneta per encomanar un parenostre i un avemaria per les ànimes del purgatori. Així mateix el 1571 s’establí que l’administrador de l’Hospital ho fos a la vegada de la capella de Sant Roc i Sant Sebastià. D’altra banda, al febrer de 1580, el Consell contractà al cirurgià Mestre Gorchs per quatre lliures a l’any per tal que visités als pobres a l’Hospital i a les seves cases.
A fi de contribuir amb les despeses de l’Hospital, cada diumenge de Rams, l’administrador designava dues dones per recaptar almoines per torns els dissabtes durant tot l’any. Tanmateix, el 1580 no trobaren cap dona disposada a exercir aquesta funció, per la qual cosa el Consell determinà que elegirien a dues dones que no podien renunciar a aquesta feina sota pena de pagar dos sous. El febrer de 1585, per motius de moralitat, es dictaminà que aquestes foren acompanyades per una altra dona. Aquest mateix any es determinà que els administradors de l’Hospital havien de ser naturals de Sabadell. Una altra resolució del Consell, el 1590, consistí en autoritzar a qualsevol persona fos de la ciutat o forastera a emblanquinar una habitació de l’Hospital, posar llit, llençol, cadira o altres coses i a marcar-les amb les seves inicials o escut d’armes.
El febrer de 1596 el Consell de la vila, davant la manca de capacitat de l’Hospital per encabir a tants malalts, decidí crear una comissió, formada pel rector de la parròquia, mossèn Barés, el metge, doctor Arnella i el barber Jaume Arnella, amb la missió de vendre l’edifici de l’Hospital vell per construir un Hospital nou i més gran en un indret més saludable. Encara que es realitzà la venda, sorgiren una sèrie de problemes no especificats que obligaren a abandonar les obres. En conseqüència, el 1599, el Consell acordà autoritzar als Jurats per vendre la parcel·la que havien adquirit per edificar el nou Hospital i destinar l’import a reparar l’Hospital vell.
El segon hospital, a finals del segle XVII
L’objectiu de disposar d’un nou Hospital més gran i saludable no va poder realitzar-se fins l’any 1689, ja a finals del segle XVII, gràcies al reverend Pere Joan Llobet. Al seu testament va llegar als consellers de la vila un edifici, anomenat Casa Gran, format per tres casals amb cinc portals i un hort tancat, ubicat on ara hi ha la seu del Banc Sabadell a la plaça Sant Roc.
L’any següent el Consell va vendre l’edifici i l’hort de l’Hospital Vell al paraire Jaume Abadal, excepte la capella de Sant Jacint. Així s’instal·là a la citada Casa Gran el nou Hospital de dos pisos, portals, finestres i escales. A més, milloraren els seus ingressos i podia mantenir-se amb els rendes, les caritats i almoines que rebia. Tant és així que, l’any 1712, el Consell de la Vila, endeutat per les contribucions a les guerres que assolaven Catalunya, decidí que l’Hospital s’encarregués de pagar els honoraris del metge que fins aleshores era costejat per la Casa del Comú (avui diríem Ajuntament).
Segons la documentació consultada per Joaquim Ferràndiz, pels volts de 1730, el Hospital nou va haver d’afrontar greus problemes econòmics derivats del manteniment de les tropes que s’allotjaven a la vila. Per pal·liar aquests dèficits vengueren a un pagès unes cases i uns horts annexos a l’Hospital que foren destinats a casernes. Foren cremades durant la Guerra de la Independència. Ara bé, aquests quarters es demostraren insuficients per encabir a tants soldats que acabaren ocupant l’edifici de l’Hospital. D’aquesta manera, només dues petites cases funcionaven com a hospital i, pràcticament, la vila es quedà sense aquest servei entre 1730 i 1751.
El tercer hospital: a mitjans del segle XVIII
Justament, l’any 1751, la Casa del Comú decidí arrendar per fer les funcions d’hospital una casa i un hort – coneguda popularment com lo Retiro- ubicat davant de l’Hospital vell del qual només quedava la capella de Sant Jacint, on actualment hi ha una oficina de CaixaBank, al costat de l’església dels Pares Missioners del Cor de Maria. Aquest edifici era propietat de col·legi de Sant Sever de Barcelona, però per deutes havia estat adquirit en concurs de creditors per un tal Bruguera qui, a la seva vegada, ho va vendre al teixidor de Barcelona, Josep Estop.
Després de diverses vicissituds, l’edifici restà propietat de la Casa del Comú per a destinar-lo a Hospital, amb l’obligació de pagar a Estop 50 lliures anyals. Tanmateix, ben aviat l’Hospital travessà un període de decadència i misèria que impressionà al bisbe de Barcelona, Gavino de Valladares en la visità que efectuà a la ciutat el maig de 1791. Per tal de solucionar el problema, el bisbe es reuní amb els regidors de l’Ajuntament. Els encoratjà a fi de confeccionar un pla de restauració de l’Hospital.
L’esmentat pla fou aprovat el setembre de 1792 on s’establia que l’administració de l’Hospital seria responsabilitat del regidor degà de l’Ajuntament i del rector de la parròquia amb àmplies atribucions per dirigir-lo. Aquest pla fou posat en consideració del bisbe que donà el seu vistiplau i signà un decret aprovant-lo en la seva integritat i ordenant que es portés un llibre de comptes detallat. Per la seva banda, l’Ajuntament acordà posar-lo en funcionament de manera immediata i el dia de Nadal del 1792 prengueren possessió dels seus càrrecs els nous administradors.
L’any 1816 s’iniciaren les obres per restaurar i engrandir l’Hospital amb un nous cos annex en un terrenys dedicats a l’horta i propietat de la rectoria, ubicat al costat on d’ara hi és l’església dels Pares. El projecte fou encarregat a un dels seus administradors, el prevere Bonaventura Bellsolà qui l’entomà amb gran entusiasme. Així hi destinà gran part de la seva fortuna personal i recollí donatius entre les famílies benestants de la vila que contribuïren amb materials de construcció com ara calç, pedres o fustes.
Posteriorment, aquest edifici seria utilitzat com jutjat, escola municipal i finalment fou venut el 1885 per a contribuir a amortitzar l’emprèstit subscrit el 1881 per l’administració local per fer front a les despeses ocasionades per la compra de les Escoles Pies actual seu de l’Ajuntament (més info: ‘L’edifici consistorial‘).
Aquest règim administratiu es mantingué fins el 1848, any en què l’Hospital passà a dependre d’una Junta de Beneficència, formada per l’alcalde, Salvador Barata, un regidor de l’Ajuntament, el rector de la parròquia, un metge, un cirurgià i quatre veïns de la vila.
Uns anys més tard, al febrer de 1854, essent alcalde Pere Turull, es constituí una junta amb l’objectiu de construir una Casa de Caritat, que seria coneguda popularment com l’hospici destinat als infants i ancians desemparats. La junta estava formada pel prevere Josep Pujol i pels industrials Joan Sallarès, Pau Vilarrúbies i Agustí Duran que més tard s’ampliaria a Ignasi Casanovas i Josep Duran.
L’hospici
El 23 de març del mateix any s’inaugurà l’hospici al carrer Sallarès i Pla (llavors carrer d’Argüelles) cantonada Riego. Per aquesta casa es pagava un lloguer al seu propietari, Josep Capmany. A l’acte d’inauguració assistiren tots els qui havien contribuït amb donatius, la congregació dels Escolapis, tots els metges de la vila i els membres de la Junta de Beneficència. L’Hospici estava a càrrec de quatre monges Germanes Terciàries del Carme de Vic, les quals a més de cuidar-se dels infants i vells sense recursos, també ho feien amb els obrers víctimes d’accidents laborals i facilitaven assistència domiciliària amb racions de sopa a les famílies pobres per un temps limitat depenent del seu grau d’indigència.
Ben aviat, les juntes de l’Hospital i de l’Hospici funcionaren de manera conjunta. El gener de 1856 es constituí la Junta de Deixalles, fundada pel Gremi de Fabricants i on estaven representats l’Ajuntament i l’Hospici, amb l’objectiu que els industrials venguessin únicament les deixalles dels filots a l’Hospici per tal de donar feina als asilats que proporcionava un important recurs econòmic per al seu manteniment.
L’Hospital i l’Hospici es clausuraren el 30 de novembre de 1856 data en què fou inaugurada l’Hospital i Casa Beneficència, coneguda popularment com la Casa de la Caritat, ubicada a l’actual plaça de les Dones del tèxtil (antiga plaça Marcet). El solar havia estat des del 1645 el convent dels caputxins. Fou cremat i saquejat el juliol de 1835 durant la primera guerra carlina, també anomenada dels set anys. El solar fou declarat bé nacional en el marc de la desamortització dels béns eclesiàstics, impulsada pel ministre d’Hisenda, Juan de Dios Álvarez Mendizábal. L’estat el va cedir a l’Ajuntament el 1843.
Bibliografia
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, Informe de l’oposició. Prolegòmens (1788-1868), Edicions Riutort, Sabadell, 1975.
FERRÀNDIZ DURAN, Joaquim. Història de l’Hospital i Casa de Beneficència de Sabadell, 1823-1983. Sabadell, 1983