Antigament, la Quaresma era un temps de penitència, restriccions morals i del menjar. Eren quaranta dies de dejuni i abstinència en record dels quaranta dies que Jesucrist va dejunar al desert. Durant aquest temps podíem comptar dos parèntesis que alleugerien el rigor d’aquest temps: Serralavella -meitat de la Quaresma i protagonitzada per la mainada amb les seves captes- i Sant Josep. Un temps de preparació per la gran festa de Pasqua. Una de les maneres d’anunciar la resurrecció de Jesús són els cants de les caramelles, les quals celebren la bona nova. Així el Dissabte de Glòria al vespre o als matins del Diumenge o Dilluns de Pasqua es cantaven, i canten, les caramelles per  anunciar la Pasqua. Efectivament, aquests cants celebren la joia de viure, l’arribada de la primavera que coincideix  en el temps amb la resurrecció de Crist i la fi  de les restriccions de la Quaresma. La secularització de la societat fa que actualment les caramelles tinguin un enfocament més musical i lúdic. Serien, per tant, cançons populars, amb un contingut religiós però també satíric, galant i profà.

Efectivament, les seves lletres han anat evolucionant fins a parlar de l’arribada de la primavera amb històries més festives i satíriques relacionades amb el lloc d’on es canten. Des del segle XVI tenim documentats aquests cants que estarien associats amb els goigs dedicats a la Mare de Déu del Roser – Caramelles del Roser de Sant Julià de Vilatorta. La majoria d’estudiosos situen l’origen de les caramelles en aquests goigs marians, els quals al segle XIX  sota la influència del moviment dels Cors de Clavé, i les corals que s’acollien en els ateneus, s’anirien revitalitzant i agafant un caire més popular. La influència de Josep Anselm Clavé va introduir una intenció més lúdica i festiva als seus cors, cosa que va permetre difondre el coneixement d’aquest cant, arribant a formar part  de la tradició de capes populars i urbanes.

En altre temps, les colles de caramellaires -acompanyats de balladors, i acompanyament musical- anaven per les masies i les cases amb una vara alta al capdamunt de la qual hi havia una cistella guarnida amb cintes destinada a posar els obsequis que rebien després de la cantada: principalment ous, botifarres i altres queviures, també diners. D’aquesta manera podien arribar a les finestres o balcons més alts i, a la vegada, en senyal d’agraïment obsequiaven amb flors, principalment a les cases amb noies casadores.

En aquest sentit, Marian Burguès en el Sabadell del seu record, l’any 1929, ens explicava que les caramelles eren la festa més popular de la fi de la Quaresma: Els fadrins l’esperaven per anar a cantar a la promesa. El dissabte de Pasqua, a la nit, els cantaires sortien proveïts de teies per il·luminar-se, un «cistelló» guarnit de picarols i cintes i lligat a dalt d’una canya llarga, la qual servia per posar el recapte amb el qual la xicota obsequiava als seus cantadors, des de la finestra. Com en altres indrets, les colles de caramellaires de Sabadell anaven el Dilluns de Pasqua – o per la segona Pasqua-  a la Salut a menjar-se el que havien recollit en una gran berenada.

La Garriga, Parets del Vallès, Montornès del Vallès, Ripollet, Rubí, Sant Antoni de Vilamajor, Sant Feliu de Codines, Sentmenat, Castellar del Vallès,  Santa Perpètua de Mogoda, Bellaterra, Sabadell, Terrassa,  Viladecavalls, Sant Cugat del Vallès, entre d’altres; continuen  la tradició de les caramelles. A les portes de botigues, mercats i periples per diferents carrers els cantaires van oferint les seves melodies populars i plenes de tocs d’humor. Aquests versos per l’ocasió, sobre una estructura musical fixada, es poden modificar cada any per fer una revisió satírica, com dèiem més amunt, de l’actualitat local i general. En alguns indrets del Vallès aquesta activitat està molt relacionada amb les caramelles i rep el nom de «corrandes» o «popurris» dins les corals o cors de caramelles, com ens explicava l’etnomusicòloga Anaís Falcó. Les caramelles unes cançons populars d’origen religiós que formen part del nostre patrimoni.