Amb el 96,8 per cent del vot escrutat a Sabadell i malgrat la manca de dades separades sobre els 13 col·legis en que es va dividir la ciutat, assajarem un anàlisi polític del vot al procés participatiu del 9N.
L’absència de dades territorials ens impedeix fer un anàlisi sociològic acurat sobre la composició del sufragi i poder comparar com han votat les dues polaritats identitàries i socials que articulen la ciutat: centre/classes mitjanes/llengua catalana, d’una banda i barris/classe treballadora/llengua castellana, de l’altra.
En realitat el procés participatiu del 9N ha servit per mesurar la força i l’eventual avenç del moviment independentista a la ciutat i al país. A Sabadell el cens electoral és de 151.548 persones, però puja a 173.426 si afegim a la franja d’edat compresa entre els 16 i 18 anys, que hauria d’incrementar-se per tal de comptar als immigrants extracomunitaris que en altres processos electorals no poden votar i que és molt difícil de quantificar.
A la consulta sobiranista del 30 de maig de 2010 van participar a Sabadell 24.061 persones que representaren un 15,3 per cent d’aquest cens electoral ampliat, dels quals 22.323 electors es van decantar pel sí (92,7 per cent del vot emès però només el 13,8 per cent del cens electoral).
Diumenge passat van participar 61.241 electors; és a dir, un 35 per cent del cens electoral ampliat, dels quals 47.984 van votar Sí-Sí (78,3 per cent del vot vàlid però el 27 per cent del cens electoral). Això vol dir que aquests quatre anys quasi s’han triplicat, en xifres absolutes, el suport a l’independentisme i s’ha duplicat en termes percentuals. El Sí-Sí a Sabadell (78,3 per cent) fou lleugerament inferior a la mitja catalana (88 per cent), però fou pràcticament igual a aquesta respecte al No (5 per cent), Sí-No (11 per cent) i altres o nuls (3 per cent).
Ara bé, si comparem aquestes dades amb les eleccions autonòmiques del 2012, l’avenç del sobiranisme resulta molt més moderat. Llavors els sufragis que van obtenir les forces que recolzen la independència (CiU, ERC, CUP i SI) van arribar a 44.901 vots. És a dir només 3.000 mil vots més a la consulta del 9N (47.984) que podrien sortir dels joves i dels immigrants que als comicis al Parlament de Catalunya no van poder votar.
Polaritats identitàries i socials
Malgrat, la manca de dades territorials a Sabadell, la comparació entre l’escrutini a Vic (Osona) i Cornellà (Baix Llobregat) -representatius de les dues polaritats identitàries i socials que articulen Catalunya- ens pot servir d’orientació indirecta per saber com van votat els districtes del Centre i dels barris de Sabadell.
A Vic el Sí-Sí va obtenir el 92 per cent del vots i a Cornellà només el 64,6 per cent; el Sí-No a la capital d’Osona fou del 3,7 per cent, mentre que a aquest municipi del Baix Llobregat arribà al 19,3 per cent. El no a Vic va treure només l’1,5 per cent i a Cornellà el 9,1 per cent, quatre punts per a sobre de la mitja nacional catalana.
Unes xifres molt significatives. Esperem, doncs, a disposar de les dates de l’escrutini dels 13 col·legis electorals a Sabadell per poder fer un anàlis sociològic de la composició del vot al 9N a la nostra ciutat.
Tendències de fons
L’extrapolació de les dades electorals entre diversos comicis resulta un exercici molt complicat i relativament fiable.
Tanmateix els resultats del 9N ens permeten aventurar que, malgrat la seva gran visibilitat política i mediàtica, l’independentisme té un gran tasca a realitzar si vol ser una opció majoritària a Catalunya. La gran mobilització entorn a la consulta ha aconseguit portar a les urnes a pràcticament la totalitat de l’electorat sobiranista, però això no ha significat un gran avenç respecte a les autonòmiques de fa dos anys. Un suport que no arriba al 30 per cent de l’electorat i que allunya la perspectiva d’una declaració unilateral d’independència. Tot i que l’immobilisme i la nul·la intel·ligència política del PP en el procés sobiranista havien creat un context extraordinàriament favorable per al creixement de l’independentisme.
També, xifres ens permeten deduir que en un referèndum de debò, amb una autèntic debat i amb les degudes garanties democràtiques, l’opció del No, com a Escòcia, seria la guanyadora.
Això, sense comptar que d’aquí un any podria haver un canvi polític a Madrid amb la formació d’un govern favorable a obrir un període de reformes constitucionals per tal de negociar l’encaix de Catalunya en l’Estat espanyol que podria marcar un punt d’inflexió en l’ascens del soberanisme a Catalunya.
“També, xifres ens permeten deduir que en un referèndum de debò, amb una autèntic debat i amb les degudes garanties democràtiques, l’opció del No, com a Escòcia, seria la guanyadora”
Quines xifres? Quina anàlisi més patillera i subjectiva… Amb la pinça podemos (espai del qual l’autor és membre) per acabar-ho d’adobar…
Después de lo de ayer es imprescindible que el gobierno del PARTIDO POPULAR, que pidió mayoría absoluta para desfacer los entuertos de Zapatero, DIMITAN TODOS, en especial RAJOY, tras haber jurado y perjurado que no habría REFERENDUM. Es más, si hubiera justicia en España, desde aquí pido la inmediata detención de todos ellos por FELONES y por ALTA TRAICION a la nación española. ¿Para esto quería esta gente la mayoría absoluta?
¿Es Rajoy la reencarnación de Casares Quiroga?.
Casares Quiroga, paisano de Rajoy de y de Franco (todos gallegos), era el presiente del gobierno de la República el viernes 17 de julio de 1936, a la salida del consejo se ministros unos periodistas se le dirigen y le preguntan: ¿señor presidente, sabe usted que nuestro ejercito en Marruecos se ha levantado en armas?, a lo que el sr. presidente Rajoy, perdón Casares Quiroga, respondió: ¡ pues si el ejercito en Africa se ha levantado, yo me voy a acostar?. El resto de la historia ya la conocemos, de aquella dejación de funciones, de aquel mirar para otro sitio, vino lo que vino. La pregunta que me hago es la siguiente: ¿Es el gallego Rajoy la reencarnación del gallego Casares Quiroga?.
coincido con la mayoría de lo que opina el sr. Santamaria, pero pienso como Marc que cuanto menos aventurado pronosticar una victoria del ‘no’ en un hipotético referendum.
El voto ‘sí’ lleva tiempo movilizado y tiene el apoyo institucional que le ha servido para lograr estructuras organizativas sólidas y financiación para una campaña prolongada y frecuente.
El voto del ‘no’ no está movilizado, se mueve en parte como oposición o reacción, no estructurada. Además, existe el sustrato sociológico que indica Santamaria (aunque no soy tan determinista como él). Por lo tanto, un nicho importante de partidarios del ‘no’ por base identitaria, no acabará de decidirse sólo por votar en el mismo sentido que el PP, Ciutadans o incluso la ultraderecha., o compartir manifestaciones.
Así que creo que la única esperanza del ‘no’ sería que Podemos se instale como fuerza en Cataluña y ocupe el espacio huérfano en el Parlament de partido de izquierdas y no soberanista. Si ofrece el único discurso coherente que debe tener la izquierda, que es anteponer la lucha social a la lucha nacional, tienen mi voto y creo que el voto de mucha gente que se ha sumado al independentismo sólo como reacción a las políticas de PP i PSOE, no por nacionalismo.
Ni yo, ni nadie de mi familia, ni mis amigos fuimos a votar porque creeimos en la palabra del gobierno que dijo que no habrìa consulta ilegal, creimos en la palbra del gobierno y del tribunal constitucional, de que la consulta era dos veces ilegal y que no había que particupar en un acto ilegal y que estaba todo previsto para que la consulta ilegal no se produjera. Me arrapiento de haber confiado en el gobierno de España y en su Tribunal Constitucional y no haber podido sumar mi voto NO. Creo que RAJOY algoha pactado con MAS y nos ha dejado tirados y con el culo al aire a los que hemos confiado en él.
Con todo el dinero invertido, con todos los medios favorables a su causa, con un gobierno que toma partido, que solo no se mantiene imparcial, sino que dirige las operaciones, con más de 30 años de lavado de cerebro de la población, con unos partidos de izquierdas convertidos en sus palanganeros, con un PP dirigido por lo mas parecido a una trabajadora de la carretera de Granollers, con un gobierno nacional que mi es gobierno ni es nacional, con Tito esto y mucho mas el SI SI o el Si No, no ha llegado a reunir ni dos millones de adeptos, incluidos menores de edad e inmigrantes subvencionados. A esto le llamáis exito?.
Si ya tienen mayoria parlamentaria, que hacen que no declaran la independencia ya ?. Ah, claro, que no tienen mayoria social, queesto de la indepe va por barrios y niveles de renta!. Vaya, vaya, “geografia poco extensa” como dijo aquel.
A Mariano Rajoy podemos recordarle aquello que CHURCHIL espetó a CHAMBERLAIN:
“Habéis preferido el deshonor para evitar la guerra, ya tenéis el deshonor y además en unos meses tendréis también la guerra”