El debat d’alcaldables ha permès copsar el posicionament dels partits en qüestions centrals pel futur Sabadell en matèria de mobilitat, habitatge i model de ciutat. Així mateix, ha proporcionat valuosos indicis sobre els possibles pactes postelectorals.
A diferència d’anteriors campanyes electorals, en aquesta han proliferat els debats sectorials sobre el Quart Cinturó/Ronda Nord, cultura, joventut, sanitat… Així mateix s’han celebrat dos debats d’alcaldables. Un organitzat per SBD Cercle d’Entitats, i un altre i darrer de la campanya pels mitjans de comunicació locals.
Es tracta d’una novetat positiva en la mesura que la ciutadania, si ha estat interessada, ha pogut conèixer les propostes dels partits polítics que aspiren a governar la ciutat. També resulta una mostra de maduresa democràtica. Als mandats d’Antoni Farrés es celebrava un únic debat al teatre municipal La Faràndula. L’alcalde Manuel Bustos es negà a participar en els debats electorals, un altre indicador del seu tarannà autoritari.
El Debat decisiu aplegà set alcaldables. Dos dels quals Joan García (Cs) i Amadeu Papiol (PDeCat) amb escasses possibilitats d’obtenir l’acta de regidor. Absència de la candidata del PP amb moltes opcions de tenir-la. En la valoració política del debat, s’han de tenir compte tres factors: la capacitat dels candidats per explicar les seves propostes, la connexió d’aquestes amb el seu electorat i la batalla per arrencar vots de les formacions amb qui és té frontera electoral.
Atenent-nos a aquests criteris, Joan Mena (En Comú Podem), bregat en el Congrés dels Diputats, ha estat qui ha sabut explicar millor el seu programa. Va criticar a l’alcaldessa Marta Farrés (PSC), però va buscar el cos a cos amb Lluís Matas (Junts per Sabadell). Així, remarcava la seva condició de candidat d’esquerres i posava els focus sobre els pactes entre socialistes i els postconvergents, l’anomenada sociovergència. Matas va caure en el parany i facilità inconscientment la tàctica de Mena que el titllà de ser el Tío gilito de la política local. D’altra banda, la mera presència, a última hora, d’Amadeu Papiol ja li suposava un problema. L’alcaldable de PDeCat aprofità l’avinentesa per criticar el ‘si-guidisme’ de Junts amb el PSC i destapar el pot de les essències convergents.
Al ser la favorita era lògic que tots els atacs i crítiques es concentressin en Marta Farrés. En aquest sentit, va sortir airosa de la prova. Des del primer moment, Gabriel Fernández (ERC) va buscar l’enfrontament directe amb ella, cercant polaritzar el debat i encarnar que ell és l’única l’alternativa al PSC. Potser va passar-se de frenada quan, a la seva primera intervenció, ha qualificat la política de l’alcaldessa de “miserable”. Immediatament, Farrés li ha exigit que retirés aquest adjectiu insultant. L’alcaldable d’ERC recordà que havia format part d’un “govern corrupte”. A l’equador del debat, Fernàndez va treure’s del barret la proposta de demanar a la Generalitat, governada en solitari pel seu partit, que Sabadell fos la seu d’alguna de les conselleries de l’administració autonòmica. La proposta va ser acollida amb ironia per alguns candidats, entre ells Joan García (Cs) que ha explicat de manera convincent les seves propostes i s’ha situat en una espècie d’equidistància entre socialistes i independentistes.
Valero (Crida per Sabadell) ha recolzat Fernàndez en la reivindicació de la tasca desenvolupada pel “govern de transformació” i en l’argumentació que moltes de les medalles que ara es penja l’alcaldessa eren fruït del treball de planificació realitzat en aquell mandat. Valero, a banda d’explicar les seves propostes, va concentrar els seus atacs contra Farrés i Matas, evitant l’enfrontament amb Mena i Fernández, però sense entrar en desqualificacions personals. Va deixar molt clar que excloïa al PSC de qualsevol pacte postelectoral i va recordar com fa dos anys ja van impulsar i explorar amb altres formacions la possibilitat de presentar una moció de censura contra Farrés.
Opcions de governabilitat
Un aspecte positiu del debat radica en què els blocs temàtics triats encertaren en posar sobre la taula qüestions de fons de gran importància per a la ciutadania. Així es van poder copsar els alineament de les forces polítiques sobre qüestions tant rellevants com el Quart Cinturó/Ronda Nord, el futur de la Gran Via, la política d’habitatge, les ocupacions de pisos, el bosc de Can Deu, el riu Ripoll, els polígons industrials, el model de ciutat… Quan s’iniciava el bloc dedicat a l’habitatge, membres de la Plataforma d’Afectats per la HIpoteca i la Crisi (PAHC) van interrompre durants uns minuts el debat, desplegant una pancarta i amb la consigna de “No pot ser gent sense casa i cases sense gent!”. Una prova addicional de la gravetat del problema de l’habitatge a Sabadell. Només Mena els hi va donar suport.
L’apartat final ha proporcionat valuoses indicacions sobre els possibles pactes postelectorals. Farrés es mostrà oberta a formar govern amb tothom. Excepció feta de l’extrema dreta i de l’extrema esquerra de la Crida, amb la voluntat manifesta d’ocupar la centralitat de l’espai polític local que pot pactar a la seva dreta (Junts) i la seva esquerra (ECP).
Gabriel Fernández va apel·lar a la Crida i Comuns per formar un goven d’esquerres i foragitar al PSC de l’alcaldia, sense excloure Junts. Valero es mostrà oberta a explorar qualsevol formula per reprendre l’experiència del govern de transformació sense els socialistes. Mena apostà decididament per un executiu local d’esquerres que no exclou al PSC. Matas es mostrà molt crític amb l’experiència del quatripartit d’esquerres, de manera que no li queda altra opció que reeditar els pactes amb els socialistes.
Així les coses, es presentaren dues opcions per a la governabilitat de Sabadell. Una, liderada per Marta Farrés, amb possibilitats de pactar a dreta i esquerra. L’altra, encapçalada per Gabriel Fernández amb l’eventual suport de Crida i Comuns. A la mateixa nit electoral sabrem quina de les dues alternatives gaudeix del suport majoritari de la ciutadania.
Foto portada: inici del debat. Autor: J.Peláez.