Fes-te subscriptor de l’iSabadell

• “Londres 2012 va ser un cop molt dur per tot el que arribes a sacrificar”.
• Wildeboer, retirat des del 2020, exerceix d’entrenador assistent del CN Sabadell.

Aschwin Wildeboer va néixer a Sabadell el 14 de febrer de 1986. Fill d’una família estretament vinculada a les piscines, va començar a destacar de ben jove com a especialista en esquena, classificant-se amb només 18 anys per als seus primers Jocs Olímpics (Atenes 2004). La resta és història. Aschwin compta en el seu palmarès amb una final olímpica (Pequín 2008), un bronze al Campionat Mundial (Roma 2009), rècords del món, dues medalles al Campionat Mundial en Piscina Curta, deu podis als Campionats Europeus… I un llegat només comparable als millors esportistes de la història de la ciutat.

En aquesta entrevista prèvia a les olimpíades de París, Aschwin recorda la seva experiència olímpica i repassa alguns dels moments més destacats de la seva trajectòria.

Com recordes la teva formació com a nedador?
Jo diria que de petit era un nen bastant despreocupat. L’únic que m’interessava era ser feliç, passar-m’ho bé i estar amb els amics. També és cert que tot el meu entorn estava molt enfocat cap a la natació perquè els meus pares eren entrenadors i el meu germà gran també era nedador. Jo estava en la dinàmica del Club Natació Sabadell, on pots combinar l’esport amb els estudis, així que d’alguna manera, sense ser del tot conscient, suposo que ja anava ben encaminat. A partir dels 16 o 17 anys, tot va començar a canviar perquè les competicions eren una mica més serioses, et veus en situacions en què sí o sí has d’afrontar reptes complexos i això fa que la teva visió agafi un grau de seriositat més important. A més, em vaig veure involucrat en un grup de gent més gran que jo que tenia molt clar el que volia. Diria que el meu món va canviar molt sobretot a partir dels 18, que és quan realment em vaig plantejar la natació com una carrera professional i no com un extra o un hobby. I amb això van arribar els primers Jocs Olímpics.

Havies somniat alguna vegada amb competir en uns Jocs?
No. Llavors l’únic que em preocupava era nedar bé. És una cosa que m’ha caracteritzat sempre. Jo recordo que de petit veia un dofí a la televisió i volia imitar-lo. Veia un peix dins de l’aigua i m’imaginava movent-me com ell. El meu punt més fort era que tècnicament sempre buscava l’excel·lència, fer els moviments molt ben fets, que fos maco a la vista. Si per conseqüència això em feia nedar ràpid, endavant. Sinó, tampoc em preocupava gaire. La cosa poc a poc es va anar traduint en nedar ràpid i el focus va anar canviant. Mantenia l’obsessió per buscar l’excel·lència a l’hora d’executar tècnicament, però a nivell de marques, d’aconseguir medalles o de trencar un rècord cada cop era més ambiciós. Considero que els dos aspectes són bons i dolents, però cap al final de la meva carrera esportiva em vaig adonar que fer el canvi a buscar els resultats més immediats no era ben bé el que m’omplia.

Amb només 18 anys aconsegueixes classificar-te per als Jocs Olímpics d’Atenes. Com va ser l’experiència?
Recordo el meu entrenador dient-me, un cop estàvem als Jocs Olímpics, ‘abre los ojos y aprende, porque tú aquí no pintas nada, eres muy joven y tienes que aprender‘. Això no volia dir que no volguéssim prendre’ns els Jocs seriosament o fer el millor resultat possible, però està clar que vaig arribar molt jove a Atenes i encara estava molt verd. Tenia molt de talent, però no estava explotat. I el meu pare, que en aquell moment era el meu entrenador, sabia molt bé que algú com jo, que tenia talent i que no havia arribat a esforçar-se en excés per estar allà, havia de mantenir-se humil. Per a ell sempre era molt important que no se’m pugés l’èxit al cap. ‘Sí, has anat a uns Jocs Olímpics, però no ets res de l’altre món’. ‘Observa, tranquil, gaudeix i a partir de l’any que ve començarem a parlar de ser nedador de debò’. ‘Els pròxims Jocs Olímpics si volem buscar finals i medalles ja tindrem temps, ara no són els teus Jocs, segueixes sent novato’… (riu).

Què recordes de saltar per primera vegada a la piscina en uns Jocs Olímpics? És diferent a la resta de competicions?
No és tant el fet de llançar-se a la piscina, sinó de compartir un espai comú amb esportistes d’elit. Veus el millor del millor de cada esport. Els Jocs Olímpics són un espectacle, perquè la diversitat és tan gran… per exemple veus l’equip de bàsquet femení de la Xina, amb una mitjana de noies d’1,90 o dos metres, i just darrere entren les noies d’artística, que mesuren gairebé la meitat. És realment molt especial, a la vila es genera un ambient que s’ha de viure per poder-lo explicar.

A Atenes es classifica també el teu germà, Olaf, i el teu pare, Paulus, com a tècnic. Anar amb la família deuria ser encara més especial.
Sí. Ho recordo molt bé perquè el primer dia dels campionats classificatoris, tant el Jorge Sánchez com jo vam fer la mínima als 200 esquena, i a l’endemà li tocava al meu germà. Sobre el paper, ell tenia més opcions d’anar als Jocs, però clar, el germà petit havia fet la mínima abans. Recordo que ell deia ‘o la faig, o… no pot ser que el petit hi vagi i jo no’ (riu). Crec que estava destinat a passar que poguéssim anar-hi els tres i gaudir d’aquella experiència junts. Ara ho valoro més que abans, però sobretot puc entendre com ho va gaudir el meu pare. Per a ell, després de tota una vida dedicada a la natació, poder anar als campionats més importants de l’esport amb els seus dos fills crec que va ser una cosa molt especial.

Atenes és el debut, però els següents són Pequín 2008, on fas el teu millor resultat. Com va ser aquest procés per posar-se a punt?
Van ser probablement els quatre anys que més he entrenat en la meva vida. Després del 2004 vaig veure que la natació era lo meu. Ràpidament vaig canviar el xip i vaig entendre que si volia aconseguir alguna cosa com a nedador no podia perdre ni un segon més. Les coses van anar molt més professionals, vam entrar en dinàmiques de viatjar molt, concentracions, competicions a l’estranger… Vam buscar molta experiència a l’hora de competir perquè competir a l’alt nivell requereix molta pràctica. Els tipus de nervis i d’intensitat són molt diferents que si vas a un campionat d’Espanya. Tot es decideix en un instant. Pots estar quatre anys de la teva vida entrenant set o vuit hores al dia, els diumenges i les vacances desapareixen, però si la teva prova dura 52 segons i no fas 52 segons perfectes aquests quatre anys queden com si no haguessin existit.

La preparació psicològica ha de ser fonamental, llavors.
Tenia molt clar que havia d’entrenar no només l’aspecte físic, sinó també el psicològic. L’aspecte físic és molt entrenable en el dia a dia, però per a l’aspecte psicològic necessites experiència. I el més important: necessites emportar-te decepcions. No les has de veure com un impediment, sinó com una oportunitat de créixer. Això és molt important en l’esport d’elit perquè sinó et tomben. En aquest sentit, jo vaig tenir molta sort de l’ambient amb el qual vaig créixer i amb el meu entrenador. No perquè fos el meu pare, sinó perquè era un dels millors entrenadors que hi havia en aquell moment. Ell va saber portar-me molt bé, no només en l’aspecte físic, sinó també en el mental. El meu pare era una persona que estava totalment en contra de la idea que l’esportista és més important que l’entrenador. Ell defensava que es necessitava una jerarquia, un respecte a l’entrenador. Crec que aquest va ser l’ingredient secret per poder tenir èxit. Cada vegada que tenia un bon resultat, de seguida em posava els peus a terra.

Una vegada arribes a Pequín, què recordes de les olimpíades?
Pequín era com si haguessin construït una ciutat sencera per als Jocs Olímpics. Tot era al voltant dels Jocs. Els estadis descomunals, la piscina espectacular, la vila olímpica… Els xinesos van voler demostrar al món que eren una potència i van muntar un espectacle increïble. Per posar un exemple, Londres es va quedar molt curt en comparació a Pequín. A part d’això, per a mi va ser especial perquè sabíem que estava passant una cosa que sortiria als llibres d’història. En aquest cas va ser Michael Phelps. Vaig poder veure en primera persona totes les medalles que aconseguia, els rècords que trencava, tot el que comportava… d’aquí a molts anys quan es parli de les bestieses que feia Michael Phelps podré dir que jo estava present i que el vaig veure aconseguir-les. Això li dona un valor sentimental que els altres Jocs no tindran.

A nivell personal, arribes a la final. Com et sents allà a la piscina?
És un dels moments més divertits. A mi mai no m’ha fet por competir, si em posava nerviós era per ganes de saltar el més aviat possible. Jo en aquest sentit he tingut molta sort perquè m’han sabut encaminar bé. Per a mi el major fracàs que existeix és tenir por a fracassar. Nosaltres sempre intentàvem ignorar les coses que podien sortir malament i il·lusionar-nos per fer-ho bé. A les semifinals sabia que em ficaria a la final, no m’ho plantejava com una pressió per aconseguir la beca o altres temes, de fet era l’últim en què pensava. Per a mi era fer les semis bé i passar-m’ho bé nedant. Fer la final era com un bonus, però no em posava més càrrega.

Amb perspectiva, creus que la final de Pequín va ser el millor moment de la teva carrera?
Crec que els millors moments de la meva carrera esportiva no tenen a veure purament amb resultats. El moment més maco de tota la meva carrera va ser l’abraçada que ens vam fer el meu pare i jo justament abans d’aquella final. Per a mi allò era mil vegades millor que una possible medalla. Ara que puc mirar cap enrere, el mateix em passa amb els rècords del món o d’Europa. No és tant el fet de poder dir que has fet el rècord del món, sinó el fet de compartir el moment amb les persones que t’envolten. Un rècord és un rècord, s’han de batre. És important que els tinguin persones que estiguin en actiu i en les quals els joves puguin emmirallar-se.

Després de Pequín arriba un període amb diverses medalles europees, rècords… com encares Londres?
Va arribar un punt en què, lògicament, a nivell mediàtic i d’espònsors tenia un pes. A nivell econòmic també hi havia una recompensa. I vulguis o no, la política i els diners quan toquen l’esport ho podreixen tot. Jo en aquell moment vaig fer un canvi psicològic, perquè per primera vegada constantment estava entre el Top 5 del món i això obre portes a pensar en medalles olímpiques. I pensar en medalles olímpiques obre portes a pensar en espònsors que paguen molts diners. Això comporta moltes coses de les quals jo sempre m’havia mantingut al marge. No vaig saber-ho gestionar perquè no era com jo havia après a fer les coses.

Un any abans dels Jocs Olímpics pensava que faria medalla segur. No hi havia opció a no fer medalla. Rebia tanta seguretat amb les marques que feia, com ho feia… que en comptes de seguir gaudint vaig pujar-me a l’onada. Tres setmanes abans dels Jocs Olímpics la cosa va començar a anar fatal. Les sensacions no anaven bé, no em trobava fi, i en comptes de gaudir del procés com sempre havia fet i enfrontar-me a la situació despreocupat, va ser tot el contrari. Londres van ser uns Jocs molt macos per certes coses, però nefastos a nivell de resultats. Una cosa molt positiva perquè van ser unes bufetades que necessitava. Pensar en resultats no em fa cap bé. Va ser un toc d’atenció per veure que no era la manera de fer les coses a nivell personal.

Com t’afecta el cop de Londres?
Londres va ser un cop molt dur per tot el que arribes a sacrificar per aconseguir estar en el moment de forma perfecte per a aquella data. Quan acaba penses: ara què faig? Quatre anys més igual? Els aguantaré? Psicològicament potser sí, però físicament ja estava una mica tocat. Van començar a sortir els dubtes i vaig decidir fer un any una mica sabàtic, que no vaig poder fer-ho, perquè em van demanar que seguís per competir als Campionats del Món a Barcelona. Al final vaig decidir seguir, però d’una manera més atípica, anant molt a entrenar a Sud-àfrica amb un excompany, amb la mala sort que aquell any li van trobar el càncer al meu pare i tot se’n va anar en orris.

Per tancar el capítol olímpic… Tenies pensat arribar a Rio 2016?
Mentalment necessitava afluixar una mica després de Londres, però al llarg de l’any em vaig anar engrescant i realment em vaig posar molt en forma, sobretot en proves curtes estava nedant molt ràpid. Dos mesos i mig abans dels mundials ens arriba que el meu pare té un càncer terminal i li donaven tres mesos de vida. En aquell moment volia enviar a prendre pel sac la natació i agafar un bitllet per anar amb els meus pares a Austràlia, però a ell li feia il·lusió que competís i no deixés que m’influís massa el tema de la seva malaltia. Per a mi va ser impossible. El meu pare no només havia estat el meu entrenador, sinó que la relació era tan propera que es va convertir en el meu millor amic. Amb ell no parlàvem les coses, ens miràvem i sabíem què necessitàvem. Això es va acabar sobtadament i jo em vaig adonar que sense la seva guia anava perdut. No era capaç d’entrar a una piscina. Cada vegada que hi entrava sentia la seva veu i em posava a plorar. Durant dos anys vaig desaparèixer de les piscines i poc a poc vaig tornar a nedar una miqueta per ajudar al Club, però ja res seriós.

Ho vas comentar una mica a la taula rodona Memòries Olímpiques. Com gestiona un esportista d’alt nivell una retirada? En el teu cas tenies l’exemple del teu germà Olaf…
Sí, però el meu va ser un cas molt diferent. No va ser una retirada pensada. Em retiro per conseqüència de [la malaltia del meu pare]. Sí que m’hagués agradat que Rio fossin els meus últims jocs, i estic convençut que ho hagués pogut aconseguir si hagués tingut una dinàmica estable. Però eren massa emocions a gestionar. Són tantes hores i tants anys dins de la piscina escoltant els seus consells i les seves bronques que no vaig poder fer-ho amb un altre entrenador.

Et va quedar l’espineta d’aconseguir alguna medalla olímpica?
Medalla… Amb els 100 esquena no et dic que no, però era molt difícil. Hi havia gent amb molt nivell. Al final soc molt conscient que el meu rendiment va ser un cúmul de situacions i d’ambients perfectes, en el moment perfecte, mentre jo passava pel camí.

Ara canvies el banyador per la posició d’entrenador. Has seguit les passes del teu pare?
Ser entrenador és molt més complicat que no pas esportista, perquè t’adones de les pedres que es posen els mateixos esportistes pel camí. La por a fracassar és un dels estigmes més grans que hi ha, i no ho puc entendre. La millora no existeix sense el fracàs. No pots buscar l’excel·lència sense estar disposat a estavellar-te. Als meus esportistes els intento explicar que és un procés natural, el problema és la cultura del fracàs, que és un limitador de potencial enorme.

Foto de portada: Aschwin Wildeboer, a l’entrada del CN Sabadell de Can Llong. Autor: Jordi M.