Com és conegut el català és una llengua romànica de la branca occidental, llengua indoeuropea descendent del llatí. Segons assenyalen diferents investigacions, va néixer en els territoris de l’Imperi carolingi que formaven part dels comtats de la Marca Hispànica -territori comprès entre la frontera de l’Imperi carolingi amb al-Àndalus, des de finals del segle VIII fins a la seva independència. Seria a partir dels segles XII i XIII que es començaria a estendre pel que avui coneixem com Catalunya, País Valencià, Illes Balears, la Franja de l’Aragó, també a la ciutat sarda de l’Alguer i a la comarca murciana del Carxe. A final del regnat de Jaume I (1208 – 1276) s’establiria la frontera lingüística. Actualment, la llengua catalana la trobaríem estesa per un territori d’uns 68.730 quilòmetres quadrats, el qual pertany a quatre estats europeus: Andorra, Espanya, França i Itàlia.
La llengua catalana té cinc grans dialectes: valencià, nord-occidental, central, balear i rossellonès, que juntament amb l’alguerès, ens donarien més de vint varietats. Bàsicament, doncs, parlaríem de dos grans blocs dialectals: el català oriental i l’occidental, que tenen diferències lèxiques, fonètiques, gramaticals, i, a la vegada, diferents subdialectes. El parlar del Vallès, amb una població total d’1.352.078 habitants -937.508 a l’Occidental i 414.570 a l’Oriental (Idescat, 2020)- formaria part del bloc oriental, concretament del central. Dins del català central tenim: el salat de la Costa Brava, el barceloní i el tarragoní. Els dos estàndards de la llengua catalana són definits per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Com assenyalen la filòloga Jessica Neuquelman i el dinamitzador lingüístic i escriptor David Vila i Ros, el català de Barcelona és el punt de referència de l’estàndard lingüístic, en el qual s’haurien produït canvis fonètics a causa de la normativització del darrer segle; ara bé, el parlar del Vallès no hauria experimentat tantes variacions.
Hem compartit amb la Jessica i el David un recorregut per diferents poblacions del Vallès recopilant particularitats lingüístiques. Com dèiem més amunt, el parlar del Vallès no hauria experimentat tantes variacions i s’assemblaria al que parlava Pompeu Fabra, el qual va ser pres com a estàndard. Malgrat la proximitat de Barcelona, el tarannà de les comarques vallesanes ha permès conservar un seguit de localismes: paraules, frases fetes o girs fonètics. Pel que fa a les paraules, tot i no ser algunes exclusives de la comarca, trobem entre altres: badabadoc (en català estàndard, rosella), casa anglesa (casa de cós), petador (fuet), rodal (l’entorn natural de la ciutat), tallaret (gentilici del barri de la Creu Alta); serien els anomenats sabadellenquismes, usats sovint a Sabadell. A Terrassa es mantenen vius els mots dàcar (postres típiques), llòfia (taca), taifa (carmanyola), paparola (rosella). A Sant Cugat hi trobem semenella (deformació de xemeneia) i fafalassa (noia mal vestida); arreu del Vallès Occidental, canteula (romancer) i, d’origen terrassenc, meri (pal de fregar); a Mollet, republicà (rosella); a la Garriga, caliues (bales de joc), catibàtic o saligarda (noms que es dona al vent del riu Congost) i girol (lledoner); a Cardedeu, borrego (postres típiques), i al Baix Montseny, afogar (deformació d’ofegar), aubeca (deformació d’albeca, la part exterior de la llenya), calamastres o calamàstrecs (deformació de clemàstecs), entre altres, en serien una petita mostra.
El gir propi de les frases fetes, tot i ser utilitzades en altres territoris, donaria un signe d’identitat i pertinença al lloc. Per exemple, són característiques les que fan referència al món de la indústria tèxtil, com ara: lligar caps, lligar-se la manta al cap, no perdre passada (no perdre’s res), entre altres. Al Vallès Oriental, en un altre sentit trobem, per exemple: a Sant Celoni venen oli, a Trentapasses venen sal, a Llinars la trementina i a Cardedeu la flor del ram; a Cardedeu els dentistes engreixeu, volta que voltaràs i a Cardedeu tornaràs i Cardedeu, París, Londres, entre moltes altres. Sense oblidar la coneguda Com el Vallès no hi ha res, del poema de Pere Quart Corrandes d’exili.
Compartiríem amb la Jessica i el David considerar les llengües en general com un patrimoni que s’ha de preservar: cada llengua representaria una manera de veure el que ens envolta i, alhora, les particularitats i varietats dialectals l’enriquirien. Aquest recorregut per la comarca ha estat un petit tast del patrimoni lingüístic que podem trobar en el parlar dels 62 municipis del Vallès.
