Per bé que la llegenda dona al Camí dels Monjos un origen medieval, els estudiosos només parlen d’un possible origen antic. Hom ha parlat dels ibers, també dels romans, però els vestigis arqueològics són poc determinants. No obstant això, el seu traçat té unes característiques que el fan un camí molt ben pensat des del punt de vista funcional, sobretot abans de la contemporaneïtat. El camí uneix els monestirs benedictins de Sant Cugat del Vallès i de Sant Llorenç del Munt. Una de les seves característiques és que no travessa cap riu, torrent ni xaragall: un camí carener, cosa que, entre altres, ha facilitat el transport a peu i amb bèsties de càrrega.
Ara bé, si fem cas de la llegenda, el camí tindria un origen medieval i l’haurien obert els monjos de Sant Llorenç en la seva baixada a Sant Cugat. La poca productivitat de les terres i l’aïllament haurien portat a aquests monjos a demanar al bisbe de Barcelona permís per assentar-se en terres menys agrestes. Aquest els va deixar marxar i establir on volguessin mentre respectessin el mandat de no travessar cap riu, torrent o riera. Van descendir de la Mola i es van establir a Sant Cugat del Vallès. Com és conegut la llegenda -es parla d’una altra llegenda en què els monjos haurien vingut de terres franceses també sense creuar cap curs d’aigua- es contradiu amb la historiografia. Els orígens del monestir de Sant Cugat el situaríem al segle IX, mentre que notícia de l’existència d’una comunitat monàstica a la Mola- cim del massís de Sant Llorenç del Munt- seria de mitjan segle X. Amb tot, a partir del segle XIII ja trobem documentació on es té constància del camí en diferents registres, però serà a partir de la modernitat dels segles XVI, XVII i finalment el XVIII quan es parlarà clarament del Camí dels Monjos. Un camí establert sobre la carena que separa la part del Vallès que drena les seves aigües al riu Llobregat de la part que les aboca al Besòs.
El Camí, doncs, uneix aquests dos monestirs del Vallès passant pels actuals termes de Sant Cugat del Vallès, Sant Quirze del Vallès, Terrassa i Matadepera. Amb un recorregut de 27,43 quilòmetres, passa dels 100 metres sobre el nivell del mar als 1.103,25 metres d’altitud de la muntanya de la Mola, el punt més alt del massís i del Vallès Occidental. Ha estat un camí molt utilitzat pels pastors i els ramats que baixaven dels Pirineus a hivernar a la comarca. Avui en dia comparteix una part de traçat urbà amb conreus, boscos, masies i edificis rellevants. El seu recorregut està perfectament senyalitzat i va ser recuperat com a sender oficial (PR-C31) de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC). Com qualsevol sender es pot recórrer en els dos sentits.
Tanmateix, el camí connecta els parcs naturals de Sant Llorenç del Munt i l’Obac i Collserola, uns espais agraris i forestals, envoltats per ciutats força industrialitzades, molt poblades -al seu voltant hi podem comptar més de 700.000 habitats en els diversos municipis que enllaça- amb la presència d’infraestructures de gran envergadura com les autopistes i els ferrocarrils. Aquest espai rural i urbà amb camins històrics i paisatges característics ha estat des de final del segle XX reivindicat com a Via Verda: establiment d’un nou parc natural per tal de conservar el seu valor patrimonial, paisatgístic, natural i cultural, entre altres. Una manera de connectar els dos parcs existents i preservar el paisatge de la comarca.
Actualment, el Camí dels Monjos és un camí històric -també de llegenda- on romànic, gòtic, masos, masies, camins, boscos, conreus, paisatges agrícoles i forestals conviuen amb infraestructures viàries, polígons industrials i urbanitzacions. Un camí ben viu que ens permet gaudir d’un patrimoni natural i cultural característic del Vallès.
