Una pasta de farina, ou, sucre i ametlles és la base del carquinyoli. El seu origen a les nostres contrades és indeterminat. Els estudiosos de la rebosteria parlen d’un possible origen medieval, també de la influència de receptaris provinents d’altres països de la mediterrània, però no hi posen data, i fins al segle XIX no es poden documentar receptes. Se n’elaboren arreu de les comarques de Catalunya, essent un dels dolços més estesos. Entre altres localitats, gaudeixen de renom els de Torrelles de Foix i Sant Quintí de Mediona al Penedès; també els de Vic, Santa Coloma de Farners, Banyoles, els de l’Espluga de Francolí -Fira del Carquinyoli- a la Conca de Barberà i els de Caldes de Montbui al Vallès. Tanmateix, trobem versions similars de la pasta, conegudes amb altres noms, a Aragó, Illes Balears –tatis, carquinyolis que porten xocolata a Menorca- i País Valencià –rosegons– on estan força estesos. Similars als carquinyolis, amb la mateixa base, tenim els cantuccini característics de la Toscana italiana i molt típics de la ciutat de Prato –biscotti di Prato; dels quals hi ha referència manuscrita des del segle XVIII.
Sembla que el carquinyoli es va crear aprofitant la massa pastosa sobrant del forn a la qual si hauria afegit ametlles per endolcir-la. Antigament, els carquinyolis es feien aprofitant les sobres que hi havia a les cuines: pa, farina i els dolços que si podien afegir. El resultat final és un dolç semblant a una galeta amb ametlla; això si, elaborada com si fos un pa dolç seguint la tècnica de la biscota. En podem trobar tan de fabricació domèstica com professional i la seva elaboració es du a terme en qualsevol moment de l’any, no estan lligats a cap celebració determinada. També és costum oferir-los com a present. Com dèiem al començament, bàsicament són necessaris quatre ingredients per obtenir l’exquisidesa del carquinyoli: farina de blat, ou, sucre i ametlles. Ara bé, després d’aquesta barreja, cada mestre artesà hi dona el seu toc, cosa que fa que no hi hagi un carquinyoli d’un obrador igual que el que fa l’altre. En localitats de Tarragona i el Penedès si acostuma a afegir ratlladura de llimona i en altres indrets trobem receptes que porten altres ingredients com anís, canyella o diferents essències naturals.
Ens centrarem en els carquinyolis de Caldes de Montbui. Aquesta vila termal del Vallès té una tradició centenària en l’elaboració d’aquestes pastes. Al Museu Thermalia els documenten i a diferents establiments de la vila en podem trobar. En un d’ells, a la pastisseria Casabayó a la Plaça Font del Lleó, la Rosa n’explica la seva elaboració: amb les mans -també amb màquina- es mescla la farina d’ametlla, el sucre, la clara d’ou, la llet, la canyella, vainilla i les ametlles fins que s’aconsegueix una pasta compacta. Aquesta es va separant en barretes planes i allargades, les quals es posen en llaunes i s’enfornen aproximadament una hora a cuita lenta. Un cop tretes es tallen en calent amb unes ganivetes. Per garantir, continua la Rosa, que estiguin ben torratsi fàcils de menjar cal que siguin ben primets. Finalment, es posen a refredar i s’envasen. En tocar-hi poc l’aire es poden guardar -ben tapats- dos o tres mesos -el que duri l’ametlla- i sempre els tindrem cruixents.
En la dècada dels anys seixanta del segle XIX començava l’obrador Casabayó, coincidint amb l’auge dels balnearis d’aigua termal, el qual va ajudar a la difusió i promoció del carquinyoli calderí. Sovint era ofert com obsequi i record de la vila. Actualment, la quarta generació de la família continua elaborant carquinyolis i sembla que el relleu generacional està assegurat. El carquinyoli de Caldes de Montbui amb denominació comarcal de producte alimentari el podem menjar a tota hora. Emperò, s’acostuma a servir a les postres, acompanyat de moscatell, ratafia i altres. També sucats amb begudes calentes o acompanyants de crema catalana.
