El temps pasqual és el període litúrgic de 50 dies que aniria des del Diumenge de Pasqua de Resurrecció fins a la Pentecosta o Pasqua Granada. El Diumenge de Pasqua, festa mòbil, es celebra el diumenge posterior al primer pleniluni de l’equinocci de primavera. Pels cristians és una de les festes més rellevants: celebració de la resurrecció de Jesucrist, després de la seva passió i mort. S’acaba la Setmana Santa i comença un temps d’alegria -caramelles, enramades, romeries i aplecs- que coincideix amb l’arribada del bon temps, l’acabament de l’hivern i la fi del dejuni i abstinència de la Quaresma.
Una menja característica del dia de Pasqua Florida és l’anomenada “mona”, un pastís que el padrí o avi regala al seu fillol o net aquest dia, segons apunta la tradició. Antigament, després de la missa del diumenge, el dinar de Pasqua reunia tota la família i els padrins regalaven als seus fillols el pastís de la mona. També l’endemà, el Dilluns de Pasqua -amb el bon temps- s’aprofitava per fer sortides al camp per menjar-la, dia que s’ha consolidat i que ha passat a ser considerat dia de la mona.
Un element lligat a dos ritus. Efectivament, el sagrament del baptisme establia la relació entre el padrí i el fillol, una vinculació que es renovava cada any amb l’ofrena del dolç. La primera comunió acostumava a ser la fi de l’ofrena. La figura del padrí tenia una funció fonamental en el passat: a causa de la seva curta edat l’infant estava indefens i en cas de necessitat o mort dels pares, el padrí garantia la supervivència. Tot i que es continuava regalant més enllà de la simbologia religiosa, aquesta ha anat desapareixent en molts casos. A més del caire cristià seria un ritual que marcaria el pas del temps a l’infant indicant si ja s’ha fet gran. Una tradició molt arrelada a la nostra comarca, la qual ha anat desplaçant la mona tradicional en benefici del bescuit de xocolata, les figures i altres llaminadures.
Des del segle XV tenim documentada l’existència del pastís de la mona, com una menga de la Pasqua Florida, tot i això, els investigadors apunten la seva presència molt abans. Hom ha trobat possibles orígens en la “muníquia”, celebració grega en honor a Artemisa; també en les celebracions dels pastors romans i fins i tot en festes cèltiques. Tanmateix, etimològicament de l’àrab antic “mûna” -un tribut d’arrendament que es pagava amb coques, productes agrícoles i ous durs- hauria pogut derivar al llatí “monus” amb el significat de present o ofrena.
En altre temps, el pastís es feia a casa amb pasta de pa enriquida, si posaven ous amb la closca pintada, símbol de la primavera i d’antics rituals de fertilitat. Una coca recoberta de sucre i acompanyada d’ous durs. Els pastissos podrien tenir diferents formes. Alguns estudiosos apunten que si col·locaven tants ous com anys tenia l’infant, fins a un màxim de dotze que és quan es deixava de fer l’ofrena doncs ja havia fet la primera comunió. Coques de rosca i ous durs comencen a ser un obsequi molt present cap el segle XVIII. Abans, al segle XVI amb l’arribada del cacau d’Amèrica apareix la xocolata a les mones. A mesura que anem entrant en la contemporaneïtat va desapareixent l’elaboració del dolç en l’àmbit familiar, com també les tradicions que es vinculaven a la seva menja: nombre d’ous segons edat, la figura del padrí o padrina, entre altres. A partir del segle XIX comencem a trobar peces de rebosteria amb una presentació més complicada a cura dels flequers, les quals són més atractives pels més petits. Apareixent mones amb continguts d’actualitat, lligats a la política, l’esport, univers infantil i temés socials. Aquests pastissers elaboren les mones amb pa de pessic, mantega, xocolata i adornades amb figures, plomalls, fruites confitades i altres. El que encara es conserva de les antigues mones és l’ou, avui en dia de xocolata.
La mona de Pasqua és una tradició que ha perdurat en el temps i segueix molt viva a la comarca. Les mones han canviat de forma i composició, bàsicament del pastís amb ous durs s’ha passat al pastís de xocolata. Un dolç que avui es pot comprar a pastisseries i supermercats, en què les figures de xocolata, majoritàriament, han anat desplaçant la mona tradicional.
