La nit del 23 al 24 de juny se celebra la revetlla de Sant Joan, una festa relacionada amb el solstici d’estiu. En el transcurs de l’any tenim dos solsticis: el d’estiu i el d’hivern. El solstici és el moment en què el sol arriba a la seva màxima o mínima altitud en relació amb el semieix del planeta. Ras i curt: l’altitud del sol i les seves hores de llum seran les màximes o mínimes, depenent de l’hemisferi. Així el solstici d’estiu és el dia amb més hores de sol i la nit més curta al nostre hemisferi. Aquest fenomen, com dèiem, té lloc dos cops a l’any al voltant del 21 de juny i del 21 de desembre; data en què es canvia d’estació de primavera a estiu i de tardor a hivern. A la nostra tradició, el ritu del solstici és precristià, d’origen incert, que el cristianisme ha associat amb la celebració del naixement de Joan el Baptista. La creença associa l’encesa de les fogueres a la Visitació de Maria, la mare de Jesús, a la seva cosina Elisabet, aquesta li digué que amb una foguera tindria notícia del naixement del seu fill. S’encendrien, doncs, en record d’aquest primer foc del Baptista, com ens ha fet arribar la tradició cristiana. Un sant del qual se’n celebra el naixement i no la mort o el martiri. La nit de Sant Joan és la nit de la festa del foc: falles, fogueres, nit màgica i de rituals, entre d’altres.

El sol que arriba al seu punt més alt i la nit de Sant Joan associada al solstici. Una celebració festejada arreu des de temps ancestrals. Una festa relacionada amb la natura, el moment en què el Sol és més visible en l’espai i el temps, el qual ens mostra tota la seva energia i esplendor. En aquest sentit, des de sempre ha estat, una festa envoltada de rituals i creences: recollida de plantes remeieres -el saüc, la farigola, la malva, la camamilla, l’hipèric o herba de Sant Joan, entre altres, que collides aquest dia se les sol associar poder curatiu; moment màgic i nit de bruixes amb diferents ritus amorosos, guariments i pronòstics que conserven encara la tradició pagana; la reunió al voltant de fogueres amb els petards i les revetlles, un dels elements més populars on es cremen mobles i trastos vells que simbolitzarien «fer net» i el canvi d’estació; banys de mitjanit al mar, a gorgs o altres aigües, l’aigua és un altre element important que en aquesta diada té propietats beneficioses; i, no oblidem, entre altres, les falles, els faros, i torxes enceses -conservades principalment al Pirineu-  que es baixen de la muntanya. Uns rituals  tradicionals per atreure la sort i allunyar els mals esperits que volten i campen aquesta nit.

Tanmateix, des de mitjan segle passat molts focs de Sant Joan s’encenen amb la flama del Canigó -muntanya del Pirineu a la comarca del Conflent, prop de Prada- la qual es renova cada any amb el foc guardat al Castellet de Perpinyà. A gran part del Vallès s’encenen les fogueres amb aquest foc simbòlic, baixat des del cim del Canigó, i distribuït a les diferents localitats i barris. Aquesta flama ha esdevingut una festa identitària basada en costums tradicionals. Un cop enceses les fogueres, a les diferents places i carrers comencen les revetlles i sopars populars. L’ambient s’omple de foc, soroll de petards, trons i olor de pólvora que s’allarga fins ben entrada la matinada.

Pràcticament, a totes les localitats de la comarca se celebren revetlles de Sant Joan quan comença la nit. A la tarda es desenvolupen els actes institucionals -flama del Canigó, diables, cercaviles, danses, parlaments i altres-  i a la nit es fan les activitats més festives al voltant de les fogueres i els sopars comunitaris amb la coca de Sant Joan -de pinyons i fruita confitada, de llardons o farcides de crema- com a element principal. La revetlla ha anat canviant i s’ha adaptat a les necessitats actuals. Les normatives que impedeixen o fan difícil fer fogueres en la majoria d’espais públics i privats, dificulten la festa i redueixen la mateixa a les organitzades directament o indirecta per l’administració pública o entitats. Podríem dir que les fogueres es troben en recessió. Com assenyala l’antropòleg Manuel Delgado, cada any desapareixen focs tradicionals a causa dels canvis culturals profunds, principalment en la sociabilitat dels infants, que abans campaven lliurement pel carrer recollint els mobles vells i altres de les cases per fer les fogueres. La festa en gran part s’ha institucionalitzat, limitant les fogueres de viles i ciutats. Amb tot es continua omplint carrers i places en una diada en què la plenitud del sol dona pas, tradicionalment, a l’estiu.