“La primera pel Quinto i per tothom ja ha sortit i és…”, el joc del Quinto al Vallès

Ben aviat, a primers de desembre, començaran noves sessions de Quinto i a moltes sales escoltarem la cantarella que encapçala aquest escrit. El joc del Quinto, molt popular, principalment a les ciutats de Sabadell i Terrassa, es juga també a molts municipis de la nostra comarca i a altres, com ara al Baix Llobregat, Penedès, Ripollès, Empordà i Cerdanya; també a França, la regió belga de Valònia i a Nàpols. A altres regions el joc pot prendre el nom de: Quina, Plena o Loteria Vella.

Entitats municipals, associacions de veïns, col·legis, AMPAs, entitats culturals i esportives, ateneus, cooperatives, i moltes altres agrupacions, organitzen sessions de Quinto. Aquestes es desenvolupen des de principi de desembre fins a mitjan gener, tot i que les dates de Nadal, Sant Esteve, Any Nou o Reis són les que tenen més bona rebuda i afluència de públic; els caps de setmana d’aquests mesos també cal tenir-los en compte. El Quinto és un joc, sense ànim de lucre, popular i tradicional, on l’objectiu principal és gaudir d’una bona estona i si la sort acompanya arribar a casa amb un lot de productes o una mica més ric. Hi ha llocs on la participació de quintaires és molt gran com ara: l’Urpí de Sabadell i El Social de Terrassa, on el joc gaudeix de molts seguidors que esperen aquestes dates per viure’l amb veritable passió, cosa que fa que disposin d’un gran aforament i d’instal·lacions audiovisuals per seguir com canta el lloro. El Quinto, podríem dir, ja forma part del calendari nadalenc. Tanmateix, es manté la tradició de jugar al Quinto en l’àmbit domèstic i familiar després del dinar de Nadal o de Sant Esteve.

Com és conegut, el joc consisteix a emplenar un cartó que té 90 números i anar-los tapant amb guixes (les guixes són les llavors de la guixa, una planta lleguminosa) que l’esmentat lloro va cantant. Els números -petites boles amb un número gravat de l’1 al 90-, es remenen en un recipient de vímet -tot i que cada cop és més freqüent veure’n de plàstic- que s’anomena garrafa. El cartó està dividit en sis caixes de 15 números i cada caixa 3 fileres de 5 números. A Sabadell, i altres llocs, quan hom ha tapat una filera de 5 números es canta: Quinto! Tot seguit el lloro continua cantant fins que altri jugador o jugadora aconsegueix tapar els 15 números d’una de les caixes que esmentàvem més amunt, llavors es canta: Plena! A Terrassa no es pica línia, es va directament a la Plena: quan algú té els 15 números es pica a la taula per avisar que ha guanyat i sovint els altres jugadors li comencen a tirar guixes.

El lloro és l’encarregat de locutar (cantar en l’argot quintaire) de forma satírica: fent servir acudits o associacions (22, parella d’ànecs), utilitzant el Santoral (el 19, Sant Josep; 24, Sant Joan), fets històrics (36, la nostra guerra, les garrotades) i moltes altres pensades: 65, la jubilació; 6, mitja dotzena; 29, el tramvia i altres; la gresca es causada per la interacció entre lloro i jugadors. El lloro s’acostuma a situar sobre una tarima o lloc elevat procurant que sigui visible per la majoria dels assistents, és el mestre de cerimònia del joc i el que condueix la partida i la vetllada. Durant la partida l’intercanvi de paraules i broma amb el lloro és constant. Una de les dificultats del joc és saber precisament quin és el número que canta el lloro, doncs, sovint, no es menciona explícitament. Els números acabats en zero s’anomenen pelats, els senzills petits (les unitats). Com podem suposar, la inventiva del lloro i de l’entorn fa que cada any surtin números batejats d’una forma especial, alguns dels quals poden mantenir-se amb els anys. Al final de la partida, quan s’ha fet Plena, el lloro canta els números guanyadors i els comprova, sentenciant la partida: és ben bona, que se li pagui!

El joc ha perdurat durant moltes dècades gairebé intacte, sense quasi modificacions, solament adaptant-se a l’entorn – ciutat o barri- i als esdeveniments del moment històric. A Sabadell tenim notícia del Quinto des de mitjans de segle XIX. El ceramista Marian Burguès, en el seu llibre Sabadell del meu record hi dedicà un capítol: El Nadal, els Reis i el «quinto» i menciona com era un joc que es repetia tarda i nit de Nadal, tarda i nit de St. Esteve, vigília de Cap d’Any, tarda i nit de Cap d’Any, vigília dels Reis i tarda i nit; essent habitual als cafès de la vila i després ciutat: a cal Jan, Cruz i Sever; on la vigília de Nadal -diu Burguès- de les nou a les quatre de la nit era un davassall. A l’època hi havia maneres de cantar els números que encara avui en dia són utilitzades: la niña bonita (15), l’avi (90), pelat deu (10), la Constitució (12, Constitució 1812), el còlera (54, epidèmia de còlera de 1854 a Sabadell), la crema de convents (35), les banderes d’Itàlia (77). També, expressions com tira-me’l -vaig a un número- o vaig a dos en tres llocs eren comuns en aquell segle XIX. El premi consistia, explica Burguès, en cinc pessetes i una barra de torrons d’Alacant pel qui feia Quinto; i per la plena (embruta, com també era coneguda) una polla o gall d’indi, una barra de torrons i una ampolla de vi bo.

El Quinto és un dels elements identitaris més estimat del Vallès, pràcticament ha restat gairebé immutable, gaudint d’un gran seguiment. Amb tot, un dels valors més preuat és que, tot i mantenir un estructura de joc similar, podem observar gran quantitat de trets diferenciadors entre les diferents associacions i localitats on es juga; així, per exemple, a Terrassa la gresca i animació va més a càrrec dels assistents, mentre que a Sabadell es valora més l’habilitat i recursos del lloro.

Tanmateix, cal destacar la seva transversalitat: famílies amb nens, joves, gent gran, parelles i altres, hi participen; cosa que ens mostra la vivesa i arrelament que té a la nostra comarca.

Comments are closed.