La construcció de pedra en sec o pedra seca és una tècnica que s’ha transmès de generació en generació i ha deixat una petjada notable en el paisatge del Vallès. La tècnica consisteix a col·locar i encaixar una pedra sobre l’altra sense que entre elles hi hagi cap element d’unió -ni argamassa, ni ciment. El material utilitzat és la pròpia pedra extreta del lloc on es fa la construcció. En aquest sentit, es tracta d’una arquitectura integrada en l’entorn. Depenent del tipus de pedra i la construcció s’utilitzaran unes eines o altres. Això si, bàsicament, les pedres es poden col·locar de tres maneres: mirant d’encaixar les cares de cada pedra, es coneix com tècnica concertada; posant-les verticals o inclinades, se’n diu posar-les de cantell; i la més usada, quan aquestes tenen formes regulars, és la tècnica de col·locar-les en horitzontal.
És un tipus de construcció sovint relacionada amb l’economia tradicional agrícola i/o ramadera, explotació del bosc i abastament d’aigua: barraques i cabanes, camins i carrerades, escales, marges, pujadors, aljubs, basses, forns, entre d’altres. Es tracta d’emprar les pedres sobreres dels terrenys i utilitzar-les per a la construcció d’infraestructures necessàries. Així, per exemple, a final segle XVIII i el XIX, l’augment de la demanda de vi, va fer que els pagesos anessin ocupant terrenys cada cop més costeruts i marginals; les pedres extretes del terreny eren utilitzades per anivellar i drenar la feixa i evitar l’arrossegament del sòl per les aigües Tanmateix, la distancia, cada cop més llunyana del poble, feia que es bastissin barraques per atendre les necessitats dels camps de vinya: llaurar i cavar, esporgar, espampolar, veremar i altres. D’aquesta manera les barraques es convertien en llocs on guardar les eines i aixopluc per la calor de l’estiu i el fred de l’hivern. Actualment la Wikipedra -un projecte desenvolupat per l’Observatori del Paisatge de Catalunya amb col·laboració de diverses entitats- té prop de 20.000 construccions introduïdes amb fitxes i referències de les mateixes.
Sovint les construccions de pedra seca que trobem pel Vallès tenen una planta circular, també rectangular i quadrada, amb variacions segons el portal i la volta. Com dèiem més amunt, durant dos segles llargs -i fins ben entrat el segle XX- les barraques i construccions de pedra seca van tenir una forta presencia en el paisatge rural, estretament vinculades al treball de la pagesia: habitatges estacionals i magatzems d’eines. Els contractes de rabassa morta van permetre llogar als pagesos petites parcel·les de terra que abans era forestal per front a la forta demanda de vins i aiguardents del segle XIX, cosa que obligava a conrear camps esquerps i allunyats i a construir-hi barraques per la feina diària. D’aquí el gran nombre de construccions que trobem, les quals amb la caiguda de la demanda -principalment per la fil·loxera de finals de segle XIX- van ser abandonades o utilitzades per carboners i bosquerols al llarg del segle passat.
La mirada d’apassionats i excursionistes es va fixar amb les barraques i construccions de pedra seca, moltes d’elles abandonades i en runes, endegant projectes de rehabilitació i inventari de les mateixes. Així, a Rellinars, Caldes de Montbui, Sentmenat, Vacarisses, Sant Llorenç Savall i Castellar del Vallès, entre d’altres; han anat sorgint grups per rehabilitar-les seguint la mateixa tècnica ancestral. El Grup de Recerca de la Pedra Seca del Centre Excursionista de Castellar del Vallès, treballa des de l’any 2008 restaurant i inventariant el paisatge de pedra seca que formava part del seu passat vitivinícola. Cada dimarts, Joan Roura i els companys del Grup, surten a preservar i restaurar aquest patrimoni cultural. Porten restaurades i inventariades pop de 160 barraques del terme municipal. Cada barraca té el seu nom i va acompanyada per una amplia fitxa de referència on s’explicita: l’estat de la trobada, la data de restauració, tipus de pedra i construcció, la cúpula, i altres dades, acompanyades d’un detallat mapa amb la seva localització.
La recuperació d’aquest patrimoni va portar particulars, institucions, i diferents grups a presentar candidatura per la seva salvaguarda. Entre els quals l’Ajuntament de Castellar del Vallès, que va donar suport a la candidatura internacional -presentada conjuntament per vuit estats europeus- de pedra en sec. El 28 de novembre de 2018 la UNESCO va incloure l’«Art de la pedra seca: coneixements i tècniques» a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.
