L’ofici de pastor d’ovelles és una activitat que té com a objectiu principal la cria i engreix del bestiar oví -el ramat- per mitjà de la seva pastura. Aquest ofici ha estat present en el paisatge de la comarca del Vallès des de temps antic, tot i que avui es troba en una situació de regressió; entre d’altres, ha hagut d’anar-se adaptant als diferents canvis d’ús del sòl agrícola. La ramaderia ovina es practica quasi de la mateixa manera que fa segles. Al ser un ofici tradicional, els coneixements s’han anat transmetent de generació en generació. Des del segle X-XI, en què es comencen a formar les gran rutes ramaderes, l’ofici ha canviat molt poc. Ramat, gos, sarró, bastó i corral identifiquen l’ofici, a més a més del coneixement de les necessitats de les ovelles i del terreny on pasturen. Un dels grans canvis per l’ofici ha estat la pràctica desaparició de depredadors -principalment del llop, cosa que ha alleugerit la preocupació del pastor i ha fet que el gos ramader o mastí s’anés canviant pel gos d’atura, més petit i amb la funció de conduir el ramat o aturar-lo més que protegir-lo. També han desaparegut gairebé els corrals de dins de les poblacions, així com els corrals, i refugis, de pedra seca de les afores, els quals s’han transformat en naus o instal·lacions modernes allunyades de la població.
Al més de setembre de 2019, al Vallès occidental es comptaven 28 explotacions i 9.252 caps de bestiar oví; mentre que a l’oriental teníem 98 explotacions i 18.593 caps d’ovins. La majoria d’aquestes explotacions són petites i mitjanes i estan dirigides a la cria de carn pel consum humà en règim de semi estabulació. Actualment, l’ofici de pastor -ramaderia ovina- per raons sanitàries està fortament controlat per l’administració i cadascuna de les ovelles ha d’estar perfectament identificada i registrada. De les tres races ovines autòctones de Catalunya: la ripollesa, la xisqueta i l’aranesa; al Vallès la més abundant majoritàriament és la ripollesa -el seu origen prové de l’encreuament antic dels ovins del Pirineu amb altres tipologies i ha donat diferents ecotips: Pirenaica, Berguedana, Queralpina i Muntanyola-, encara que la raça es també present a les terres de l’Ebre i a la província de Terol. Els ramats de raça Ripollesa van ser pioneres en la identificació electrònica.
Les ovelles mentre pasturen fertilitzen el sòl amb les seves femtes i els fems que es produeixen als corrals són preats pels pagesos. En canvi, la llana, avui en dia no es apreciada i el pastor no en treu rendiment econòmic; però cal esquilar les ovelles, almenys un cop a l’any per un millor creixement i tranquil·litat de l’animal. El pasturatge habitualment es realitza cada dia: se surt al matí duent al sarró alguna cosa per menjar i es torna al corral ben entrada la tarda. És un ofici que se sol transmetre de pares a fills o de pastor a aprenent; tot i que actualment existeix l’Escola de Pastors de Catalunya i cursos de formació dirigits als pastors.
Un dels grans canvis que ha experimentat l’ofici en les darreres dècades ha estat en la transhumància; és a dir en l’emigració estacional del bestiar a la recerca de pastura: a l’estiu cap a la muntanya i a l’hivern cap a la terra baixa. El Vallès havia estat terra per hivernar els ramats dels Pirineus durant molt segles. Avui en dia, pràcticament, la transhumància a peu dels ramats que pujaven amb viatges llargs ha desaparegut. Els gran camins històrics, també coneguts com a carrerades, estan en desús i la transhumància tant de llarg com de curt recorregut es fa bàsicament en camió.
A Catalunya teníem tres grans eixos de transhumància: el de ponent, el de la zona central i oriental i el de les terres de l’Ebre. El Vallès estaria emmarcat en l’eix central, on hi trobem els camins que baixaven de l’alt Bergadà, la Cerdanya i el Ripollès fins a l’àrea de Barcelona i al camp de Tarragona. Tot i que entre ells estan interconnectats -la xarxa de camins o carrerades de Catalunya tindria una longitud estimada d’uns 20 mil quilometres amb només un 15% classificat- el gran camí que uneix les muntanyes del Ripollès i el Bergadà amb el Vallès és el camí del Vallès o de Moià també conegut com la carrerada de la Cerdanya. Ara bé, els ramats que baixaven dels Pirineus també podien entrar a la nostra comarca per un ramal de l’antic camí de Manresa que per la serra de l’Obac davallaria cap a la riera de les Arenes i Rubí fins al Llobregat; i pels camins del Montseny anirien cap a Cànoves i Samalús, Sant Pere de Vilamajor; i altre cap a Sant Celoni.
Aquests camins per on han discorregut els ramats i els pastors són un corredor ecològic de patrimoni públic que creuen la comarca i Catalunya. Efectivament, des de la llei de 1995 la Generalitat considera aquests camins ramaders béns de domini públic i alguns -pocs- d’ells estan classificats, com les carrerades de: Santa Perpetua de MogOda, Cerdanyola, Palau Solità i Plegamans, Polinyà, Barberà del Vallès, Lliça de Vall, Mollet i Parets. D’aquesta manera, pastors i ramats han anat creant un seguit d’infraestructures -camins, abeuradors, barraques, zones de pastura i altres, coneixements i cultura que conformen un ric patrimoni material i immaterial a inventariar i conservar.
