Foto: J.d.A

L’habitatge com un dret

La Síndica Municipal de Greuges obre secció a iSabadell. A partir d’ara, cada dues setmanes respondrà les vostres inquietuds, explicarà les seves resolucions i reclamacions i explicarà com es defensen els drets de la ciutadania des de la seva institució. Si teniu queixes o creieu que l’administració local ha vulnerat els vostres drets, a més de contactar amb ella, podeu enviar les vostres qüestions a redaccio@isabadell.cat. Aquest dissabte dedica el seu espai a l’habitatge com a un dret.

El desnonament d’una familia o d’un nucli de convivència no és només un problema entre particulars sinó que té un impacte social difícilment assumible de forma continuada per les administracions públiques de tots els nivells.

A Sabadell, segons dades de l’anterior govern de la ciutat del mes de juny de 2019, es produeixen 12 desnonaments a la setmana a la ciutat. Aquests desnonaments es produeixen majoritàriament per lloguers que no es poden pagar i no pas, com en els pitjors anys de la crisi econòmica, per no poder fer front al pagament de les hipoteques. Aquest context, sumat a la manca d’habitatge públic protegit i d’emergència ens porten a una situació que es pot qualificar d’emergència habitacional a la ciutat.

És cert que, malauradament, no és un fenòmen exclusiu de la nostra ciutat, però l’impacte que té per la ciutadania de Sabadell i per la nostra administració és molt important. L’Ajuntament, com a garant de drets de la ciutadania, té l’obligació de proporcionar un allotjament a les famílies desnonades, però això no vol dir que tingui l’obligació de proporcionar una vivenda. 

Aquest fet, afegit a la manca de parc d’habitatge públic, genera situacions on les famílies reallotjades es troben vivint durant mesos en hostals i pensions de dins i fora de la ciutat, fent impossible una normalitat (cuinar, rentar la roba, espai d’estudi pels infants, etc.) que trenca el normal desenvolupament d’aquestes persones. Els infants són els més afectats per aquesta problemàtica, ja que, a més de les dificultats del dia a dia que els comporta la pèrdua de casa seva, han d’afrontar un estrès emocional inimaginable, així com l’estigmatització per part dels companys de classe en alguns casos. 

Un altre fenomen preocupant que sorgeix a partir dels desnonaments i de la manca d’habitatge públic és el sorgiment de “màfies” que es dediquen a ocupar pisos per llavors llogar-los o, fins hi tot, vendre’ls, a persones que estan en una situació tan precària i sense sortida que accepten qualsevol alternativa per poder viure amb una certa dignitat. Les dinàmiques que es generen arrel d’ocupacions d’aquest tipus no costen gaire d’imaginar: amenaces, extorsions i una sensació de perill i inseguretat constant per al veïnatge d’aquestes vivendes ocupades. 

El mes de desembre de l’any passat la Generalitat de Catalunya va aprovar el Decret Llei  17/2019 de mesures urgents de l’accés a l’habitatge. En aquesta primera quinzena de gener ja hem vist com la jutgessa de primera instància número 48 de Barcelona ha aturat el desnonament de sis famílies del Poble Sec atenent aquest decret llei i la situació de vulnerabilitat de les famílies, tot instant a l’empresa inversora propietària dels immobles a oferir-los un lloguer social. 

Això, juntament amb la recuperació total de la Llei 24/2015 de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica que va estar aturada durant més de 2 anys al Tribunal Constitucional, així com les darreres recomanacions del Comitè DESC de la ONU a Espanya pels desnonaments que es produeixen i la nova doctrina del Tribunal Suprem sobre els drets dels consumidors del setembre de 2019, obren noves vies per aconseguir una major protecció a les persones que, per diferents circumstàncies, es veuen abocades a situacions de pobresa que els comporten la pèrdua del seu habitatge i ajudarà a protegir una mica millor els infants d’aquestes famílies que en pateixen les conseqüències. 

Però, a més, garantir el dret a un habitatge digne per a tothom ens protegeix com a societat de determinades pràctiques perilloses i posa sobre la taula la necessitat que tots i totes ens creiem que viure dignament és un dret de ciutadania que cal encaixar dins un mercat que entén el bé immoble com a un producte de consum.