Agustina Álvarez no va tenir una vida fàcil. Una nena de la postguerra que es va casar i enviudar jove. Que va marxar de la seva terra a buscar un futur millor i va enviudar per segon cop. “La vida va ser dura amb ella”, assegura la seva filla Victoria. Amb diverses patologies, Álvarez va passar el darrer any de la seva vida al Centre Geriàtric del Vallès, on va morir de forma ràpida el 9 d’abril passat.
“Com la majoria de nens d’aquells anys no van tenir una infància fàcil. Ho van passar malament”. Així recorda la filla gran d’Agustina els primers anys de vida de la seva mare. Havia nascut a Olmedo, província de Valladolid, el 28 d’agost de 1933, en una família nombrosa. Va aprendre a llegir i escriure, va tenir estudis bàsics, i es va casar molt jove. Va enviudar amb 25 anys i dues filles, Victoria, que llavors tenia cinc anys, i Begoña, amb quatre. Després es va casar de nou, i va tenir dos fills més, Jesús i Maria Teresa.
A punt de complir els 40, amb el seu segon marit i els quatre fills, Agustina va deixar Valladolid l’any 1973. El seu marit treballava en una mina de guix i ho volia deixar perquè hi havia hagut ja diversos accidents greus i temia per la seva salut. Van decidir deixar Valladolid. Van recaure a Can Rull, llavors en construcció, on vivien les germanes d’Agustina. El marit va començar a treballar a la construcció i ella netejant cases per sortir endavant. Però cinc anys després, Álvarez va enviudar per segon cop, ja que el seu marit va morir en un accident de trànsit tornant de la feina.
“La meva mare no era alegre. Era més aviat pessimista, segurament producte del que li havia tocat viure. Però sabia superar les vivències. Va criar sola els meus germans i quan es trobava bé li agradava arreglar-se, maquillar-se i anar a ballar. També he de dir que li agradava que li diguessin com anava de guapa perquè era presumida”, diu Victoria Andrés, la filla gran.
En els darrers anys Agustina vivia amb la seva filla petita, però es va trencar un maluc i tenia diversos problemes: arítmia, diabetis… la família li va buscar un centre de dia on s’hi va estar dos anys mentre entraven en llista d’espera per una plaça de residència. Ara portava un any a la residència del Vallès, al carrer Salvany, a l’Eixample. A finals de l’any passat, als seus 86 anys, Agustina va tenir dos coàguls al pulmó i va ser hospitalitzada. El conegut Sintrom va afegir-se a les seves medicines. I al febrer va empitjorar una mica més, ja a les portes de la pandèmia, però quan encara semblava llunyana . “Cada tarda anàvem a veure-la i ho veiem que havia fet una davallada”, recorda la filla.
Agustina va afrontar la pandèmia confinada a la residència. Sense visites dels fills ni relació amb la resta de residents. La família era informada gairebé a diari sobre el seu estat. A primera hora del Dijous Sant, 9 d’abril, des de la residència els diuen que dimecres no havia volgut menjar. No la volen forçar perquè pateix de disfàgia (no pot empassar). Al matí l’han deixat al llit perquè està cansada. La filla creu que pot tenir infecció d’orina, perquè en fa tot sovint. Són les 10 del matí. Queden que li faran la prova per veure si té infecció i pacten parlar de nou al migdia. Al cap d’una hora i mitja els truca el metge: les constants vitals se li han enfonsat, no reacciona i l’han hagut de sedar. Li posen un respirador. A la tarda Agustina mor. Sense prova que ho confirmi, però el certificat de defunció té en la Covid-19 la causa de defunció. Aquell mateix dia, recorda ara la filla, quatre residents més van morir al mateix geriàtric.
“No tinc cap queixa de la residència i sempre ens van tractar molt bé. Crec que es va ajuntar tot: l’edat, el seu estat de salut, que les noies estaven molt desprotegides al principi i la tristesa de veure’s sola sense els familiars ni els coneguts”, diu la seva filla.
Una setmana després de la defunció, Agustina Álvarez va ser incinerada. “Som quatre germans i només tres vam poder assistir-hi. Tot és molt dur, molt dolorós i molt fred. Portarem les cendres al poble, que és el que ella volia”.