Antonio Quintana

Antonio Quintana: el marxant tèxtil de la tintoreria Garbí

Quan Asunció Pàmies, de 73 anys, va despertar a la UCI després de molts dies entre la vida i la mort, havia perdut el marit. La Covid-19 se l’havia endut, i a punt va estar de fer el mateix amb ella. Però si tot va bé, Pàmies rebrà l’alta demà dimarts després de gairebé tres mesos a l’hospital. És una de les supervivents del coronavirus. Pàmies encara està a l’Albada però ja a la recta final d’un ingrés llarg en el mig del qual ha perdut el seu company durant mig segle, Antonio Quintana. Els dos van compartir vida i fins i tot feina: van tenir durant 30 anys una coneguda tintoreria al carrer Sant Pere, Tintoreria Garbí. 

Antonio Quintana va néixer el 18 de juny de 1944 a Berga i va arribar de ben petit, quatre anys, amb els seus pares i la seva germana a Sabadell. El pare va començar al tèxtil i ell va fer els primeres estudis als Maristes. De petit anava a la casa familiar a Berga. Es va casar amb Asunció Pàmies i van tenir tres fills: Jordi, Carles i Anna. Els van criar, i encara hi viuen, en un dels habitatges que la Caixa de Sabadell va construir amb estil racionalista als anys 50 del segle passat a l’illa entre la carretera de Barcelona, el passeig d’Espronceda i l’avinguda de Barberà, que ara estan protegits.

L’home va treballar uns anys com a marxant tèxtil i la dona va tenir durant una dècada una botiga, Moda Infantil Quintana, al passeig dels Almogàvers, prop de casa. Però després es van embarcar a treballar colze a colze i van obrir la tintoreria Garbí, al carrer de Sant Pere, que van mantenir oberta fins es van jubilar. Quintana era un home de costums senzills: “llegir el diari i estar a casa. Era una persona molt tranquil·la. Li agradava molt estar a casa i trobar-nos tots”, recorda ara el seu fill Carles.

Tot just a l’inici de la pandèmia, el matrimoni Quintana-Pàmies es va començar a trobar malament. També el fill mitjà. Van prendre algun analgèsics i antiinflamatoris però davant la manca de millora la dona va acudir a les urgències acompanyada de la seva filla petita. Se la van quedar: la van ingressar el 17 de març. Dos dies després ingressava el seu marit, a qui va portar al metge el fill gran. Directes des d’urgències a la UCI, el marit en una de provisional habilitada en aquells dies: “els deixaves a la porta d’urgències i els perdies la pista del tot. Sort que cada dia els metges ens trucaven”, recorda Carles.

“Va ser una sensació molt estranya pels fills. Cada dia fèiem el mateix. Estàvem a casa. No podíem sortir. Esperàvem que el metge de la mare truqués a la meva germana, que després ens explicava als altres germans com estava la situació. I per altra banda el metge del pare trucava el meu germà, que després també ens explicava”.

Des de l’inici, malgrat la dificultat semblava que Asunció anava millorant. En canvi, Antonio Quintana anava empitjorant:

“Un dia tenia una mica d’afectació al ronyó i un altre dia a una altra banda. El virus el va atacar més a ell. El 26 de març ens truquen i ens diuen que està molt malament i que el podem anar a veure. Vam anar els tres germans i almenys, tot i que estava sedat, vam poder estar amb ell una estona i ens vam poder acomiadar. Al cap d’un parell d’hores de marxar de l’hospital, va morir”. No va tenir vetlla ni cerimònia. I fins el cinquè dia després de la mort no van poder-lo incinerar. “Aquell dia, el 31 de març, cada germà va agafar el seu cotxe, perquè tampoc podíem anar junts, i cadascú va anar pel seu compte al cementiri. Semblava una pel·lícula. No hi havia ningú pel carrer. Ni un vehicle. Tot va ser molt estrany”, recorda Carles.

Quan el seu marit va morir, Asunció Pàmies tenia la seva batalla particular a la UCI, sedada. Fins el 5 de maig no va poder sortir de cures intensives. Gairebé quatre setmanes intubada i 50 dies en intensives. Al despertar, preguntava pel marit:

“Ens va trucar la treballadora social que seria convenient que els germans visitéssim la mare, que s’havia despertat, i que era millor que li expliquéssim nosaltres el que havia passat”, recorda Carles. Així ho van fer: “ens vam vestir els tres com astronautes i vam veure-la per primer cop en setmanes. Ella no podia parlar perquè tenia el respirador enganxat a la tràquea i estava bastant sedada. Quan li vam explicar la mort del pare, no s’ho esperava. Crec que encara ho ha d’anar assimilant mica en mica”, diu el fill.

Aquesta família, des de mitjans de març, encara no ha fet vida normal: “la veritat és que dimarts quan arribem a casa començarem a trobar a faltar el pare. Ho hem d’assimilar encara. No ens hem gairebé ni vist. Però el que hem de fer és recordar-lo”.

Des de l’Albada, Pàmies escolta la conversa del fill, i hi intervé quan ho veu convenient. Li costa caminar perquè ha perdut massa muscular després de tant temps a l’UCI, i encara té els pulmons una mica inflamats. És qüestió de temps i de fer recuperació, diu el fill.

Perquè no eren números, perquè tenien una història, perquè les víctimes d’aquesta pandèmia tenen nom i cognom. Mereixen el record que la pandèmia els va negar. Aquest és el nostre record a les víctimes de la Covid-19. Anirem ampliant les semblances cada dia. Si voleu contactar, si coneixeu o sou familiars d’algun difunt per la Covid-19 i ens voleu explicar la seva història, podeu fer-ho a l’adreça redaccio@isabadell.cat. 

Més informació: 

Foto portada: Antonio Quintana i Asunció Pàmies. Autor: cedida.