D’entrar pel seu propi peu a l’hospital a demanar pal·liatius en dos dies. Coronavirus fulminant. Va ser la trista evolució d’Anna Maria Montlló, una vitalista dona de gairebé 80 anys resident al centre de Sabadell que va morir en els pitjors moments de la pandèmia. El seu fill Joan assegura que “la rapidesa del virus va ser duríssima”, cosa que la família encara està paint gairebé tres mesos després.
Anna Maria Montlló era oberta i sociable, potser pels anys que va passar de petita despatxant al forn de pa del seu pare, Cal Forner, al carrer de Sant Pere, al mateix local on ara hi ha un forn Carreras. Era la petita de cinc germans, un dels quals era el seu bessó. Durant mig segle va ser la comptable de l’empresa familiar del ram tèxtil però ja tancada, Difusión GT, a la carretera de Caldes. Tenia un bon cap pels números i la comptabilitat. El seu marit, Marc Griera, n’era el cap. Griera i Montlló van tenir dos fills, en Marc i en Joan, qui la recorda com “vitalista i generosa, molt coneguda i estimada”.
També era cosidora i mestra de cosidores. Donava classes al Casal d’avis de Castellar. Encara ara brodava coixins, cortines o tapetes per gairebé tothom qui li demanava. Vivia al carrer de Gràcia, al Centre, on tenia un bon grup d’amigues que jugaven a les cartes i sobretot al Rummy per passar la tarda. “Als seus 79 anys semblava que tingués 65 i malgrat que es va trencar un genoll fa un any ara ja s’havia recuperat i es podia passar tot el matí caminat pel parc de Catalunya”, diu el fill qui creu que en una de les tardes jugant a cartes va contraure el coronavirus. Més encara quan altres companyes de partida van tenir símptomes similars, però molt més lleus que la mare.
Montlló no va donar gran importància quan va tenir dècimes de febrer el 14 de març, just l’endemà de declarar-se l’estat d’alarma i tancar-se les escoles, els bars o els comerços. Febre. Només febre. Ni tos ni ofec. Confinada a casa amb el seu marit, de 84 anys, la família es trucava i Anna Maria creia que la cosa no aniria a més, tampoc quan el marit va començar també amb dècimes. Després d’alguns dies però van trucar el 061. Saturats, no contestaven. Quan van despenjar el telèfon, van recomanar-li prendre paracetamol. Una setmana després va començar la tos i després d’un parell de dies i empesa pels fills Montlló s’agafa un taxi i marxa cap al Taulí sense dilació: “Va entrar pel seu propi peu i pensant que sortiria en poca estona. El pare en canvi ja té diarrea i ha perdut el gust del menjar però no va a més”, diu el fill.
Un cop a urgències, Anna Maria explica per Whatsapp als seus fills que li han fet la PCR i està en un box. Si dona positiu la pujaran a planta. Així van les coses, però s’acceleren de forma tràgica. En un sol dia, de dilluns a dimarts, Montlló empitjora i el seu estat és greu, amb pneumònia bilateral.
“Ens quedem de pedra… en un sol dia passem de la nit al dia, d’estar tot sota control a una situació molt dolenta. Pregunto a la doctora que si està greu perquè no està a la UCI i respon que no hi ha llits disponibles… li dic que perquè no la canviem d’hospital i em diu que tots estan igual… a partir d’aquí comença un infern”.
L’endemà el fill aconsegueix parlar amb la mare per telèfon:
“Dimecres [25 de març] m’enduc la notícia més dura de la meva vida: la doctora em diu que la mare ha demanat que l’adormin, que no vol patir més i que ja en té prou… aconsegueixo parlar amb ella però ella ja s’acomiada de tots. Em diu que no vol patir més i que vol pal·liatius. Va decidir que s’havia acabat patir i hi estava decidida. Ella sempre va ser una persona forta i valenta i havia decidit això”.
Després de dos dies sedada, Anna Maria Montlló va morir divendres 27 de març al migdia. Fins una setmana més tard no van poder incinerar el seu cos. Cap membre de la seva família es va poder acomiadar d’ella físicament abans de morir des que va entrar a l’hospital.
“Faltava poc pel seu 80è aniversari i ho teníem tot a punt… però no va poder ser”, diu el seu fill, qui també es pregunta el següent: ‘què hauria passat si hagués pogut entrar a l’UCI? Potser el final hagués estat el mateix, Però potser no. No paro de fer-me aquesta pregunta”.
Perquè no eren números, perquè tenien una història, perquè les víctimes d’aquesta pandèmia tenen nom i cognom. Mereixen el record que la pandèmia els va negar. Aquest és el nostre record a les víctimes de la Covid-19. Anirem ampliant les semblances cada dia. Si voleu contactar, si coneixeu o sou familiars d’algun difunt per la Covid-19 i ens voleu explicar la seva història, podeu fer-ho a l’adreça redaccio@isabadell.cat.
Més informació: