L’almerienc Manuel López Belmonte residia a Sabadell des dels 14 anys. El passat 8 de febrer va assistir al concert d’El Barrio al Palau Sant Jordi amb la seva filla petita, Clara. Era el seu artista fetitxe i els dos eren barrieros. No era el primer, ni el segon, concert d’ell al que anaven però “aquell dia va gaudir com mai. S’ho va passar pipa”, recorda la filla. Com si alguna cosa dins seu l’avisés que havia de gaudir-lo com si fos l’última vegada. Un mes més tard va morir amb pneumònia per Covid-19 al Parc Taulí. Un home vitalista, enamorat de la seva família, el Barça i El Barrio.
Manuel López va arribar a Sabadell amb 14 anys des d’Almeria ciutat, on va néixer i créixer fins que va decidir emigrar a Catalunya, on tenia una tieta. Va viure amb ella un temps i després a una pensió. A la fàbrica on va començar a treballar va conèixer qui seria la seva dona, Mari Carmen Jiménez. Es van casar joves, Manuel amb 21 anys, Mari Carmen amb 24. I van tenir dos fills, Miguel Ángel i Clara. Es van mudar a Ca n’Oriac, a la zona coneguda també com Les Oliveres, prop del que després seria la Ronda Collsalarca. Quan el seu fill gran tenia sis mesos, Manuel, encara empadronat a Almeria, va haver de fer el servei militar, 15 mesos, a Almeria. “15 mesos on va veure molt poquet el meu germà, clar”, diu Clara, qui va néixer alguns anys més tard.
López va dedicar-se a la tapisseria durant bona part de la seva vida. Va tenir un taller amb tres socis durant més de 20 anys a Barcelona. Però també feia un cop de mà al videoclub Tazmania, al carrer de les Garrigues de Ca n’Oriac. El va obrir el seu fill i el portava la seva dona. Però quan López va tancar el taller de tapisseria va agafar-ne les regnes: “Penjava els pòsters de les novetats i ho actualitzava tot fins que les pel·lícules es van començar a descarregar per internet. Llavors van haver de tancar i jubilar-se”.
Era un home amb inquietuds (tecnologia, cuina) però entre les seves passions destacaven dues: el Barça (“era molt molt culé”, diu la filla) i José Luis Figuereo Franco, més conegut com ‘El Barrio’, el cantautor de flamenc amb legió de seguidors que defineixen com ‘poesia’ les lletres del músic i segueixen els seus concerts amb un barret de color negre. “De petit i abans de venir a Catalunya el meu pare havia guanyat algun premi per cantar. Però era molt tímid i li feia vergonya sortir a l’escenari. La veritat és que cantava molt bé i qui sap si sense ser tan tímid s’hi podria haver dedicat”, recorda la seva filla, amb qui cada any intentava assistir a un concert d’El Barrio. El 8 de febrer pare i filla van viure el concert al Palau Sant Jordi. Fa quatre mesos de tot plegat. I el passat mes d’octubre, a Ràdio Teletaxi, van conèixer el cantant. És més: el dia del pare de l’any passat, el 2019, tant el pare com la filla es van fer el mateix tatuatge al braç. Posa la paraula barrieros. “Ja ens veus aquell dia al meu pare, amb 70 anys!, i a mi, fent-nos el mateix tatuatge al braç”, recorda la filla.
“Pel tatuatge el vaig reconèixer. No m’ho podia creure. El meu pare boca avall en un llit. Tot ha estat molt dolorós però aquesta imatge no me la trauré del cap mai. El meu germà i jo entrant a una habitació de l’hospital i trobar-me’l al llit boca avall. Reconèixer el pare pel tatuatge al braç dret. Ja era qüestió d’hores que morís”, recorda la filla.
Durant aquesta pandèmia, s’han posat molts pacients boca avall als hospitals de tot el món. És una tècnica recomanada per l’Organització Mundial de la Salut en cas de problemes respiratoris greus, per ampliar la capacitat dels pulmons i facilitar una mica la respiració en pacients amb problemes greus. En general dona bons resultats però és una imatge impactant i en aquest cas ningú va avisar la família abans de veure el pacient.
López havia ingressat al Taulí el 20 de març, menys d’una setmana després de l’estat d’alarma i l’inici del confinament. El moment de més tensió al sistema hospitalari de Sabadell, amb col·lapse a les urgències, poc material de protecció i 40 pacients hospitalitzats nous cada dia per Covid-19. Entre el 20 i el 25 de març, van morir al Taulí 63 persones per coronavirus. 63 defuncions en cinc dies.
En el cas de López, el 20 de març, quan va ingressar, feia alguns dies que tenia febrícula. No podia dormir. Estava cansat. Ell, que menjava de tot, no tenia gens de gana.
“Per telèfon em va dir que s’havia envellit 20 anys en pocs dies; la meva mare el veia molt malament però ell no era de metges i prenia paracetamol, que era el que deien que s’havia de prendre”, recorda la filla.
Quan el metge va anar a casa, se’l van endur a l’hospital amb els pulmons malmesos. Va estar des de la tarda del divendres 20 a la nit de dissabte 21 de març a les urgències.
“Ell estava sol i nosaltres no sabíem res d’ell. Era desesperant. Em sap greu dir-ho així però teníem la sensació que ens havien segrestat el pare. Com si se l’haguessin endut: no poder tocar-lo, consolar-lo, cuidar-lo”, diu Clara, qui recorda aquells cinc dies de març, del 20 al 25, com un “malviure” agreujat per coincidències desgraciades enmig d’un desbordament generalitzat: “ningú ens va dir que trobaríem el pare boca avall en un llit de l’hospital a punt de morir”. O una altra: “vam saber de la seva mort per la funerària. Ens va trucar abans la funerària que no pas el metge. És molt fort saber de la mort d’un pare per la funerària. Encara que el final hagués acabat sent el mateix, morir així és horrible, inhumà. Et passen moltes coses pel cap. No vam tenir gens de sort en cap moment”.
El 27 de març enterren el pare. Tenia 72 anys. 10 persones en un enterrament ràpid al cementiri. Llavors encara es podien fer. Però l’endemà la mare, Mari Carmen Jiménez, té febre, tos, vòmits i diarrea. La porten, com a molts pacients, a Sant Fèlix i de Sant Fèlix al Taulí. Li donen medicació però l’envien a casa. “El 29 de març la meva mare em truca, sola des de casa, i em diu que s’està morint. Que es troba molt malament. Truquem el 061 i la tornem a portar en ambulància a l’hospital. Dona positiu per Covid-19, amb pneumònia. Aquell dia em truca per telèfon i em demana que la traiem com sigui de l’hospital, que no ens imaginem en quina situació estan les urgències. Al dia i mig va passar a la planta 6. La veritat és que va estar molt malalta. Però se’n va sortir. 14 dies en planta i també a l’hotel Verdi. Finalment va donar negatiu en dues proves. Ara està bé. No té cap seqüela”.
La filla petita de Manuel López ha patit molt i encara està paint els darrers dies de març: “Estava molt unida al meu pare. Era modern, divertit, alegre: sabia de tecnologia, arreglava aparells, cada divendres es posava els auriculars amb El Barrio i es fregava tot el pis. Era molt carinyòs i familiar i els darrers anys s’havia aficionat a cuinar postres baixant-se receptes d’internet”.
Perquè no eren números, perquè tenien una història, perquè les víctimes d’aquesta pandèmia tenen nom i cognom. Mereixen el record que la pandèmia els va negar. Aquest és el nostre record a les víctimes de la Covid-19. Anirem ampliant les semblances cada dia. Si voleu contactar, si coneixeu o sou familiars d’algun difunt per la Covid-19 i ens voleu explicar la seva història, podeu fer-ho a l’adreça redaccio@isabadell.cat.
Més informació: