Àngela Segura va néixer a Lorca (Múrcia) el 21 de maig de 1938 però va arribar molt petita a Sabadell, poc després d’acabar la Guerra Civil. Ho va fer amb els pares i el seu germà. Els records d’infància, com els de la majoria de la seva generació, van ser durs: postguerra i penúries. “Va aprendre a llegir i escriure de forma autodidacta perquè no va poder estudiar”, recorda la seva filla, Ruth Serra Segura. Va treballar fent de sirventa a la desapareguda, però molt coneguda a l’època, fàbrica de Pastas Pedragosa a Barberà del Vallès i després va entrar a l’ajuntament de Sabadell en els equips de neteja de les escoles fins que va tenir un accident i li van donar la llarga malaltia i es va poder prejubilar.
“Era una dona molt forta, molt valenta i amb un gran caràcter, que no es rendia”, recorda Ruth. Va tenir tres fills, Miquel, Francesc i Ruth. Des de l’època d’Antoni Farrés a l’alcaldia va fer moltes gestions per preservar i millorar el Passeig de la Revolució, al barri de Covadonga. Un bell paratge no sempre cuidat entre el barri i el riu. Hi vivia molt a prop, al carrer Marqués de Ciutadilla, i durant dècades Segura i una altra veïna, Àngela Alemany, van encarregar-se pel seu compte de mantenir i millor l’indret. Durant més d’un quart de segle, Segura i Alemany van enjardinar la zona, cuidar la vegetació i netejar el passeig amb les seves pròpies mans i mitjans. “Les flors eren la seva vida i també li agradava molt escriure poemes i cançons”, diu Ruth Serra.
Des de feia sis anys tenia un càncer, i s’hi estava tractant amb quimioteràpia. “Sis anys lluitant contra el càncer i en quatre dies se la va endur aquest virus nou”, diu la filla. És gairebé literal: la mare va començar-se a trobar malament a casa el 17 de març (quatre dies després del confinament) i va morir aquell diumenge a la tarda, 22 de març.
“Va començar a no tenir gana però no ens va sobtar perquè a vegades li passava amb el tractament. Però parlant amb ella per telèfon sovint es quedava com en blanc i això ja ens va espantar. Vam anar a casa a veure-la i estava esgotada. Tot el dia adormida. Molt cansada. Vam trucar al 061 i al 112 però res. També vam trucar a l’hospital de dia del Taulí i sí vam poder parlar amb ells. Van dir que ens trucarien però tampoc. Estaven desbordats. Però mentrestant vèiem que s’apagava mica en mica. Ens deien que no la portéssim a l’hospital. Divendres (20 de març) vam trucar al servei de teleassistència i va tenir una ambulància a casa. Tenia l’oxigen al 65 per cent. S’ofegava. El normal és el 95 per cent. Se la van endur i en aquell moment no li vam poder donar ni el telèfon mòbil perquè em van dir que el ficarien en una bossa i la llençarien per evitar contagis”.
Segura va ingressar a l’hospital Parc Taulí aquell divendres a la tarda. Dissabte li van fer la prova i diumenge ja estava en la fase final. “La van sedar però ens van trucar per si volíem anar-la a veure. Ens vam acomiadar d’ella. Estava conscient però no sabia que estava tan malament”. Aquell dia, només una setmana després del confinament, en els moments més durs de la pandèmia, els fills van veure la mare sense cap equip de protecció. “No ens en van donar però és que els propis sanitaris tampoc en tenien”, recorda la filla, mostra de l’escassedat de recursos del moment.
Àngela Segura va morir la tarda del diumenge 22 de març. “A l’enterrament vam anar només sis persones. Sense vetlla i sense missa. La meva mare era molt creient i no vam poder fer missa. Tampoc vam poder posar ni flors”.
Fins el final dels seus dies Segura era una persona molt independent. Sempre amb els llavis ben pintats, es movia amb vespa i era molt “vital”. “En quatre dies estava irreconeixible al llit. Va ser una situació molt trista, molt dura i molt angoixant perquè demanes ajuda i no t’arriba de cap lloc, et sents perduda perquè tampoc saps on acudir”, finalitza la filla, més de tres mesos després.