Carles Castellví

Carles Castellví: el manetes vitalista de la Faràndula i l’Estruch

El darrer dia que l’actor Òscar Castellví va veure el seu pare van comentar que semblava que això del coronavirus anava de debò. Al matí van veure les maquetes dels trens a l’antiga estació de Sabadell Centre. A la tarda el fill participava amb la companyia Al Galliner en l’acte de centenari de la Farmàcia Blanchart a la Cava Urpí. Al vespre, abans de tornar a Barcelona, es va veure amb la família com tantes altres vegades. Als pocs dies tothom era confinat i en mes i mig el pare, amb 66 anys, ple de salut, humor i vida, va morir després de 20 dies a l’UCI. 

Aquell dia de març, diumenge 8 de març, va fer un temps més de juny que encara d’hivern i els carrers de Sabadell es van omplir en la manifestació del Dia de la Dona. Uns 4.000 manifestants. Les terrasses estaven a vessar i ningú, o gairebé ningú malgrat que ja es parlava del coronavirus i els seus estralls a Itàlia, pensava que en dos dies els comerços xinesos començarien a baixar les persianes, en tres les estanteries d’alguns supermercats de la ciutat fossin arrasades, en quatre tanquessin les escoles i en cinc es declarés el fins llavors desconegut ‘estat d’alarma’. En una sola setmana el món es va aturar.

Un cop confinats, la vida de Carles Castellví es va començar a aturar a finals de març. Tot va començar amb unes dècimes de febre. El 29 de març tenia 40 graus. Després de visitar Sant Fèlix on li van fer una prova amb mal diagnòstic, el van derivar al Taulí en ambulància. Va ingressar a planta amb una pneumònia molt greu als dos pulmons. S’hi va estar cinc dies però va empitjorar i el van portar a Cures Intensives. Després de més de 20 dies, i perdre tota la capacitat pulmonar, molt afeblit, va morir el 23 d’abril, dia Sant Jordi, patró del país que tant estimava.

Castellví era un home de cultura i en concret de teatre. Li ve de família, ja que els Castellví són ADN Faràndula. Havia actuat de petit però el seu paper a l’auca era darrera de l’escenari, a la part tècnica, on sempre tenia solucions als problemes que es poguessin plantejar. “Era un manetes i tothom el recordarà així”, diu el seu fill Òscar. “No tenia un no per ningú. Va començar arreglant les primeres ràdios dels cotxes i sabia reparar tot d’aparells d’il·luminació”. Una persona molt vital, sempre vinculada al teatre La Faràndula i després a l’Ajuntament, on va entrar a treballar als anys 80 del segle passat. La carpa de circ de la Vela, a l’Estruch, té en part la seva paternitat, poc abans de jubilar-se.

“El meu pare recordava amb gran estima el període quan va treballar amb El Tricicle, entre 1990 i 1992″. Va agafar-se una excedència a Sabadell per fer de tècnic d’escenari a les grans obres Slastic i Terrific, que van ser èxits i van girar per tot el món, i Castellví amb ells. “El Tricicle va ser molt important per ell i a més van fer gran amistat “, recorda el fill. A Castellví pare, teatre a banda, li agradava agafar l’autocaravana i fer carrereta: “cada cap de setmana, cada Setmana Santa i cada estiu. Sempre que podia. Els meus pares es van fer així tota Europa. Era molt viatger”.

De jove havia tocat la bateria amb Focs, Trons i Bambalines Grup. També li havia apassionat el submarinisme. També era un habitual de les manifestacions de l’Onze de setembre i sense anar més lluny el 29 de febrer es va desplaçar a Perpinyà en un acte convocat pel Consell de la República: “s’estimava el país i la llengua i estava interessat en les llengües petites. Pensava, com pensem a casa, que la nostra cultura ens ho ha donat tot en forma de teatre”.

Des que el pare va entrar a l’UCI, Òscar Castellví rebia cada dia la trucada del metge:

“Un cop em van dir que a l’UCI el malalt deixa de patir però qui comença a patir més és la família. I a sobre en aquestes circumstàncies, sense poder-lo visitar. La incomunicació és fatal. Cada dia estàs pendent de la trucada i després t’has de preparar per explicar a la família el que t’hagin dit. Això ha estat molt dur”.

Al final de tot el procés tres persones sí van poder entrar a l’UCI, i tres més van ser presents a la incineració: “ara tenim pendent de fer una trobada familiar per dir-li adéu com toca”.

Perquè no eren números, perquè tenien una història, perquè les víctimes d’aquesta pandèmia tenen nom i cognom. Mereixen el record que la pandèmia els va negar. Aquest és el nostre record a les víctimes de la Covid-19. Anirem ampliant les semblances cada dia. Si voleu contactar, si coneixeu o sou familiars d’algun difunt per la Covid-19 i ens voleu explicar la seva història, podeu fer-ho a l’adreça redaccio@isabadell.cat. 

Més informació: 

Foto portada: Castellví, amb els seus estris a l’escenari. Autor: Carlota Castellví.