Josefa Astorga

Josefa Astorga: de Màlaga a Can Rull passant per Veneçuela

Nascuda a Màlaga el febrer de 1937, Josefa Astorga Astorga va arribar ja malament al confinament. Tenia Alzheimer i després d’un infart abdominal al desembre, li van detectar un tumor irreversible. En el seu estat, uns símptomes compatibles amb coronavirus van posar punt i final a la seva vida el 22 d’abril.

Astorga va néixer a Màlaga l’any 37 i de jove, amb 25 anys, va emigrar amb la seva família, pares inclosos, a Veneçuela. “Tenien família allà i s’hi vivia bé en aquell moment”, assegura Maria Isabel Gil, filla d’Astorga. Després d’uns anys al país llatinoamericà la família, ja casada i amb una filla, tots van recaure al nord de Sabadell, on també tenien familiars mentre que a Màlaga ja no els quedava ningú. Van anar a viure a La Plana del Pintor i després al carrer Petrarca, a Can Rull, on ja va fer tota la resta de la seva vida. Astorga i el seu marit van tenir dos fills, Maria Isabel i Juan Manuel, nascut ja a Sabadell. La dona feia feines domèstiques i el marit treballava en la construcció fins que va tenir un accident i es va haver de jubilar.

“La meva mare era molt alegre i molt activa. També religiosa i membre de la confraria de la Verge de Gràcia de Can Puiggener”, recorda Maria Isabel.

El final del 2019 i l’inici del 2020 va ser molt dur per aquesta família. La dona ja tenia Alzheimer i va tenir un infart abdominal a finals de l’any passat. Va passar molt dies ingressada a l’hospital de Terrassa. Li van trobar un tumor renal de gran tamany, irreversible. Li van donar l’alta i va començar a ser visitada a casa pel programa PADES (pal·liatius). Va estar-hi 17 dies però davant la situació va ingressar al sociosanitari de Mutuam, al carrer Creueta, al Centre, el 25 de febrer. La pandèmia, declarada per l’OMS el dia 11 de març, quedava encara lluny:

“El dia 11 de març em vaig confinar amb la meva mare i la seva companya d’habitació. No volia que estigués sola i menys en el seu estat. Ella ja estava molt malalta. Vaig estar més de 40 dies dormint en una cadira. No sortia de l’habitació. El meu marit em portava cada dia el dinar des de casa i vam anar fent. Però el divendres 17 d’abril vaig tenir un dolor abdominal molt fort. Vaig tenir diarrea i febre. Portava un mes llarg tancada a l’habitació amb la meva mare i la seva companya d’habitació. La infermera del sociosanitari em va dir que havia d’anar al metge i que en qualsevol cas podria tornar a entrar amb la meva mare. Vaig anar a la Clínica del Vallès. Li vaig dir a la meva mare que sortia un moment però que tornava de seguida. Ja no la vaig veure més”, recorda Maria Isabel.

Un cop a la Clínica del Vallès, ara hospital QuirónSalud del Vallès, li van fer proves. La placa del tòrax va ser concloent: pneumònia bilateral. “Em van traslladar a l’hospital General de Catalunya, on vaig estar 41 dies, amb oxígen, 8 o 9 dies amb bastanta febre però sense entrar a l’UCI. Als cinc dies d’ingressar jo a l’hospital, la meva mare va morir. Els darrers dies va tenir febre. El meu germà la va visitar i deia que s’ofegava. La seva companya d’habitació també va agafar la Covid-19 i va estar molts dies ingressada. A la meva mare li van fer la PCR però quan van tenir el resultat ja havia mort”. Astorga no figurarà entre el recompte oficial de víctimes del SARS-CoV-2.

“El pitjor és no poder estar amb ella. Ella tenia la seva malaltia de base i el coronavirus la va colpejar molt fort. Vaig estar 43 dies tancada en una habitació, dormint en una cadira per evitar justament el que va passar: que se n’anés tota sola, que era justament el que ella tampoc volia. Però no va poder ser”, diu la seva filla, que es recupera de la Covid-19 i encara té molèsties a una cama.

El seu testimoni també subratlla algunes de les paradoxes de la pandèmia: “a la meva mare la van enterrar el dia de Sant Jordi. Només van poder anar-hi tres persones, el meu germà, el meu marit i el meu fill. No van poder posar ni una flor per la mare. Aquell mateix dia a l’hospital estaven repartint roses”.

Perquè no eren números, perquè tenien una història, perquè les víctimes d’aquesta pandèmia tenen nom i cognom. Mereixen el record que la pandèmia els va negar. Aquest és el nostre record a les víctimes de la Covid-19. Anirem ampliant les semblances cada dia. Si voleu contactar, si coneixeu o sou familiars d’algun difunt per la Covid-19 i ens voleu explicar la seva història, podeu fer-ho a l’adreça redaccio@isabadell.cat. 

Més informació: 

Foto portada: Josefa Astorga, en el seu 80è aniversari. Autora: Maria Isabel Gil / cedida.