Juan Antonio Sanz

Juan Antonio Sanz: l’alacantí de Can Rull que gaudia amb Raíces del Sur

Els darrers anys de la seva vida Juan Antonio Sanz Bonet li havia trobat el gust al flamenc. L’havia descobert, i hi gaudia, tocant la caixa al Coro Rociero Raíces del Sur amb la seva dona, la sevillana Rafaela Montesinos. “Ell ho va descobrir més tard que jo però li va donar fort i ho passàvem molt bé, ell a la caixa i jo a les castanyoles”. Malauradament, el coronavirus es va interposar a la seva vida, acabats de complir els 65 anys i en el pitjor moment de la pandèmia: al començament de tot. 

Sanz havia arribat a Sabadell amb 16 anys de la mà de la seva germana provinent d’un minúscul poble d’uns 500 habitants prop d’Alcoi, Penàguila. Primer va anar a viure als Merinals i va començar treballant per a la marca de texans que va fer certa fortuna als anys 70 i 80 del segle passat Golo-Golo. Després va posar-se pel seu compte a treballar de transportista.

En un festa particular (“un guateque“) Sanz i Montesinos es van conèixer. “Teníem 21 anys i amics en comú. Un amic el va portar a ell i una amiga a mi”. Es van casar i tenir dos fills: “era una persona molt noble, molt prudent, una mica calladet i potser jo aquí donava més la cara, però era molt generós i gens egoista”, diu Montesinos.

Juan Antonio Sanz havia tingut un infart amb 60 anys i tenia un stent al cor però el seu estat de salut era prou bo. Amb Raíces del Sur ho passava d’allò més bé. Però la Covid-19 es va interposar en el seu camí. La parella es va confinar al seu domicili de la Via Alexandra, a Can Rull. No sortien més que l’estrictament necessari per comprar. Però al cap de pocs dies es van començar a notar refredats. Van prendre paracetamol i Juan Antonio va començar amb febre alta. “Però un divendres [20 de març] vaig trucar al 061. Ell ja tenia molta febre. Em van dir que ja passarien. No va venir ningú. L’endemà vaig tornar a trucar. Tampoc van passar per casa. Dilluns hi vaig tornar. I dimarts. Però per aquí no va passar ningú en tots aquests dies”. Fins la nit del dilluns 23 al dimarts 24 de març, que Rafaela no oblidarà mai:

“Aquella nit li va passar alguna cosa, em va començar a trobar molt malament i li va canviar tot el color de la cara. Jo patia pel cor. Vaig trucar a urgències de l’hospital de Terrassa. Em van dir que només estaven per emergències. Se li va començar a passar una mica. Ens van dir que si volíem anar a l’hospital pels nostres mitjans ho féssim però que estaven desbordats. Em vaig vestir per portar-lo però el meu marit em va frenar. Es trobava millor. Vam anar al llit a dormir. A mitja nit es trobava malament de nou. El vaig acompanyar al lavabo: de cop semblava un avi, s’havia posat anys de cop, amb tota la cara caiguda i encongit. No podia caminar. Vaig tornar a trucar. Un cop i un altre. Van dir que passaven a recollir-lo i ens vam quedar asseguts esperant al sofà. Serien les tres de la matinada o les quatre. A les sis no havia vingut ningú i cansats d’esperar vam anar de nou al llit com vam poder. Llavors vam veure que tenia les mans de color blau. Vaig trucar al 112. Em preguntaven si s’ofegava i responíem que no perquè respirava bé. L’ambulància va arribar abans de les 8 del matí. No van entrar a casa per no haver-se de vestir. Vaig treure’l de casa com vaig poder i el vaig pujar a l’ambulància i li vaig posar el cinturó. Vaig entrar a casa a buscar els papers i al tornar li havien posat una mascareta d’oxigen”.

Juan Antonio va ingressar a Terrassa el 24 de març al matí. Enviava fotos pel mòbil a la seva dona i els fills: “el veia en un box d’urgències i pensava: ‘si està en un box tan malament no estarà'”. 24 hores més tard, els metges truquen la seva dona: està molt malament. Els metges els van dir que Juan Antonio estava per entrar a l’UCI. Però no va tenir llit UCI. No n’hi havia de lliure.

“Sempre ens quedarà el dubte: què hagués passat si el meu marit hagués tingut respirador. Molta gent s’ha salvat així i ell no va tenir l’oportunitat”, diu la seva vídua.

“Juan es va acabar i amb ell 43 anys junts. El vaig conèixer un mes de març i un mes de març em va deixar. Va tenir molta mala sort”, lamenta la seva dona: “he tingut suport per telèfon i des de la finestra de casa de molta gent. Però clar tot a distància”, diu.